Aquest cap de setmana ha estat ben complet: una actuació, una ballada, un atac marujil, Sa Rua i els Premis de l’Acadèmica de Hollywood (o sigui, els Òscars de Jolivú). Un cap de setmana que ha desembocat en un dilluns estrany, amb son i poques ganes de fer qualque cosa més que no sigui jeure al sofà. I això que fa dos dies que fa un sol meravellós (suposo que per contradir el meu post anterior...) que s'ha d'aprofitar.
He gaudit molt sonant i també ballant, també vaig gaudir molt durant el meu atac marujil de diumenge dematí, no només perquè vaig posar dues rentadores, sinó perquè les vaig posar simultàniament (oeoeoeoeeeeee, el súmmum del plaer marujil!). Oh, i feia un sol perfecte que em va fer sentir la reina del marujeo mentre estenia la roba... Això sí, em sentia una mica malament perquè pensava... "per un diumenge que fa bo, no em convindria sortir a prendre l’aire?". Però no, quan jo tinc un atac marujil (i ja feia un parell de dies que ho veia venir) no hi ha res que eviti que em posi a fer net i cuinar com una boja. (Per cert, que vaig fer una moussaka deliciosa).
He de confessar que odiï el carnaval i tot el que l’envolta: disfressar-se, fer l’indio, passar-t’ho bé com a obligació. No, el carnaval no és, ni d’enfora, el meu fort. Em deprimeix, en fa sentir malament. Deu ser, com a mínim, frut d'un trauma infantil. No ho sé. Però enguany, fent un esforç sobrehumà (i declinant gentilment l’oferiment de la Congregació de les Germanes de Sant Obama de sortir amb elles) vaig anar en qualitat de fotògrafa. Vaig riure, almenys vaig riure. Però també em va deprimir veure nins emprenyats perquè no lis agradava la seva disfressa, pares emprenyats perquè els nins feien barbaritats i gent que, en general, posava cara de "jo què nassos faig aquí!". Que sí, que em pareix molt bé que la gent faci l’indi però m’estimo més quedar-me al marge i simplement gaudir de tirar fotos. Parlant de fotos, no va ser el meu millor dia. M’he adonat que no m’agrada fotografiar persones desconegudes. Cadascú té les seves manies.
I, per acabar, nit d’Òscars! Crec que no havia vist mai la cerimònia en directe, durant els darrers (15?) anys, només l’escoltava per la ràdio (això és ser friki i tot lo demés són cuentos!) però enguany vaig agafar els trastos i vaig pedir asil temporal en la casa campera de la meva germana i allà vàrem gaudir d’un vespre diferent i divertit. Enguany, ni quinieles ni res, l'objectiu era simplement gaudir de la gala. I del presentador, Hugh Jackman, jo que no donava quatre duros per ell (fins ara no m'entusiasmava massa) i em va encantar. I els premis? Què més dóna qui va guanyar si ens ho vàrem passar bé!
La foto, una carrossa colorida ahir a Sa Rua de Ciutat.
