Llibres encadenats

Per l’estiu, normalment llegeixo més que per l’hivern. Les hores a la platja són un moment ideal per llegir. Això, unit al fet que he entregat ja la tesi (i, per tant, puc dedicar els vespres a l’oci en lloc de a la ciència) i que he viatjat molt en les darreres dues setmanes, fa que se m’hagin acumulat els llibres dels que he de parlar.

Tres llibres, tres, he llegit en el termini d’un mes. No està malament.

Tres llibres ben diferents.

“Lágrimas en la lluvia” de Rosa Montero és una novel·la de ficció futurista, amb una clara referència a “Blade Runner” (qui no s’ha sentit temptat a homenatjar en qualque moment aquesta gran pel·lícula?). Madrid, 2019. Una detectiu replicant intenta esbrinar el perquè d’una sèrie de morts de replicants. Racisme, exclusió, necessitat de sentir-se estimar, de formar part de la tribu, cerca de la identitat, importància de la memòria, tant personal com història. Aquesta novel·la abarca molt de punts, molt de temes en un entorn futurista ben definit. Segons llegia la novel·la, només pensava “aquesta història necessita un Deckard [*]”. Afortunadament, la novel·la té un Deckard propi, Lizard. Una part més d’un puzle interessant i curiós. M’ha fet ganes de tornar a veure la peli...




Al contrari que l’anterior, “Entre tonos de gris” de Ruta Sepetys és una història molt real, un relat fictici però basat en històries reals de lituans deportats a camps de treball de Sibèria, als anys 40. És una novel·la molt dura, que es llegeix molt ràpidament perquè està narrada de manera senzilla i directa, de forma personal per la seva protagonista, Lina, de 15 anys. Una història (desconeguda per jo fins ara) que posa els pèls de punta i que et fa pensar que, malgrat la crisi, som uns privilegiats de viure aquí i ara.


Vaig començar a llegir “La bodega” de Noah Gordon en un viatge que tenia com destí Languedoc-Roussillon, precisament la regió francesa on es desenvolupa part d’aquesta novel·la. Em va parèixer molt adequada. És una novel·la senzilla i amena, amb cert transfons històric i amb un protagonisme clau del vi, de les seves varietats i del seu procés d’elaboració. Una novel·la ideal per (quasi) dues setmanes de viatge. Ah, i vaig tornar del sud de França amb una botella de vi de Languedoc a la maleta.

Juliol

Fa cinc anys, per aquesta època, donava les meves primeres passes en el món del blog. Això del blog em provocava tanta il·lusió com incertesa: què passaria? Duraria molt? Seria capaç de mantenir-lo? Cinc anys després, tinc la mateixa il·lusió (o tal vegada fins i tot més) però també certa incertesa entre el desig i les ganes de canvis, millores i/o avanços.

Fa quatre anys, per aquesta època, donava les meves primeres passes per Creta. Això d’anar a Creta va ser tot un repte, una aventura. Era increïble: quatre mesos per davant a una illa desconeguda, amb un idioma desconegut, fent feina a la meva tesi. Un somni. Quatre anys després, encara recordo Creta i l’enyoro, malgrat hi hagi tornat ja dues vegades, i acabo de dipositar la tesi, a la fi.

Fa tres anys, per aquesta època, començava un nou contracte de feina, després de més de mig any a l’atur. I ho celebrava amb una rèflex. El mateix contracte que l’anterior, amb el mateix lloc, però amb alguns petits canvis. Era curiós, entre la il·lusió de tornar, la distracció de tot lo oblidat i les perspectives de com aniria aquesta nova etapa. Tres anys després, he fet moltes coses que no sabia que faria, he assumit feines noves, reptes nous però se manté la mateixa incertesa sobre el futur.

Fa dos anys, per aquesta època, vivia una felicitat tranquil·la, amb el cor alegre per somriures inesperats, una crisi que pareixia ja acabar (ja!), el vermell inundava les nostres vides i el primer Ginkgo començava a créixer. Dos anys després, aquells somriures inesperats em sonen molt llunyans, molt, la crisi és més aguda que mai, el vermell tornar inundar les nostres vides i aquell petit Ginkgo ja fa quasi un metre d’alçària.

Fa un any, per aquesta època, vaig haver de tancar el blog per culpa d’un pesat que és incapaç de deixar-me en pau, vaig anar a dues noces, una d’elles a l’altre extrem del Mediterrani i tenia moltes ganes de retrobar-me amb una persona, amb la il·lusió i la incertesa de què podria passar tot, de què podria no passar res. Un any després, m’estic plantejant crear un nou blog, obert i anònim, la núvia d'una d’aquelles noces està a punt de ser mamà, m’he retrobat (un pic més i per separat) amb els de les noces de l’altra banda del Mediterrani, que esperen el seu segon fill, i m’estic recuperant d’unes setmanes en les quals he sentit la tristor infinita d’haver-lo viscut tot i d’haver-lo perdut tot.

És increïble, això de viure...

A la foto, lloc de llums i reflexes, fa ja uns dies, en un vespre reposat al sud de França. N’he d’escriure sobre meus els meus darrers viatges un dia d’aquests.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

“La delicadeza” de David y Stéphane Foenkinos

No sé ben bé perquè vaig anar a veure aquesta pel·lícula. Darrerament, no tinc ganes de veure cap pel·lícula relacionada, en qualsevol mesura, amb les coses del cor en general i l’amor en particular. Però tenia ganes d’anar al cinema, era dilluns (i, per tant, barato) i volia socialitzar-me una mica. Però estava molt cansada, després d’un cap de setmana llarg i esgotador, i no de massa bon humor, així que ni molt menys era el moment ideal d’anar al cinema.

N’Audrey Tautou em cau bé, la veritat, però surt tan, tan, tan prima en aquesta pel·lícula que és massa. La peli està bé, no diré que no. Chico conoce chica, chica pierde chico, chica conoce nuevo chico. Però no acaba de ser ni una comèdia, ni un drama i té qualque moment que pareix que quasi s’apropa a un lirisme quasi irreal, però no arriba ser ni suficient lírica, ni suficientment irreal, però tampoc suficientment real.

És agradable, entretinguda, però no va més enllà d’això.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Sant Joan

La nit de Sant Joan d’aquest 2012 és la primera que he passat a la platja, almenys en part. Sé que això de passar aquest vespre a la platja no és una cosa típica d’aquesta terra, blablabla, però estic tant avesada a no celebrar Sant Joan (bé perquè estic a la mar, bé perquè estic recuperant-me de la mar, bé perquè feia altres coses) que aquest any, quan uns amics me varen proposar anar-hi vaig pensar “i perquè no?”. Només vaig posar una condició: que les parelletes no es posessin massa nyonyes amb la posta del sol.

Curiosament, vaig ser jo la que, totalment estupefacta, sorpresa, bocabadada, a una hora tardana del vespre, allà, a una de les meves platges favorites, una d’aquelles platges a les quals no arriben cotxes, ni hi ha xiringuitos, ni socorristes, ni quasi gent, vaig ser jo, deia, la que en meitat del vespre, mirant el cel totalment estelat, la via làctia, la mar fosca i silenciosa, intuint Cabrera allà a l’horitzó, vaig ser jo quan, en un moment de debilitat, sentint-me part de l’immens univers estelat brillant damunt els nostres caps, vaig ser jo qui ho amollar “Em sap greu dir això, precisament jo, però això és súper romàntic”.

Oh, Deu meu, quines parides puc arribar a dir en moments d’èxtasi universal, en moments de (quasi) felicitat, en moments agradables amb els amics, els estels, la mar, l’arena, les espelmes anti-mosquitos, els mojitos-mallorquins i els estranys conjurs teòricament favorables.

I allà, a l’hora bruixa de mitjanit, amb l’immens cel estelat damunt nosaltres, vàrem nedar en pèl, allà a la mar. Una mar negra, freda, immensa, que emetia petits estels luminescents quan les nostres mans trencaven la seva superfície perfecta. Ah, quins moment de felicitat quasi absoluta, amb els sostre de l’univers infinit, en el si de la Mare Terra (no li hauríem de dir Mare Aigua?), envoltats d’amics, omplim-nos d’energia i més energia.

Què hi faríem sense moments així? Què faríem sense els amics?