Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola

I no una, ni dos, sinó fins a tres vegades.

Si fa uns anys, qualcú m’hagués dit que aniria a un partit de futbol, m’hagués rigut a la seva cara. Perquè a jo, com ja vaig explicar aquí, el futbol no m’interessa, no massa.

Però a lo que anava.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. No una, ni dos, sinó fins a tres vegades.

Un Osasuna-Barça al Nou Camp i dos Mallorca-Barça a Son Moix, Ono Estadi, o com cony se digui ara l’estadi del Mallorca.

Ara sóc conscient que li podré contar això als meus nets, si qualque dia tinc nets.

Jo vaig veure jugar a Messi sota les ordres de Guardiola. I, en dues ocasions, va ser un goig veure’l corre i corre darrera el baló. La tercera vegada, fa només unes setmanes, no va corre tant. Em va parèixer que estava cansat o buit com ara ha confessat el (encara) seu entrenador. Li falta energia, li falta passió, està buit.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. Al Barça de Messi, Xavi, Iniesta, Piqué, Pujol, Pedro i tants d’altres jugadors que sóc capaç de diferenciar fins i tot des dels seients més alts del Nou Camp.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. El Barça que ho ha guanyat tot i que també ho ha perdut tot en només uns dies.

I el vaig veure jugar perquè Guardiola m’ha semblat sempre un home molt atractiu, però amb un atractiu molt especials que només tenen alguns (homes o dones), un atractiu que va més enllà del bon físic i del saber estar. Un atractiu de qualcú que té cap, que té cor, que té interès, que té passió, que té energia, que té àngel i que té un no-sé-què especial que només tenen alguns privilegiats i lis fa tan, tan especials.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. I ara penso que tal vegada lo hauria d’haver anat a veure més vegades, perquè ja no hi haurà més oportunitats.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. No una, ni dos, sinó fins a tres vegades. I cap de les tres vegades vaig veure jugar a Xavi, el meu favorit. A la tercera, sí a la tercera vaig estar a punt de veure’l jugar: però em vaig quedar només amb veure’l encalentir a la banda, a punt per entrar i fer una substitució que finalment no va fer.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. I ara que se’n va ja no sé si em quedaran ganes de tornar a veure el Barça. Perquè jo no sento els colors ni sóc una gran seguidora. Simplement, em pareixia un home suficientment especial per veure què feia, com ho feia. Perquè ha fet somiar a molta de gent. Perquè ha fet somriure a molta de gent. I perquè cada vegada que sortia a la tele, em feien ganes d’escoltar el que deia. Moltes coses podrien aprendre els nostres polítics d’ell, moltes. Em bastaria que aprendressin a posar passió i interés a la seva feina, a escoltar als seus “súbdits”, a lluitar per millorar les coses. Només això.

Jo vaig veure jugar al Barça de Guardiola. I estic encantada de poder dir-lo.

A la foto, Guardiola dirigint al seu Barça, fa poc més d’un mes. No és la millor foto que tinc d’aquell partit, però m’agrada.

Tinc un ginkgo...

... i és una monada!

I, què és un ginkgo, vos demanareu. El Ginkgo biloba és un fòssil vivent, un arbre antiquíssim, de fet és tant antic que els dispersors de les seves llavors eren els dinosaures. Els dinosaures! És una arbre dioic, per tant hi ha arbres mascles i arbres femelles i és únic no només dins el seu gènere, família o ordre, fins i tot pertany a una divisió pròpia! És un arbre que ha inspirat poemes a autors com Goethe, símbol de la ciutat alemanya de Weimar i capaç de sobreviure a la bomba atòmica d’Hiroshima. Un arbre, en certa manera, màgic.

I, què faig jo amb un ginkgo, vos demanareu. Tot va començar a un solitari monestir al nord d’Itàlia, el desembre passat. Allà, la nostra única diversió (a part de fer feina i menjar) era passejar als migdies pel jardí que els monjos hi havien creat, un jardí ple de plantes i arbres fabulosos, variats i desconeguts. Entre els arbres, em va cridar l’atenció els magnífics ginkgos que hi havia, més de mitja dotzena. Fins a aquell moments, l’únic ginkgo que jo havia vist era un (més petit i discret) a la Universitat de les Illes Balears, on vaig estudiar la carrera de Biologia i on vaig sentir parlar per primera vegada d’aquest arbre (per cert, crec que és lo únic que record de tota la Botànica que vaig estudiar al llarg dels 5 anys de carrera!).

Doncs bé, allà al nord d’Itàlia vaig ser capaç de reconèixer aquests arbres (que és caducifoli i per tant no hi tenien ni una sola fulla) perquè en terra estava ple de la fulla característica que tenen (de les que me’n vaig dur a casa un parell) i de les seves llavors, d’un olor tan desagradable com m’havien contat a la meva època d’estudiant. D’aquella època, record que em contaren que normalment se sembraven ginkgos mascles als jardins, perquè les femelles donaven unes llavors pestilents. Efectivament, vos puc assegurar que les llavors eren molt de pestilents!

Després d’un parell de dies per allà, vaig decidir dur-me cap a Mallorca una dotzena de llavors pestilents (ben guardades al meu equipatge) i començar a investigar per Internet. Per resumir un procés llarg, només diré que després de uns mesos (llargs, llargs), em vaig trobar això:

Una de les llavors havia germinat! Vaig esperar uns dies més i quan vaig veure que, efectivament, la llavor tirava endavant, vaig decidir que era el moment de trasplantar-la en terra. I així, el meu ginkgo, va començar a créixer.

I no només això, sinó que... ja té fulles!!

Estic ben orgullosa del meu ginkgo. Poques espècies poden presumir d’haver conegut dinosaures, sobreviscut bombes atòmiques i inspirat poemes. El continuaré mimant, a veure si aconsegueixo que continuï creixent!

Al zoo de Fuengirola

És curiós lo molt que pot donar de sí una escapada fugaç d’a penes 36 hores per terres malaguenyes. No només vaig complir els requeriments laborals que provocaren aquest viatge, sinó que vaig gaudir d’una bona caminada relaxant devora la mar i d’una ràpida (però ben aprofitada) visita al zoo de Fuengirola.

Havia llegit i sentit xerrar bastant sobre aquest zoo situat ben enmig de la ciutat, i sempre coses bones. De les moltes vegades que en els darrers anys he visitat aquesta ciutat per motius laborals, mai no havia trobat el moment de visitar el zoo. I aquesta vegada, finalment, va poder ser.

Em vaig trobar amb un zoo urbà diferent, amb alguns animals típics dels zoos (pocs) però centrat en l’ecosistema dels boscos tropicals de tres indrets: Àfrica, Àsia i Madagascar. I això em va sorprendre gratament: aquest zoo no és un recinte ple de gàbies amb animals més o menys exòtics, sinó que és un recinte amb una continuïtat, on hi ha animals que òbviament són molt atractius i sempre criden atenció (com els primats) però amb aquesta continuïtat, diguem-li quasi-científica, que et fa pensar en un projecte clar, concret i fet amb seny. Per jo aquest zoo és un lloc d’exhibició d’animals però amb coherència mediambiental. I vaig veure per primera vegada animals que ni tan sols sabia que existien!

Tant aquesta zoo com la seva recomanable pàgina web són representatives per jo de com ha de ser un zoo en concret i, generalitzant més, un projecte d’educació ambiental: amè, divertit, entretingut però a la vegada útil i fet per bons professionals.

L’única pega de tota aquesta història és que, pensant que en aquest dos dies només tindria temps per feina, no me’n vaig dur la meva càmera de fotos nova. Afortunadament, no surt mai de ca nostra sense la càmera compacta! Però no és lo mateix, és clar... Hi tornaré, amb la càmera nova, ho sé.

Ja ho diu la seva propaganda: aquest és un altre espècie de zoo.

A sa Dragonera

Diumenge passat vaig canviar d’illa per unes hores i vaig pegar un bot a sa Dragonera.

Feia més de 10 anys que no trepitjava aquesta illa, que m’encanta mirar tant sigui des de terra com des de la mar, així que va ser tot un goig tornar-hi. Feia calor, molta calor, així que ja des d’abans d’arribar tenia descartat la pujada al far de na Pòpia: això convé fer-lo amb temperatures més baixes. Però el passeig fins al far de Tramuntana va ser molt agradable (i calurós) i les vistes molt maques, tal vegada no tan espectaculars com les recordava, però havia una mica de calima així que la costa nord de Mallorca no lluïa en tot el seu esplendor. Llàstima.

He d’admetre que Dragonera no m’atreu tant con Cabrera, que no la sent ni tan màgica ni tan increïble, però hi ha un parell de detalls que fan Dragonera per jo especial. Un és la peculiar història del Far Vell, construït a més de 300 m d’altitud al segle XIX i desmantellat només 60 anys després perquè quedava ocult freqüentment pels núvols i la boira. Que no és romàntic això? A jo em pareix totalment fascinant... Una altre cosa és l’exquisit llibre “Como bestia que duerme” de Camilo José Cela Conde on aquesta illa es converteix en un personatge més. I finalment, la seva peculiar història durant el darrer segle, quan va estar a punt d’acabar urbanitzada i, gràcies a una intensa campanya ecologista, es va evitar, acabant com a Parc Natural a l’any 1995. Sobre això, m’ha fer molta gràcia veure una foto antiga del port i comparar-la amb una molt semblant que vaig fer jo: no hi ha edificacions noves, ni ampliació del port ni res de res. Quin goig que després de tant d’anys les coses es mantinguin tan semblants.

M’agradaria tornar-hi, amb menys calor, per pujar fins a na Pòpia i per visitar la cova del Moro i descobrir molt més detalls d’aquesta illeta tan propera.

Ah, i vaig fer moltes fotos! En deixo un parell.

De mapes i visions bíbliques

Sempre m’han agradat els mapes i plànols.

De petita, tenia un atles mundial (que potser encara tenc) que mirava i mirava sense aturar. Només era sentir el nom d’un poble o una ciutat i, fos on fos, intentava trobar-lo en el meu atles. Això em provocava no poques frustracions perquè, òbviament, no tots el pobles del món apareixen en un atles escolar. El nivell de detall d’aquell atles era molt, molt variable. Havia països, sobre tot els europeus, amb un nivell de detall molt acurat, mentre que d’altres només hi apareixien alguns nuclis habitats. Fins i tot dins Europa havia una gran variabilitat: mentre que els països mediterranis estaven plens de milers i milers de noms, alguns països nòrdics (com ara Suècia) pareixien escassament poblats. Què frustrant era això de cercar el nom d’un exòtic poble suec i no ser capaç mai de situar-lo en el mapa!

Amb el pas del temps, aquest hobby es va tornar una útil eina: sense un mapa o un plànol sóc totalment incapaç d’orientar-me en un lloc nou, però amb un d’ells a les mans tot és molt més fàcil i manejable. Almenys no em perdo (o si em perdo, després em trobo!).

Per això m’encanta Google Maps i, en un altre nivell, Google Earth. M’encanten, m’encanten, m’encanten. M’encanta mirar els mapes i m’entusiasma mirar la visió satèl·lit damunt aquest mapes. Aquesta visió des de l’espai em pareix meravellosa, un complement perfecte als mapes, un punt de vista diferent, entre mapa i realitat. Quan he viatjat a un lloc desconegut, abans d’anar-hi he mirat una i mil vegades com són els carrers d’allà on vaig, a quina distància estan les coses que m’interessen o he de visitar i quina pinta té l’àrea que envolta el meu destí. Per suposat, també m’agrada veure amb visió “Google Maps” el meu entorn: ca nostra, la feina, la meva antiga escola... Oh, és un autèntic plaer perdre una estoneta cada cert temps mirant carrers i més carrers, llocs, paisatges coneguts i desconeguts des d’una perspectiva “google-earthiana”.

L’altra dia vaig trobar aquí per casualitat una curiosa iniciativa de The Glue Society: visualitzar com serien algunes escenes bíbliques (la Crucifixió, Adam i Eva a l’Edèn, l’arca de Noé, Moisès obrint la mar Roja) vistes amb Google Earth. Aquest montatge es diu"God’s Eye View” (vista a ull de Deu). Un gran nom per una gran idea i unes imatges genials.

Patis de Palma (Ciutat Baixa)

Fa ja uns dies, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una de les Rutes dels Patis de Palma que la Conselleria de Turisme ha organitzat durant els mesos de juny i juliol. De les dues rutes possible (Ciutat Alta i Ciutat Baixa), vàrem anar a visitar els patis de la Ciutat Baixa, sense cap motiu especial.

Varen ser un parell d’hores molt interessants. La guia ens explicava històries i anècdotes que anaven més enllà del “aquest casa es va construir a l’any piticlín...”, cosa molt d’agrair. Trobo que és més agradable escoltar història amena que història estrictament numèrica. Vull dir, quin sentit té conèixer dates i llocs històrics si no coneixes els esdeveniments propis d’aquell temps o el seu dia a dia o les seves vivències més quotidianes?

Però feia calor, molta calor! Era interessant i entretingut, vaig tirar un parell de fotos i vàrem passejar i riure. Està bé fer qualque cosa diferent de tant en tant!

Testing a Planícia

Dissabte de la setmana passada, vaig tenir oportunitat de participar en el I Testing que s’ha fet a Malloca.

I, què és un Testing? Els organitzadors ho expliquen molt bé a la seva plana web, però resumint diré que és un inventari de biodiversitat que es fa a partir de la realització de fotografies d’un espai natural, identificant els bitxets fotografiats. És aquesta una bona manera de tenir un coneixement sobre la biodiversitat d’un lloc concret, com ara un espai natural.

El Testing es celebrà a la finca pública de Planícia, coincidint amb el Dia del Medi Ambient, i va estar organitzat pel Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, amb la coordinació de l’Associació per a l’Estudi de la Natura i la col·laboració de Biodiversidad Virtual.

Resumint: m’ho vaig passar pipa. Fent fotos i més fotos, passejant per la natura, gaudint del paisatge i, desconnectant de la vida normal i de la ciutat. Feia sol i caloreta però no massa. I per acabar el dia, un bon gelat, una estona de platja, amb bany inclós.

Deix un parell de fotos com a testimoni.

Alphonse Mucha (1860-1939). Seducción, modernidad y utopía

Amb tot el moviment d’aquesta darrera campanya, que sempre suposa un gran embull, tant abans com durant i fins i tot després, no havia tingut temps d’escriure res sobre una exposició sobre Alphonse Mucha que vaig anar a veure uns dies abans d’anar-me’n a veure la mar des de terra.

L’exposició (“Alphonse Mucha (1860-1939). Seducción, modernidad y utopía”), que està recorrent món, ha estat durant tres mesos a la Fundació La Caixa, al Gran Hotel però degut a innumerables raons (o tal vegada excuses) no hi vaig anar fins el darrer dia que estava oberta.

No sé quan vaig veure per primera vegada l’obra de Mucha, però el setembre passat, durant el meu exili per terres cretenques i, aprofitant una petita escapada a Praga, vaig visitar el Museu Mucha (on, per cert, també hi havia una exposició de Dalí) i em va agradar tant que quan vaig sabre que podríem gaudir d’aquesta exposició a Ciutat no vaig dubtar en anar-hi a veure-la. Malgrat fos el darrer dia.

Vaig gaudir moltíssim d’aquesta exposició a Ciutat, fins i tot més que la que vaig veure al Museu Mucha. La vaig trobar més completa i les guies que podies agafar i llegir eren molt aclaridores. Anava tota sola i pràcticament durant tot el meu recorregut era la única visitant, amb lo qual vaig gaudir mirant i remirant les obres, aprenent més coses sobre aquest artista i passejant entre algunes de les obres més belles que he vist mai. I, com a colofón final, vaig comprar un llibre preciós sobre Mucha. Un llibre que no em canso de mirar i mirar.

Una pega, és clar! La renyina que em va fotre el guarda de seguretat quan me va veure tirar una foto amb el mòbil. Si és que no se pot tenir tot en aquesta vida... En realitat, en vaig fer dues! Però no li digau, shhhhh! I una surt aquí devora.

Jornada Ornitològica a la Finca Pública Galatzó

Fa ja una setmana que vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la Jornada Ornitològica a la Finca Pública Galatzó.

Aquesta era la primera vegada que hi anava a aquesta finca immensa (ocupa casi el 10% de la superfície de Calvià), però no la primera vegada que rebia nocions bàsiques d'ornitologia (fa molt d’anys, ja ho vàrem veure com marcaven ocells a una pràctica a la Universitat).

Va ésser un dia ben complet [*]: el lloc és preciós, la jornada va ser molt amena, tranquil·la, la informació molt ben explicada i interessant (incloent una passejada per aprendre a escoltar ocells), la pujada a l’antic molí de la possessió (on vàrem veure una serp aquàtic que es menjava un granot!) ens va fer gaudir d’unes vistes esplèndides i la volta pels jardins (petits però fantàstics) molt maca. Dinar amb amics, quatre rialles, moltes fotos, temps regular i un dia fantàstic a l’aire lliure.

I vida, molta vida. Allà, estant a la possessió (Ses Cases) vaig tenir la mateixa sensació que he tingut quan he visitat alguns altres llocs més o menys històrics, més o menys abandonats o més o menys conservats: hi havia vida, molta vida. Podia sentir la vida de les pedres, la identitat marcada per les ànimes que hi han viscut allà. M’encanta quan vaig a un lloc i sento això: vida a les pedres, al llocs suposadament inertes, que qualcú abans a habitat. Sento curiositat per tot el que va passar allà, la meva imaginació comença a volar i em venen al cap històries i més històries de vides, de sentiments, de fets, de situacions viscudes entre aquelles parets, aquells arbres, aquella natura immensa que en aquell moment m'envolta.

N’hi ha qui es riuen de jo quan conto això. I no m’estranya. Sona una mica (bastant) estrany i esotèric. Fins i tot màgic. Per jo, no és ni esotèric ni rar, és simplement el que tot el que m'envolta em fa sentir. I quan sento que el que m’envolta està viu, m’omplo d’energies.

[*] igual que el vespre anterior, que vàrem pujar a la Universitat per gaudir d’una plantada de telescopis i observàrem Saturn (per primera vegada en la meva vida!!) –entre altres coses-.

L'Albufera d'Alcúdia

Feia anys, molt d’anys que no anava a l’Albufera d’Alcúdia.

Fa ja un bon grapat de dies, vàrem passar una jornada la mar d’agradable i amena passejant per l’Albufera, gaudint de la natura, dels col·legues, dels ocells i de fer fotos.

És tot un luxe gaudir de dies així per carregar les piles.