Diumenge de l'Àngel

I avui, amb el Diumenge de l'Àngel, ja podem dir que s'acabat la Setmana Santa!

Una Setmana Santa en la qual ha nevat a les nostre muntanyes, hem fet panades a casa, vaig passar el dia de Pasqua a l'aeroport de camí a una reunió i que acaba amb un Diumenge de l'Àngel estrany.

Pels qui no ho sabeu, el Diumenge de l'Àngel és el primer diumenge després de Pasqua. I celembram les pancaritats a Palma. Resumint: pujam al Castell de Bellver, menjam i passar un dia divertit, amb música, ball i altres activitats.

Per jo és una festa especial. Durant alguns anys vaig participar com a xeremiera a la desfilada de l'Àngel, en les primeres sonades meves -amb públic, vull dir-, també hi vaig cada any a passar el dia i a ballar. I tenim una tradició especial: menjar polos!! Jo no em menj, normalment, però aquest dia sempre cau un. O dos.

Enguany ha estat un Diumenge de l'Àngel estrany. Amb el canvi d'hora, hem decidit no pujar massa prest, no hi havia polos i devers les 3 hem hagut de partir, perquè sonàvem a El Toro. Això de ser balladora i sonadora crea unes dualitats estranyes. M'ha sabut molt greu anar-me'n del Castell tan prest, però al final a El Toro (on ha hagut concurs de paelles) ens ho hem passat mooooolt bé... esper que els balladors també!

I demà, curs de Forrest GAM!

Jo volia un iPod shuffle...

... i ja el tenc!!

Com vaig arribar a ell és estrany...

Tot va començar quan es va rompre el meu reproductor d’mp3 que ja tenia un parell (mallorquí) d’anys...

O tal vegada en un viatge a Madriz...

En qualsevol cas, en aquest viatge, una amiga em va mostrar el seu iPod touch. Una monada: música, pelis, internet, fotos,...
Per curiositat, vaig cercar quant costava: la meitat d’una mensualitat de la meva hipoteca. Ja.
Però mirant per la pàgina vaig veure una cosa més petita i asequible: iPod shuffle!! I vaig pensar “això m’agradaria”.
I me’n vaig oblidar.

Com que el meu mp3 estava romput, cada vegada que m’anava de viatge, agafava el de la meva germana.
Com que darrerament he anat molt de viatge, el tenia jo més que ella. I ja em feia vergonya.

I ajuntant idees vaig pensar... “I si em compro un iPod shuffle?”.

I el vaig cercar. I cercar. I cercar.
Dos dies de cerca. Dos carrefús, dos cortes ingleses, i altres tendes variades on suposadament el podria trobar.

Esgotat!

Així que vaig pensar... Bé, em compraré un altre reproductor de mp3...
Però, no podia! Volia un iPod!... I si em compro un iPod nano? També és molt mono! Però valia 6 vegades més... Així que, ja farta de fer voltes i voltes, vaig arribar al darrer Carrefour pensant: “No me’n vaig d’aquí sense un iPod... nano o shuffle però... vull un iPod (... però no em puc gastar més del que em pensava, eh?)".

I... el vaig trobar! Un iPod shuffle, blau, moníssim...
Se diu Blauet... iPod blauet!
Ja m’ instal·lat l’iTunes i ja tenc musiqueta dins en Blauet, però... tenc petits problemes amb iTunes: encara no he tingut temps d’aclarir-me com funciona, però ho aconseguiré... qualque dia... amb temps...

I estic la mar de contenta amb en Blauet!

En qualsevol cas, si teniu la sort de ja gaudir d'un iPod i el voleu transormar en un iPod shuffle, podeu veure com es fa (fàcil i barato) aquí.

Post scriptum: aquest luxe esporàdic que m'he donat és per dos motius: (i) des del mes passat cobro antigüitat a la feina i (ii) d'aquí uns dies em revisen els interessos de l'hipoteca i... em baixarà la cuota mensual!! (aixó és el que passa quan et fas una hipoteca amb l'Euribor en un pic històric). (i) + (ii) = blauet!!

"27 vestidos" de Anne Fletcher

Dissabte passat va tocar vespre petardero: crispetes, llepolies i pelis pseudo- romàntiques o pseudo- còmiques o qualsevol cosa que no impliqui pensar, només passar una estoneta divertida.

“27 vestidos” tenia bona pinta: l’actriu protagonista me cau bé (el seu és un dels meus personatges favorits d’”Anatomia de Grey”, especialment des de que la Dra. Shepperd se'n va anar), comèdia, protas masculins monos,... A més, l'anterior comèdia d'aquesta actriu va estar bastant bé ("Lío embarazoso"). Així que esperava més d’aquesta història, malgrat és exactament el que ens venen: comèdia sense pretensió.

El millor, per jo, és l’escena en la que la prota es prova els 27 vestits de dama d’honor (es diu així?) que donen nom a la peli. Tenc la sensació que qualcú va pensar en aquesta escena i a partir d’aquí varen escriure tota la resta. També les noces finals a la platja (ah, m’han copiat, jo també vull unes noces a la platja!! Això sí, a les meves, tots en pareo, je, je, je) amb els 27 vestits lluïts per les seves responsables.

La veritat és que la història és menys plana que moltes altres comèdies, però els secundaris fallen una mica (fluixets, fluixets) i això que entre ells està Edward Burns (un tipus interessant... però un personatge al que li falta suc!). Fins i tot, el al·lot mono prota en va parèixer poca cosa, ni me’n record ja de la seva cara... (Deuen tenir raó les que em diuen que m’estic tornant molt exigent?).

És una peli que està bé per passar l’horabaixa, però no sé si val els 6 euros de l’entrada.

Esper triar millor la pròxima vegada.

Rutines

Sóc sagitari, signe de foc.

Diuen que els sagitaris som amants de l’aventura, dels viatges, de la llibertat. Que no ens agrada sentir-nos limitats sense lligams.

Sí, m’agrada viatjar, però ho he de tenir tot controlat, sinó, em pos dels nirvis. He de sabre exactament a quina hora arriba l’avió, quin autobús he d’agafar o a quina estació de tren m’he d’aturar. Per això sóc molt quadriculada i gens aventurera. De fet, en el darrer viatge, com que tenia molt poc temps per fer una connexió d’avions i sospitava (encertadament) que la meva maleta es quedaria pel camí, vaig fer-li una foto... Vos podeu imaginar la cara de l’al·lota d’equipatges perduts quan, tot d’una demanar-me la descripció de la meva maleta li vaig treure la càmera de fotos. “És aquesta”, li vaig dir. La pobre estava flipada... (per cert, la maleta arribà l'endemà).

M’agrada la rutina. M’agrada que el despertador soni quan toca, fer el trajecte habitual cap a la feina, baixar a cercar aigua a primera hora, una infusió més tard, el berenar i quatre rialles amb els companys, tornar a casa per dinar, fer-li una ullada al diari, tornar a la feina i fer tesi, articles o més feina. I, de vespre, mirar la tele o llegir una estona o simplement, dormir al sofà amb el renou televisiu de fons. I els cap de setmanes, actuacions, una sortideta (mensual! Que estic hipotecada!!) al cinema, perdre un parell d’hores jugant amb l’ordinador, mirant pàgines web, contestant correus, veure els amics,... És la meva rutina i m’encanta.

Això sí, quan duc un mes amb la meva estimada rutina, em pos dels nirvis: necessit sortir, canviar d’aires!!

Enguany, quasi no tenc rutina. Només he fet feina una setmana sencera, UNA. Només he fet feina cinc dies seguits UNA VEGADA. No és increïble?

Hi ha coses que em trenquen la rutina i m’agraden. Reunions, cursos, dies que m’agaf lliures per fer cosetes al pis,... Hi ha coses que em trenquen la rutina i que no m’agraden. Si estic malalta o he d’acompanyar un familiar malat. Aquesta setmana, la meva rutina s’ha trencat negativament una mica i em sent esgotada, sense forces. Poc a poc les coses tornen a la normalitat i la rutina també.... aaaaah... Però no!! La setmana que ve hi ha vacances!!! Només tres dies de feina... Dijous i divendres festiu... I diumenge de Pasqua... un altre vol, un altre viatge, una altra reunió! Dilluns, festiu a les illes, jo seré de reunions...

Quan tendré vacances?

Quan gaudiré de la meva rutina?

La dureza...

"La dureza consistía en hacer lo que había que hacer. Sin arrepentirse, sin derrochar nada, sin ceder" (Claire Messud, "Los hijos del emperador")

Coses (no laborals) per recordar del meu viatge a Xipre

- Una ciutat sorprenentment xapada per la meitat, amb teles metàl·liques i soldats tallant multitud de carrers

- El cant del muetzí cridant a oració, mentre passejaven pel centre de la ciutat, de vespre

- El menjar, boníssim. Menció especial pel cuiner turc-xipriota del lloc on dinaven casi a diari i que ens fotia la bronca perquè menjàvem poc. I els plats i plats que no aturaven d'arribar en els dos sopars multitudinaris als que ens varen convidar els col·legues xipriotes

- L'immens mural il·luminat, a les colines de la part ocupada, que s'encenia i apagava formant la bandera turco-xipriota. "Som aquí", pareixia dir, "no ho oblideu"

- Fumar amb pipa d'aigua amb gust de fresa o poma. I la cara del col·legues nòrdics que es pensaven que fumàvem drogues vàries

- Les converses sobre la "multifuncionalitat" de les dones (i la "unifuncionalitat" dels homes)

- La tornada en autobús, de Larnaca a Nicosia, el darrer vespre: cantant el "Nessum dorma" de Turandot amb el col·lega italià i una bullanguera, amb els col·legues espanyols i portuguesos fent-me els coros

- L'aeroport d'Amsterdam: corrent a l'anada i corrent a la tornada, per no perdre les connexions (per sort, la maleta va arribar tard només a la tornada)

- La música tradicional del darrer vespre. I els tres CDs de música (grega, turca, xipriota) que em vaig portar a casa

I tantes i tantes coses... Pròxim destí: Màlaga!!

Nicosia-Lefkosia

Què voleu que vos digui? Aquesta ciutat m’ha impressionat.

Veure una ciutat amb carrers tallats, teles metàl·liques, zones tampó amb cases en runes controlades per la ONU i soldats vigilant no és una cosa que es vegi cada dia.

Dimecres, en lloc de dinar, vàrem sortit a fer una volta per la ciutat i el que havíem vist dos vespres abans, vist sota la llum del dia impressiona fins i tot una mica més.

Com és decideix la longitud d’una zona tampó en cas de conflicte? Ni idea, però hi ha illes de cases que la meitat estan abandonades i envoltades de teles metàl·liques i l’altra meitat són habitables. Fins i tot, hem vist qualque edifici amb una part en zona controlada per la ONU (i per tant, buida, envellint, morint) i l’altra part cuidada, renovada, habitada.

Tenc la sensació que el conflicte que hi ha a Xipre està en un punt relaxat. Sí, hi ha bidons tallant carrers, zones tampó controlades per la ONU i militars vigilant, però l’ambient és molt tranquil, no hi ha res de tensió. Els greco-xipriotes pareix que viuen ignorant el que passa i, sobre tot, no obliden el conflicte de 1974 que va acabar xapant una illa en dos. Però aquí hi ha de tot: grec-xipriotes que es consideren grecs o parents molt propers, turc-xipriotes habitant la part greco-xipriota i fins i tot xipriotes que troben que no hi ha cap relació amb Grècia. Quin idioma xerren a Xipre? Grec o xipriota? Quin idioma xerram a Mallorca? Català o mallorquí? Crec que hi ha un conflicte lingüístic totalment anàlogic, afegit a un conflicte ètnic-polític-territorial molt més complex, amb invasions, morts i desapareguts que fan de la història d’aquest país un complicat puzzle (i que vos recoman llegir).

El darrer dia, els nostres amfitrions ens dugueren d’excursió per la ciutat i també per Larnaca. Va ser una horabaixa fabulosa, coneixent una mica més a la fi un país que durant una setmana ens ha fet sentir com a casa, ens han tractat meravellosament i que va acabar amb un divertit sopar en una taberna grega a Larnaca.

De la reunió val més ni xerrar...

D'illa en illa

Qui més qui manco diu que li agrada viatjar. Cadascú té les seves inquietuds i maneres de fer-ho. Pots anar amb tot organitzat, pots anar pel teu conte, pots anar a hotels cars, pots anar a albergs, pots passar dies sencers sense moure’t d’una platja o pots acabar tan esbraonat de tant caminar que després necessites unes vacances per recuperar-te del viatge.

Entre el subgrup de gent que viatja per treball, també trobes de tot. Gent que només coneix l’aeroport i l’hotel del lloc de destí, gent que s’escaquetja de tot el que puc per conèixer on és, gent que viatja tant que ni sap on està en aquell moment, gent que no vol saber on és, gent que només se queixa perquè no li agrada viatjar i gent que no l’importa per quin motiu viatja i s’apunta si li agrada el lloc de destí.

Jo, que darrerament només viatjo per motius de feina (i van quatre enguany!) puc dir que intent gaudir de cada viatge i de cada moment. Veure món t’obri la ment i sempre és curiós anar a un lloc on no has estat abans, malgrat quasi no puguis veure res més que l’hotel i voltants. Jo, de vegades, si tenc temps i diners, intent quedar qualque dia més per fer turisme. Però, com que no m’agrada estar tota sola i no tenc diners, aquesta vegada no quedaré cap dia extra.

Viatjar entre illes del Mediterrani és una de les coses més complicades del món. Ja ho vaig veure l’any passat quan vaig anar a Malta i enguany per venir aquí, a Xipre. Què està d’enfora Xipre!! I més encara si fas la voltera que jo vaig fer per arribar: Palma-Madrid-Amsterdam-Xipre. Unes 8 hores de vol, més anar i venir, intentar no perdre l’avió, passar hores ressant perquè arribin la maleta... Increïble, la meva maleta va arribar! No m’ho podia creure. Vaig sortir de casa a les 6.10 del dematí i vaig arribar a l’hotel de Nicosia devers les 21.30 (22.30 aquí).

No he vist quasi res d'aquest país, però m'ha impressionat molt aquesta ciutat, la única del món xapada en dos: teles metàliques, carrers tallats amb bidons, cascos blaus protegint la frontera, una gran bandera turca il·luminant una colina de vespre... És un lloc sorprenent, molt mediterrani en temps, menjar i actitud. Esper veure una mica més que la zona aquest dies, però no sé quan.

Ballant sota la Seu

Aquest cap de setmana passat, hem celebrat el dia de les Balears.

El que més em crida l’atenció d’aquestes festes és que, de cop i volta, la ciutat s’omple de gent, gent que la resta de caps de setmana desapareix o simplement, no es mou de la seva cova. Per què si heu passejat aquest dies per Ciutat... no heu trobat que hi havia gent per tot.

Jo, com sempre ocupada per labors professionals, no he gaudit tant com hagués pogut gaudir, però sí que vaig pegar un bot dissabte horabaixa a la ballada que feien a Ses Voltes. I és que ballar sota la Seu és un luxe. Un dels pocs luxes baratos! Només vaig anar una estona, a veure Música Nostra i després, Ximbomba Atòmica. Pensava partir ràpid, havia de prepara maletes, però al final no vaig partir fins que no començaven a tocar la darrera cançó. M’ho vaig passar bé, no em queixaré. Una mica agobiada pel llarg viatge que m’esperava l’endemà, però això és un altre tema.

Tornant cap a casa, vaig passar per mercat medieval o com se digui. Gent, gent i més gent! En serio, on vos ficau, ciutadans, la resta de caps de setmana?