500

Aquesta és l’entrada número 500 d’aquest blog. Mare meva.

M’encanta tenir aquest blog, m’encanta escriure, m’encanta penjar fotos i parides. Una de les coses que més mal m’ha fet ha estat haver de tancar aquest blog per visites no desitjades. Lo lògic, per celebrar les 500 entrades, seria tornar a obrir-lo a tot el públic. Però no em sento capaç. No em sento capaç de tornar a obrir-lo per haver de tornar-lo a tancar d’aquí un temps. Perquè, malgrat tal vegada no passés, tal vegada sí. Així que no l’obriré aquest blog. Mar illenca quedarà així, privatitzat, almenys durant un temps (llarg o no llarg, qui sap).

Bé, m’estic embullant.

La qüestió és: vull tenir un blog obert. El vull, sí, ara, ja. I com que no tinc ni les energies ni la necessitat de tenir dos blogs, aquesta serà la darrera entrada a Mar Illenca. Això només vol dir això, que és la darrera entrada en aquest blog. Però hi ha tot un blog, nou i impolut, per seguir la ?feina? que he fet aquí durant aquest anys.

Illa se transforma. Però només és una transformació superficial. És només un canvi de blog, de direcció, de colors i, també, d’idioma.

Espero mantenir l’esperit de Mar Illenca. Perquè això és el que m’agrada. I, si la nova aventura no funciona, tornaré a Mar Illenca. Em queden moltes coses penjades que tinc al cap o fins i tot escrites que hauria d’haver penjat per aquí. No lo he fet i no sé si ho faré al nou blog. Hi ha coses que sí, idees que sí, però hi ha qualque entrada que fa mesos vaig escriure i no he tingut mai el coratge de penjar-la aquí. I no crec que tingui el coratge de penjar-la allà. Perquè, al cap i a la fi, allò serà només una continuació d’això.

La foto és feta meva, fa uns mesos, a Barcelona. Pareix que fa mil anys. Com les entrades escrites i no penjades, no la havia mostrada mai per aquí.

Ens veim.

Salut

Un dia d’aquest estiu (no me’n recordo exactament quan, però juraria que va ser pel juliol), vaig anar a fer la revisió mèdica de la feina. Tota una aventura, sí senyor.

Per començar, tenia hora a les 10:45 i, és clar, havia d’anar en dejuni. Però, qui pot estar en dejuni fins a aquelles hores. Total, que vaig aguantar com vaig poder i quan devers les 11 i pico (ja sense sang a les venes) la doctora m’agafava la pressió arterial, vaig tenir una d’aquelles converses surrealistes que de tant en tant te trobes sense voler:

Doctora: Tu ets de tensió baixa?

Jo: No.

Doctora: Idó la tens molt baixa.

Jo: És que fa més de 13 hores que no menjo res.

Doctora: Ja, però és que has de venir en dejuni a l’analítica. Et trobes bé?

Jo: No massa. Jo normalment a aquestes hores, ja he menjat dos pics.

Doctora: Je, je.

Jo: Ho dic de veres...

Vaig sortir fatal d’aquella revisió. Me’n vaig menjar la fruita i la barreta de cereals que duia. Però em trobava fatal. No era gana. Millor dit, no era només gana, era una sensació de buidor absoluta. Me’n vaig passar la resta del dematí menjant, menjant de tot, però crec que no va ser fins que em vaig prendre dos tes que no vaig recuperar la meva tensió habitual.

Me’n recordat d’aquest moment absurd perquè fa uns dies em vàrem donar els resultats de la revisió. I em vaig trobar això:

Fixeu-vos bé. Sí, en un any he perdut 5 Kg, a la fi estic dins l’índex de massa corporal adequat però, oh sorpresa, malgrat la pèrdua de pes... m’ha augmentat el colesterol! I no només això, sinó que està per damunt el límit establert (200)!!! I això se pot resumir en una paraula

Hipercolesterolemia

O lo que és lo mateix, fóra formatges, fóra embotits, fóra massa carn, fóra fregits. Però, ben pensat, quasi no menjo ni embotits, ni carn, ni fregits. Me xifla la dieta mediterrània i crec (o almenys creia) que la seguia bé. Idó no. Hi ha qualque cosa que falla. De moment, he limitat el formatge i els embotits a la mínima expressió, els fregits ja fa molt que només apareixen a la meva dieta i de forma esporàdica i la carn... menjo ben poca de carn. I esport, més esport. De moment piscina i pràctiques de Bollywood (jajajaja!!!). Més endavant, ja veurem.

Tinc el colesterol alt. Encara no m’ho puc creure.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Victòria o derrota

Cada dia, quan me’n vaig a dormir, penso “Avui no l’he cridat”. I em quedo així, aparentment feliç, com si aquest gest no fet fos tota una victòria.

I després, penso, penso una micona. És realment una victòria, aquesta estupidesa? És intentar mantenir les distàncies, no fer cridades desitjades, no avançar, deixar morir una amistat tan especial una victòria? No és més bé una derrota, un fracàs? I em poso trista, una mica només. I començo cercar excuses per l’endemà, i pel dia després de l’endemà, i per l’altre, per no cridar. “Demà tinc un sopar, demà passat fan un partit a la tele, idó li puc cridar l’altre”. Però ja sé que “l’altre” trobaré noves (o repetides) excuses. I durant uns moments, sentiré la victòria. I, un instant després, sentiré la derrota.

I així, amb aquest absurd, passen els dies.

La foto, horabaixa de tempesta, fa un parell de dies. Però ben bé podria ser avui mateix. Aquest temps de tardor avançat em fa reflexionar coses absurdes.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

“Tokio Blues. Norwegian Wood” d’Haruki Murakami

Vaig comprar aquest llibre per consell d’un amic durant el darrer dia del llibre. Fa unes setmanes, em va demanar si l’havia llegit. Encara no ho havia fet, així que vaig trobar que havia arribat el moment.

Se m’ha fet molt dur llegir aquest llibre. En cert mode, de qualque manera, m’he sentit molt identificada amb la història i això que no tinc cap tipus de similitud ni amb la història, ni amb els personatges, ni amb cap de les situacions que viuen. Però, en cert mode, sí.

Aquesta és la història de’n Watanabe, del seu pas de l’adolescència a la vida adulta, però és sobre tot una història d’amistat, de sentiments, de sexe. És la història de gent que no sap trobar el seu lloc al món (i qui ho sap trobar, en realitat?), de gent que decideix abandonar i suïcidar-se, de gent que es deixa arrossegar pel dia a dia (excepte els diumenges. “Los domingos no me doy cuerda”, diu Watanabe) i de gent que malgrat les circumstàncies més dures, sobreviu amb molta més alegria, dignitat i força de lo que es podria esperar.

Crec que aquest llibre m’agradarà més i més quan passi el temps. Fa només uns dies, en casa d’una amiga vaig veure que el tenia i li vaig dir que l’estava llegint, però que se’m feia dur, molt dur. “Però al final te deixa un bon gust, de veritat”, em va dir. I és cert. Segons passen les hores i els dies, vaig madurant més el que he llegit, ho entenc millor, ho poso en el seu lloc, sóc capaç d’entendre més enllà de la història de (menys o més) amor, desamor, amistat, sexe i problemes mentals. Crec que aquest és un llibre que se viu molt diferent segon com i quan el llegeixes, segons la situació personal de cadascú.

Una cosa molt curiosa que m’ha passat, referent a la ja esmentada sensació d’identificació amb la història, és que fins quasi, quasi el darrer moment no m’he adonat perquè em sentia identificada. Ha estat curiós, molt curiós. Hi havia en Watanabe, el protagonista. Hi havia na Naoko, l’al·lota del seu millor amic d’adolescència, que es va a suïcidar als 17 anys. Hi havia na Midori, una jove una mica esbojarrada que coneix en Watanabe mentre na Naoko es troba aïllada del món, intentant curar-se d’una malaltia mental que, per jo, és simplement hiper-sensibilitat al món desconcertant que ens envolta. Sincerament, na Midori em queia malament, molt malament. M’he adonat que el que m’emprenyava d’ella no era tant la seva naturalitat i capacitat d’actuar de manera poc convencional per enfrontar-se a la seva dura realitat. Tampoc no era, totalment, el fet que estigués ficada a una estranya relació d’amistat que pareixia que aniria a més, o no, o sí. Només a lo darrer, cap al final, m’he adonat que na Midori em queia malament precisament perquè jo sóc Midori. No sóc ella, òbviament, i no estic amb les seves circumstàncies, però hi ha coses d’ella que m’han recordat molt, massa, la meva realitat.

Com he llegit avui mateix aquí, de vegades quan llegeixes tractes de fugir de lo que no vols veure i, de cop i volta, t’ho trobes allà, en les pàgines que llegeixes. Això és precisament el que m’ha passat amb aquesta història.

Hi ha una pel·lícula basada en aquest llibre. L’hauria de veure un dia d’aquests. I he llegit que aquest autor, en els seus següents llibres, deixa de ser tan realista i se torna molt més fantàstic. M’interessa, això. Sé que llegiré més llibre de Murakami. Uy, quant de deures!

Foc

Un altre incendi. Un més. Què passa aquest estiu? No hi ha ja suficients desastres arreu del món perquè a més haguem d’aguantar gent obstinada en cremar els nostres boscos? No se cansaran mai?

La foto, feta amb el mòbil, fa cosa d'una hora.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Desagendada

Sí, sé que la paraula que titula aquest post no existeix. Però reflecteix perfectament com estic i estaré els pròxims dies: sense agenda.

Estic sense agenda, no perquè estigui de vacances (que ho he estat durant aquesta setmana, però acaben avui), sinó perquè a la meva agenda hi ha un buit, un buit de dues setmanes.

M’agraden les agendes petites i de setmana vista. Degut a la gran dificultat de trobar agendes com m’agraden, fa ja uns anys que segueixo la mateixa estratègia: me compro un recanvi d’agenda amb les esmentades característiques que vull (petita, setmana vista) i la personalitzo, és a dir, li poso una portada, li poso unes fulles en blanc al final i l’enquaderno.

Fa anys, bastants, que ho faig així, però enguany m’he dut una sorpresa: a la meva agenda li falten dues setmanes!! Me’n vaig adonar fa uns dies, després de demanar hora per renovar el passaport (que, per cert, tenia caducat des de febrer). Me varen donar hora per dia 24 d’agost i... oh, sorpresa! No hi havia 24 d’agost a l’agenda! Misteriosament, bota del 22 d’agost al 6 de setembre.

Què faig jo ara, durant aquestes dues setmanes de desagendització? M’agafo vacances i me’n vaig al Carib? Faig un ús desmesurat dels post-its? Em fio de la meva memòria i no apunto res? No sé què faré, però intentaré sobreviure...

A la foto, el buit a la meva agenda.

Somiant

Aquest vespre he somiat que tornava a Creta. No recordo res del somni, només que agafava un nou llibre de Victoria Hislop (autora de “The Island” i “The Return”, i també de “The Threat” que encara no he llegit) i deia: “Què bé! Una vegada més, puc comprar a Creta un nou llibre de Victoria Hislop!”.

La qüestió és que, òbviament, no he tornat a Creta (si ho hagués fet, ja hauria publicat qualque post sobre el tema, com la primera i segona vegada que vaig tornar-hi). Per curiositat, he mirat la pàgina web d’aquesta autora i... oh, sorpresa!, sí que hi ha un nou llibre!! En realitat no és tan nou, sinó que és anterior a “The Threat”, però de moment, només existeix en format electrònic. És un llibre de cinc històries curtes, amb un títol tan suggerent (per jo) com “Un vespre cretenc”. Vull aquest llibre, el vull!! Però com que (encara) no tinc un lector de llibres electrònics, hauré d’esperar a novembre (data de publicació segons amazon.co.uk) per obtenir-lo en paper. O, dit d’una altra manera, per anar a Creta a comprar-lo. Aaah, què fàcil és somiar!!

La insuportable lleugeresa de l'estiu

Foto feta per en Javi.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

A la capital

He estat poques vegades, molt poques, a Madrid. Sí que he passat per allà a prop molt de pics, de petita, en aquells llargs viatges estivals, en els quals recorrien la península diagonalment, per arribar a les terres asturianes de la meva mare. Però a Madrid, realment només havia estat dues vegades anteriors, per feina, un parell de dies cada vegada: fa 10 anys i fa 4 anys.

Així que anava de guiri total, jo a Madrid. I, per tant, vaig voler aprofitar al màxim les estones que teníem després de la reunió. Anar al centre a menjar tapes. Passejar per Chueca. Aprofitar que el Museu del Padro era gratuït de 18 a 20 per fer una ràpida passejada i veure algunes de les obres més importants. Visitar una exposició de Hopper al Museu Thyssen. Veure la porta d’Alcalà, la porta del Sol, la Cibeles, el Congrés dels Diputats, El Retiro... Tot, tot lo que vaig veure era quasi nou per jo.

Crec que Madrid és una ciutat per passejar, per conèixer, per gaudir, per menjar i per beure. Però per jo no és una ciutat per viure. Tots ens adaptem a tot, però sé ben cert que se’m faria difícil viure a una ciutat així. I feia taaaaaanta calor... I ens va ploure, què dic ploure?, va caure el diluvi universal!! Hmm, l’olor de pluja recent caiguda.

I de nou, al sud de França

He d’admetre que quan vaig començar el llarg viatge (laboral) de quasi dues setmanes, tenia bastant poques ganes de partir. No són temps especialment feliços, aquests. No són tristos, no, però hi ha una cosa que no em deixa gaudir plenament del meu dia a dia, de les meves petites rutines i no-rutines, de la vida en general. Així que aquest viatge, que primer me va dur a Sète i després a Madrid, se’m feia costa amunt. Quina peresa. Quines poques energies. Quina poca felicitat.

I ha estat un viatge genial, aquest.

Començarem pel principi. Sète.

Els meus viatges a Sète, al sud de França, comencen a ser una rutina (quasi) anual. M’agrada Sète, és un lloc petit i amable i la feina que fem allà, amb els col•legues francesos també és agradable. Ja he perdut el compte de les vegades que he estat a Sète. Quatre, possiblement cinc, fins i tot sis? No ho sé. Aquesta vegada, però, el viatge no ha estat exactament igual que els anteriors, ha estat una reunió molt més concorreguda de lo habitual. I també més llarga.

Però, feines a part, els dies a Sète varen ser fabulosos. Ha estat divertit tornar a retrobar-me a amics i companys de feina. Fer quatre-cents quilòmetres de cotxe, de Barcelona a Sète. Conèixer gent nova. Anar a sopar algun vespre al jardinet de la casa que els italians tenien llogada. Intentar mantenir una conversa en francès (idioma del que no sé més de deu paraules) amb un nin de tres anys. Tombar-me al sol a la piscina de l’hotel després de les llargues jornades de feina. Menjar formatge a totes hores. No nedar a la mar perquè estava a 17ºC. Menjar, per primera vegada a la meva vida, tonyina vermella (la major exquisidesa que he tastat a la meva vida!). Visitar la llotja de peix. Fer feina fins i tot en dissabte, a una terrassa amb vistes al Golf de Lleó. Passejar pel supermercat i fer càlculs mentals per veure què podia dur a la maleta sense emprenyar als de Ryanair (una ampolla de vi, patés de gustos estranys, formatge). Fer dos-cents quilòmetres en cotxe, per agafar l’avió a Marsella un nou avió cap a Madrid...

Va ésser una gran setmana, sí. Em vaig omplir d’energies. Les necessitava.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Llibres encadenats

Per l’estiu, normalment llegeixo més que per l’hivern. Les hores a la platja són un moment ideal per llegir. Això, unit al fet que he entregat ja la tesi (i, per tant, puc dedicar els vespres a l’oci en lloc de a la ciència) i que he viatjat molt en les darreres dues setmanes, fa que se m’hagin acumulat els llibres dels que he de parlar.

Tres llibres, tres, he llegit en el termini d’un mes. No està malament.

Tres llibres ben diferents.

“Lágrimas en la lluvia” de Rosa Montero és una novel·la de ficció futurista, amb una clara referència a “Blade Runner” (qui no s’ha sentit temptat a homenatjar en qualque moment aquesta gran pel·lícula?). Madrid, 2019. Una detectiu replicant intenta esbrinar el perquè d’una sèrie de morts de replicants. Racisme, exclusió, necessitat de sentir-se estimar, de formar part de la tribu, cerca de la identitat, importància de la memòria, tant personal com història. Aquesta novel·la abarca molt de punts, molt de temes en un entorn futurista ben definit. Segons llegia la novel·la, només pensava “aquesta història necessita un Deckard [*]”. Afortunadament, la novel·la té un Deckard propi, Lizard. Una part més d’un puzle interessant i curiós. M’ha fet ganes de tornar a veure la peli...




Al contrari que l’anterior, “Entre tonos de gris” de Ruta Sepetys és una història molt real, un relat fictici però basat en històries reals de lituans deportats a camps de treball de Sibèria, als anys 40. És una novel·la molt dura, que es llegeix molt ràpidament perquè està narrada de manera senzilla i directa, de forma personal per la seva protagonista, Lina, de 15 anys. Una història (desconeguda per jo fins ara) que posa els pèls de punta i que et fa pensar que, malgrat la crisi, som uns privilegiats de viure aquí i ara.


Vaig començar a llegir “La bodega” de Noah Gordon en un viatge que tenia com destí Languedoc-Roussillon, precisament la regió francesa on es desenvolupa part d’aquesta novel·la. Em va parèixer molt adequada. És una novel·la senzilla i amena, amb cert transfons històric i amb un protagonisme clau del vi, de les seves varietats i del seu procés d’elaboració. Una novel·la ideal per (quasi) dues setmanes de viatge. Ah, i vaig tornar del sud de França amb una botella de vi de Languedoc a la maleta.

Juliol

Fa cinc anys, per aquesta època, donava les meves primeres passes en el món del blog. Això del blog em provocava tanta il·lusió com incertesa: què passaria? Duraria molt? Seria capaç de mantenir-lo? Cinc anys després, tinc la mateixa il·lusió (o tal vegada fins i tot més) però també certa incertesa entre el desig i les ganes de canvis, millores i/o avanços.

Fa quatre anys, per aquesta època, donava les meves primeres passes per Creta. Això d’anar a Creta va ser tot un repte, una aventura. Era increïble: quatre mesos per davant a una illa desconeguda, amb un idioma desconegut, fent feina a la meva tesi. Un somni. Quatre anys després, encara recordo Creta i l’enyoro, malgrat hi hagi tornat ja dues vegades, i acabo de dipositar la tesi, a la fi.

Fa tres anys, per aquesta època, començava un nou contracte de feina, després de més de mig any a l’atur. I ho celebrava amb una rèflex. El mateix contracte que l’anterior, amb el mateix lloc, però amb alguns petits canvis. Era curiós, entre la il·lusió de tornar, la distracció de tot lo oblidat i les perspectives de com aniria aquesta nova etapa. Tres anys després, he fet moltes coses que no sabia que faria, he assumit feines noves, reptes nous però se manté la mateixa incertesa sobre el futur.

Fa dos anys, per aquesta època, vivia una felicitat tranquil·la, amb el cor alegre per somriures inesperats, una crisi que pareixia ja acabar (ja!), el vermell inundava les nostres vides i el primer Ginkgo començava a créixer. Dos anys després, aquells somriures inesperats em sonen molt llunyans, molt, la crisi és més aguda que mai, el vermell tornar inundar les nostres vides i aquell petit Ginkgo ja fa quasi un metre d’alçària.

Fa un any, per aquesta època, vaig haver de tancar el blog per culpa d’un pesat que és incapaç de deixar-me en pau, vaig anar a dues noces, una d’elles a l’altre extrem del Mediterrani i tenia moltes ganes de retrobar-me amb una persona, amb la il·lusió i la incertesa de què podria passar tot, de què podria no passar res. Un any després, m’estic plantejant crear un nou blog, obert i anònim, la núvia d'una d’aquelles noces està a punt de ser mamà, m’he retrobat (un pic més i per separat) amb els de les noces de l’altra banda del Mediterrani, que esperen el seu segon fill, i m’estic recuperant d’unes setmanes en les quals he sentit la tristor infinita d’haver-lo viscut tot i d’haver-lo perdut tot.

És increïble, això de viure...

A la foto, lloc de llums i reflexes, fa ja uns dies, en un vespre reposat al sud de França. N’he d’escriure sobre meus els meus darrers viatges un dia d’aquests.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

“La delicadeza” de David y Stéphane Foenkinos

No sé ben bé perquè vaig anar a veure aquesta pel·lícula. Darrerament, no tinc ganes de veure cap pel·lícula relacionada, en qualsevol mesura, amb les coses del cor en general i l’amor en particular. Però tenia ganes d’anar al cinema, era dilluns (i, per tant, barato) i volia socialitzar-me una mica. Però estava molt cansada, després d’un cap de setmana llarg i esgotador, i no de massa bon humor, així que ni molt menys era el moment ideal d’anar al cinema.

N’Audrey Tautou em cau bé, la veritat, però surt tan, tan, tan prima en aquesta pel·lícula que és massa. La peli està bé, no diré que no. Chico conoce chica, chica pierde chico, chica conoce nuevo chico. Però no acaba de ser ni una comèdia, ni un drama i té qualque moment que pareix que quasi s’apropa a un lirisme quasi irreal, però no arriba ser ni suficient lírica, ni suficientment irreal, però tampoc suficientment real.

És agradable, entretinguda, però no va més enllà d’això.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Sant Joan

La nit de Sant Joan d’aquest 2012 és la primera que he passat a la platja, almenys en part. Sé que això de passar aquest vespre a la platja no és una cosa típica d’aquesta terra, blablabla, però estic tant avesada a no celebrar Sant Joan (bé perquè estic a la mar, bé perquè estic recuperant-me de la mar, bé perquè feia altres coses) que aquest any, quan uns amics me varen proposar anar-hi vaig pensar “i perquè no?”. Només vaig posar una condició: que les parelletes no es posessin massa nyonyes amb la posta del sol.

Curiosament, vaig ser jo la que, totalment estupefacta, sorpresa, bocabadada, a una hora tardana del vespre, allà, a una de les meves platges favorites, una d’aquelles platges a les quals no arriben cotxes, ni hi ha xiringuitos, ni socorristes, ni quasi gent, vaig ser jo, deia, la que en meitat del vespre, mirant el cel totalment estelat, la via làctia, la mar fosca i silenciosa, intuint Cabrera allà a l’horitzó, vaig ser jo quan, en un moment de debilitat, sentint-me part de l’immens univers estelat brillant damunt els nostres caps, vaig ser jo qui ho amollar “Em sap greu dir això, precisament jo, però això és súper romàntic”.

Oh, Deu meu, quines parides puc arribar a dir en moments d’èxtasi universal, en moments de (quasi) felicitat, en moments agradables amb els amics, els estels, la mar, l’arena, les espelmes anti-mosquitos, els mojitos-mallorquins i els estranys conjurs teòricament favorables.

I allà, a l’hora bruixa de mitjanit, amb l’immens cel estelat damunt nosaltres, vàrem nedar en pèl, allà a la mar. Una mar negra, freda, immensa, que emetia petits estels luminescents quan les nostres mans trencaven la seva superfície perfecta. Ah, quins moment de felicitat quasi absoluta, amb els sostre de l’univers infinit, en el si de la Mare Terra (no li hauríem de dir Mare Aigua?), envoltats d’amics, omplim-nos d’energia i més energia.

Què hi faríem sense moments així? Què faríem sense els amics?

"El bolígrafo de gel verde" d’Eloy Moreno

No recordo ni quan ni on vaig comprar aquest llibre. Sé que el vaig estar veient en diferents llocs i moments i, finalment, el vaig comprar. Em cridava l’atenció el títol i la contraportada, que no pareixia indicar massa de què anava el llibre. I realment, en cert mode, m’ha sorprès.

El llibre comença en un estiu a un poblet de la Manxa, durant la infantesa del seu protagonista. Un poble i un estiu en cert mode tant semblant als meus estius infantils en un poblet de la Manxa que quasi em va fer posar els pèls de punta: la família carregant el cotxe, quilòmetres i quilòmetres, camps de gira-sols, els vespres de passeig pel poble, les festes patronals,... Els records de la infantesa del protagonista s’assemblen bastant a alguns records de la meva pròpia. Però aquesta primera part, que em va emocionar, dura poc, molt poc.

Després, el llibre continua amb el protagonista ja adult, vivint el seu dia a dia monòton, continu, homogeni, quasi, quasi desesperant. I aquí, jo quasi em vaig desesperar amb ell. Em donaven ganes de cridar: “Espavila! Canvia! Si no t’agrada la teva vida, fes qualque cosa!”. Crec que jo mateixa m’ofuscava i deprimia amb el protagonista. Aquesta part la vaig llegir ràpid, ràpid, perquè volia que el llibre acabés, perquè no podia més, perquè em resultava massa esgotador, gris, trist i terrible.

I la tercera part, la tercera part em va donar l’aire, la llum, l’energia que necessitava per poder acabar el llibre. Aquí llegia ràpid, sí, també, però per curiositat de sabre com acabaria finalment la història, entre l’esperança d’un final feliç (oh, estem tant necessitats de finals feliços aquests dies!) i el pessimisme d’un final gris (oh, estam tant avesats als finals grisos aquests dies!).

No ho contaré, no contaré el final. Només diré que, globalment, el llibre m’ha deixat un gust agredolç que no m’ha entusiasmat massa. Està bé, però ara que l’he llegit, probablement no li regalaria a ningú. És un llibre que no crec que torni a llegir. Suposo que també depèn molt del moment en què el llegeixes, perquè és un llibre que et fa pensar, reflexionar i plantejar-te coses. I no sempre tenim energies per enfrontar això.