I almost...

"I almost wish I hadn't gone down that rabbit-hole -and yet -and yet it's rather curious, you know, this sort of life!" (Alice).

“Quasi desitjaria no haver baixat per la madriguera del conill. I, així i tot, no es pot negar que aquest tipus de vida és molt interessant!” (Alícia).

La darrera tira còmica de PhD m’ha fet rememorar “Alicia en el país de las maravillas” de Lewis Carroll (a més de fer-me sentir totalment identificada amb la seva protagonista –de la tira còmica, vull dir-), que vaig rellegir en format electrònic durant el meu exili cretenc.

Curiosament, la tira va sortir a pocs dies d’anar-me’n cap a Lisboa (d’aquí unes hores!) on probablement rememoraré vells temps cretencs amb el "veïnat del balcó de devora". Tornen les casualitat cretenques?

I, avui, de banda sonora, la cançó que darrerament no em puc llevar del cap (i que vaig descobrir gràcies a "Ballant, ballant...").

Feliç dia de les Balears (per demà!). Jo seré fent feina per mars lusitanes (devora rius lusitans més que per mars lusitanes, però em permetreu aquesta petita llicència).

Divendres

És divendres.

Plou.

He d’acabar un article sobre elasmobranquis. És a dir, sobre ratjades i taurons. Perquè, per si qualcú encara ho dubta, sí que hi ha taurons a la Mediterrània.

He de preparar un viatge (el primer de 2010. A la fi!). És a dir, comprar el bitllet, reservar hotel, veure com funciona la ciutat desconeguda a la que vaig.

He de corregir un article aliè.

He de corregir dos articles en els quals hi participo.

He de decidir si fer un curs de fotografia de natura o un curs sobre elasmobranquis. És a dir, sobre ratjades i taurons. O fer-los tot dos.

He de decidir si vaig a una reunió i, per tant, renuncio als dos cursos anteriors. O si faig un dels cursos anteriors (o tot dos) i renuncio a la reunió.

He de cercar una taula i un ordinador per ficar una persona més no sé on.

He de preparar les feines que li he de donar a la persona que no sé on ficar.

He de fer net el pis.

He de fer una mudança.

He de...

He de...

I ja és divendres.

I, defora, plou.

A la foto, taurons al Palmaaquarium, novembre passat.

"Historias de San Valentín" de Garry Marshall

Tinc un problema

Darrerament, no m’agraden les pel·lícules que veig. [*]

Què tinc, doctor?

Així que no sé si: (1) deixar d’anar al cinema; (2) anar més al cinema (per allò d’augmentar la probabilitat de veure una pel·lícula que m’agradi) o (3) triar millor les pelis que vaig a veure.

Sincerament, d’aquesta pel·lícula no esperava que fos la pel·lícula de l’any, ni que em canviés la vida, ni que m’entusiasmés. Simplement, esperava passar una horabaixa entretinguda amb les amigues mirant una peli nyonya per després comentar-la, riure’ns una estona i concloure que, això de l’amor, és molt complicat.

Però ni això.

Perquè a més, amb tant de actors guapos i famosos, m’esperava una cosa una mica més... decent? entretinguda? creïble?

Quan la peli va començar, amb una veu en off, vaig pensar “oh, oh, aquests volen imitar Love Actually”. I sí, efectivament, pareix un intent de remake (dolent) de Love Actually. Però a l’americana. Però sense bones idees. Tot s’ha de dir, Love Actually no em va entusiasmar massa al cinema, però quan la he vista en successives ocasions, l’ha he trobat molt agradable, amena, entretinguda i amb algunes històries que m’encanten. En canvi, Historias de San Valentín no crec que m’arribi a agradar mai. De fet, no crec que la torni a veure mai. De totes les històries que es conten i creuen, no hi ha cap ni una que m’enganxi, cap ni una que digui “oh, què bé!” o “oh, quina llàstima!”. Ni tan sols un “oh, què guay!”. Res.

Perquè, a més, vaig sortir (vàrem hauria de dir, perquè no vaig ser la única amb aquesta impressió) del cinema amb una única sensació: indiferència. Cap conclusió, cap sensació. Res. Ni “oh, l’amor és meravellós”. Ni “oh, l’amor és una merda”. Ni “oh, l’amor és molt complicat”. No. Res. El no res.

Tal vegada hauria de fer cas a la meva germana i tornar a veure pel·lícules en versió original en idiomes que desconec, com fèiem fa molts (i molts) d’anys, i deixar-me de cinema comercial. Bé, com que he guanyat una entrada gratuïta a un concurs (familiar) sobre els guanyadors dels Goyas [**], hi tornaré. I, per una vegada, intentaré triar millor.

[*] Hauria de precisar: no m’agraden les pel·lícules que vaig a veure al cinema. A la televisió, en veig molt poques. Però l’altre dia vaig veure “Camino” de Javier Fesser i sí que em va agradar.

[**] Com pot ser que m’agradin més les cerimònies d’entrega de premis de cinema que les pelis en el cinema?

A la llotja de Palma

Una de les coses bones de la meva feina (a part de permetre’m viatjar a llocs fascinants com ara Xipre, Venècia o Escòcia) és la possibilitat d’anar a llocs no habituals pel ciutadà normal. O almenys a llocs on una persona que no es dedica a la investigació marina no aniria mai, bé perquè no té cap interès o bé perquè no té la possibilitat. Perquè, a qui se li acudeix aixecar-se de bon dematí per anar a visitar la llotja de peix més important d’Europa? Realment no és una visita turística habitual, però nosaltres, els científics, tenim un puntet friki...

L’altre vespre vaig anar a la llotja de peix de Palma. Durant el temps en el que sortir a la mar era una part habitual de la meva feina, les meves visites a la llotja eren bastant freqüents. Però ara que em dedico més a la feina d’ordinador i a anar a reunions a llocs més o menys interessants, això del treball de camp (o hauria de ser treball de mar?) és molt més esporàdic. He conegut la llotja de bon dematí, quan hi ha la subhasta. També a mig dematí quan les oficines estan en marxa. I d’horabaixa, quan arriben totes les barques de bou a descarregar caixes i caixes plenes de peix. Però mai no hi havia anat de nit.

Idó la llotja de Palma, després de mitjanit, és un lloc tranquil, ambientat amb música pop, on el personal es dedica a treure els palets plens de caixes, que s’han ficat a la gelera unes 8 hores abans i col·locar-los perquè estiguin a punt per a la subhasta, que comença de ben dematí (devers les 4). És un goig això d’anar a la llotja. Trobar noms de barques conegudes, en les que m’he marejat o he gaudit d’un dia meravellós de feina en mig de la mar. Veure caixons plens del divertit jonquillo, de la valuosa gamba vermella o de l’habitual lluç. Cercar entre munts de caixes les espècies que vols mostrejar. Localitzar, oh, sorpresa, caixons sencers de gamba blanca, una espècie amb unes abundàncies que oscil·len de forma fascinant. I dic fascinant perquè segurament no són degudes a l’explotació pesquera sinó a qualque factor ambiental que, de moment, se’ns escapa. I és clar, fer una estona de feina, mesurar uns quants escamarlans. I descobrir que enyor moltíssim el treball de camp (i de mar). I recordar que, realment, la meva feina m’encanta.

"Avatar" de James Cameron

En aquest darrers temps que anar al cinema ha passat per jo de ser un esdeveniment habitual a un esdeveniment excepcional (i encara no sé ben bé perquè), crec que hauria de triar més les pel·lícules que vaig a veure. Però clar, la pel·lícula més taquillera de la història s’ha d’anar a veure. Sobre tot si les opinions que has sentit són contradictòries: això, per jo, és més atractiu per decidir-me per una peli o una altra i no que sigui més o menys taquillera, la veritat.

James Cameron és un megalòman. Això, crec jo, es indiscutible. I crec que és una característica que, en una altra professió, seria un desastre. Però un director de cinema megalòman no és tan greu: de fet, una de les funcions del cinema és fer espectacle i, la veritat, trobo que Cameron en sap molt d’això de fer espectacle.

Però, sincerament, per jo el cinema és més que espectacle. Sí, Avatar és espectacular. I prou. Sincerament, després d’una hora de pel·lícula estava ja fins als nassos dels homenets (i donetes, per això de ser políticament correcta) blaus i pensava “no pot ser que la història sigui només això!!”. Amb uns diàlegs que pareixen escrits per un nin de 12 anys i una història que el cinema ha contat una i mil vegades (invasors dolents, envaïts bons, invasor bo que s’alia amb els envaïts bons, ben endreçat amb un parell de científics frikis), lo únic que faltava és que la peli no fos espectacular... Molta història pseudo-espiritual i pseudo-ecologista, però el missatge final és massa infantil i poc subtil.

Vuit euros i mig de peli. Perquè la vaig veure en 3D. I bé, no seré jo qui critiqui el sistema 3D, però només vaig trobar un parell escenes on valgués la pena, perquè a jo tot el rotllo aquest bèl·lic i d’explosions espectaculars no m’atreu gens. I a més, qualcú no s’ha adonat que les ulleres per veure en 3D són molt incòmodes per la gent que ja duu ulleres? Idó, ho són! El millor de tot, sense dubte, el moment en el qual Sigourney Weawer diu allò de “He de pensar en agafar unes mostres”. Jajaja! Sí, senyor, els científics som així de frikis. I què?

He d’anar més al cinema. Així almenys augmentaré les probabilitats de veure una pel·lícula que m’agradi. Visca el pensament científic!

A veces...

"A veces podemos pasarnos años sin vivir en absoluto y, de pronto, toda nuestra vida se concentra en un solo instante" (Oscar Wilde)