“Una vegada a l'any, ves a un lloc on no hagis estat mai”.
No sé on vaig llegir això, però em pareix una bona idea intentar complir-lo.
Crec que enguany, m’he passat en intentar fer d’aquesta frase una realitat, ja que he estat en un munt de llocs on no hi havia estat mai. Seria llarg, molt llarg, enumerar-los tots!
Però, a mode de resum, vet ací uns numerets que reflecteixen ben bé tot el que m’he mogut durant aquest 2008:
Països on he estat: 5+2 (en aquest 2 darrers només en aeroports...).
Avions que he agafat: 31 (toma ya!).
Aeroports que he pisat: 12.
Vaixells que he agafat: 3.
Dies a la mar: 13 (ben pocs!).
Dies dormint fora de casa: 199.
Illes on he estat: 9.
Nous idiomes que he intentat aprendre: 1.
Llocs als quals he estat i m'agradaria tornar-hi: he perdut el compte!
Sempre va bé fer números quan arriba final d’any. Però crec que lo d’aquest anys serà insuperable... El que és ben segur és que ha estat inoblidable!
Darrerament he llegit molt poc. Llibres, vull dir. Durant la segona meitat de la meva estada a Creta, quasi no vaig llegir res, no sé ben bé perquè. I ara que he tornat i ja fa fred, me dedico a hibernar i no tenc energies ni per llegir. Així que aquest llibre, que va ser un dels que varen viatjar fins a jo quan vivia a una altra mar illenca, l’he llegit a base d’aeroports i temps d’espera entre avió i avió (on, en general, no fa fred i per tant no sent necessitat d’hibernar).
Qualcú em va dir que aquest llibre de Boris Izaguirre era un culebrón. Jo no diria tant. “Villa Diamante” és la història de dues germanes, Irene i Ana Elisa, al llarg de les seves vides, però és també la història de Veneçuela, un país del que la veritat ben poc sabia abans de llegir aquest llibre. És un llibre que m’ha agradat bastant. El vaig trobar força diferent a moltes coses que he llegit fins ara i, en cert mode, m’ha paregut un llibre un tant estrany. La primera i segona part, la infància i adolescència de les germanes, em va encantar. La tercera part, la seva primera joventut també la vaig trobar prou interessant, però és segons es feien gran les nines quan vaig començar a perdre interès per la història. De fet, la quarta i darrera part és la que m’ha agradat molt menys, quan teòricament és una de les parts més importants del llibre (de fet, és la que li dona títol). Per una part, no és el primer pic que em passa, això de gaudir més d’històries d’infantesa que d’històries dels mateix personatges quan es fan adults. Però, per l’altra, tenc la sensació de què al llibre li falta un tros. És com si tota la darrera part s’hagués escrit ràpidament o, encara més, s’haguessin tallat passatges important del llibre per no fer-lo massa llarg i per arribar a una part final que no em resulta tan interessant com tota la resta.
Aquests darrers capítols, on Elisa, la petita de les germanes, ja és adulta i s’empra a fons per aconseguir construir la casa dels seus somnis em pareix molt fluixa. De fet, un personatge com Elisa, amb tot el que ha viscut, tot el que ha sofert i tot el que ha madurat, mereixia complir un somni més gran i, sobre tot, més apassionant que construir la casa del seus somnis. És clar, això és una opinió totalment personal –per jo una casa, com un cotxe, és una necessitat, una eina per viure, no un objectiu vital-, però volia que Elisa fos molt més heroïna del que ja és en tota la història. A més, tantes pàgines per contar part de la vida de les germanes i, de cop i volta, passen 30 anys com si no res. Jo volia llegir la vida d’Elisa durant aquest 30 anys!! No volia una el·lipsi!!!
En qualsevol cas, és un llibre que val la pena llegir.
Tot d’una tornar de Creta, vaig de fer un viatge inesperat a Vigo.
És la tercera vegada que visito aquesta ciutat gallega durant aquest any i aquesta ha estat l’estada més curta. La veritat, no tenia massa ganes d’anar enlloc (jo, en part, encara seguia per Creta), però vaig gaudir dels quasi 5 dies que vaig passar per allà. Una reunió de tres dies, un rencontre amb un vell amic i un dematí per gaudir de la ciutat. Ah, i una vaga d’Iberia que em va fer esperar més de lo habitual a l’aeroport de Vigo i quasi em fa perdre el meu vol d’enllaç. (Això sí, les meves maletes varen quedar a Madrid i no varen arribar fins l’endemà).
Sol, fred, pluja, feina, festa. Una mica de tot pel que ha estat el meu darrer viatge d’un 2008 ple d’esdeveniments de tot tipus. Ja sent Vigo com una ciutat molt familiar. Ja no em perd pels seus carrers. Ja torno a visitar llocs on he estat i m’han agradat. I ja començo a conèixer bastant de gent per allà. Gener, maig, desembre. Quan dius adéu a un lloc on has estat, mai no saps quan te’l tornaràs a trobar.
Viure a una illa implica coses bones i dolentes. Sóc biòloga a temps complert, estudiant de doctorat en el meu temps lliure i música i escriptora per afició. Aquest blog pretén ser un petit quadern del que sóc, del que faig.
