“Tokio Blues. Norwegian Wood” d’Haruki Murakami

Vaig comprar aquest llibre per consell d’un amic durant el darrer dia del llibre. Fa unes setmanes, em va demanar si l’havia llegit. Encara no ho havia fet, així que vaig trobar que havia arribat el moment.

Se m’ha fet molt dur llegir aquest llibre. En cert mode, de qualque manera, m’he sentit molt identificada amb la història i això que no tinc cap tipus de similitud ni amb la història, ni amb els personatges, ni amb cap de les situacions que viuen. Però, en cert mode, sí.

Aquesta és la història de’n Watanabe, del seu pas de l’adolescència a la vida adulta, però és sobre tot una història d’amistat, de sentiments, de sexe. És la història de gent que no sap trobar el seu lloc al món (i qui ho sap trobar, en realitat?), de gent que decideix abandonar i suïcidar-se, de gent que es deixa arrossegar pel dia a dia (excepte els diumenges. “Los domingos no me doy cuerda”, diu Watanabe) i de gent que malgrat les circumstàncies més dures, sobreviu amb molta més alegria, dignitat i força de lo que es podria esperar.

Crec que aquest llibre m’agradarà més i més quan passi el temps. Fa només uns dies, en casa d’una amiga vaig veure que el tenia i li vaig dir que l’estava llegint, però que se’m feia dur, molt dur. “Però al final te deixa un bon gust, de veritat”, em va dir. I és cert. Segons passen les hores i els dies, vaig madurant més el que he llegit, ho entenc millor, ho poso en el seu lloc, sóc capaç d’entendre més enllà de la història de (menys o més) amor, desamor, amistat, sexe i problemes mentals. Crec que aquest és un llibre que se viu molt diferent segon com i quan el llegeixes, segons la situació personal de cadascú.

Una cosa molt curiosa que m’ha passat, referent a la ja esmentada sensació d’identificació amb la història, és que fins quasi, quasi el darrer moment no m’he adonat perquè em sentia identificada. Ha estat curiós, molt curiós. Hi havia en Watanabe, el protagonista. Hi havia na Naoko, l’al·lota del seu millor amic d’adolescència, que es va a suïcidar als 17 anys. Hi havia na Midori, una jove una mica esbojarrada que coneix en Watanabe mentre na Naoko es troba aïllada del món, intentant curar-se d’una malaltia mental que, per jo, és simplement hiper-sensibilitat al món desconcertant que ens envolta. Sincerament, na Midori em queia malament, molt malament. M’he adonat que el que m’emprenyava d’ella no era tant la seva naturalitat i capacitat d’actuar de manera poc convencional per enfrontar-se a la seva dura realitat. Tampoc no era, totalment, el fet que estigués ficada a una estranya relació d’amistat que pareixia que aniria a més, o no, o sí. Només a lo darrer, cap al final, m’he adonat que na Midori em queia malament precisament perquè jo sóc Midori. No sóc ella, òbviament, i no estic amb les seves circumstàncies, però hi ha coses d’ella que m’han recordat molt, massa, la meva realitat.

Com he llegit avui mateix aquí, de vegades quan llegeixes tractes de fugir de lo que no vols veure i, de cop i volta, t’ho trobes allà, en les pàgines que llegeixes. Això és precisament el que m’ha passat amb aquesta història.

Hi ha una pel·lícula basada en aquest llibre. L’hauria de veure un dia d’aquests. I he llegit que aquest autor, en els seus següents llibres, deixa de ser tan realista i se torna molt més fantàstic. M’interessa, això. Sé que llegiré més llibre de Murakami. Uy, quant de deures!

Somiant

Aquest vespre he somiat que tornava a Creta. No recordo res del somni, només que agafava un nou llibre de Victoria Hislop (autora de “The Island” i “The Return”, i també de “The Threat” que encara no he llegit) i deia: “Què bé! Una vegada més, puc comprar a Creta un nou llibre de Victoria Hislop!”.

La qüestió és que, òbviament, no he tornat a Creta (si ho hagués fet, ja hauria publicat qualque post sobre el tema, com la primera i segona vegada que vaig tornar-hi). Per curiositat, he mirat la pàgina web d’aquesta autora i... oh, sorpresa!, sí que hi ha un nou llibre!! En realitat no és tan nou, sinó que és anterior a “The Threat”, però de moment, només existeix en format electrònic. És un llibre de cinc històries curtes, amb un títol tan suggerent (per jo) com “Un vespre cretenc”. Vull aquest llibre, el vull!! Però com que (encara) no tinc un lector de llibres electrònics, hauré d’esperar a novembre (data de publicació segons amazon.co.uk) per obtenir-lo en paper. O, dit d’una altra manera, per anar a Creta a comprar-lo. Aaah, què fàcil és somiar!!

Llibres encadenats

Per l’estiu, normalment llegeixo més que per l’hivern. Les hores a la platja són un moment ideal per llegir. Això, unit al fet que he entregat ja la tesi (i, per tant, puc dedicar els vespres a l’oci en lloc de a la ciència) i que he viatjat molt en les darreres dues setmanes, fa que se m’hagin acumulat els llibres dels que he de parlar.

Tres llibres, tres, he llegit en el termini d’un mes. No està malament.

Tres llibres ben diferents.

“Lágrimas en la lluvia” de Rosa Montero és una novel·la de ficció futurista, amb una clara referència a “Blade Runner” (qui no s’ha sentit temptat a homenatjar en qualque moment aquesta gran pel·lícula?). Madrid, 2019. Una detectiu replicant intenta esbrinar el perquè d’una sèrie de morts de replicants. Racisme, exclusió, necessitat de sentir-se estimar, de formar part de la tribu, cerca de la identitat, importància de la memòria, tant personal com història. Aquesta novel·la abarca molt de punts, molt de temes en un entorn futurista ben definit. Segons llegia la novel·la, només pensava “aquesta història necessita un Deckard [*]”. Afortunadament, la novel·la té un Deckard propi, Lizard. Una part més d’un puzle interessant i curiós. M’ha fet ganes de tornar a veure la peli...




Al contrari que l’anterior, “Entre tonos de gris” de Ruta Sepetys és una història molt real, un relat fictici però basat en històries reals de lituans deportats a camps de treball de Sibèria, als anys 40. És una novel·la molt dura, que es llegeix molt ràpidament perquè està narrada de manera senzilla i directa, de forma personal per la seva protagonista, Lina, de 15 anys. Una història (desconeguda per jo fins ara) que posa els pèls de punta i que et fa pensar que, malgrat la crisi, som uns privilegiats de viure aquí i ara.


Vaig començar a llegir “La bodega” de Noah Gordon en un viatge que tenia com destí Languedoc-Roussillon, precisament la regió francesa on es desenvolupa part d’aquesta novel·la. Em va parèixer molt adequada. És una novel·la senzilla i amena, amb cert transfons històric i amb un protagonisme clau del vi, de les seves varietats i del seu procés d’elaboració. Una novel·la ideal per (quasi) dues setmanes de viatge. Ah, i vaig tornar del sud de França amb una botella de vi de Languedoc a la maleta.

"El bolígrafo de gel verde" d’Eloy Moreno

No recordo ni quan ni on vaig comprar aquest llibre. Sé que el vaig estar veient en diferents llocs i moments i, finalment, el vaig comprar. Em cridava l’atenció el títol i la contraportada, que no pareixia indicar massa de què anava el llibre. I realment, en cert mode, m’ha sorprès.

El llibre comença en un estiu a un poblet de la Manxa, durant la infantesa del seu protagonista. Un poble i un estiu en cert mode tant semblant als meus estius infantils en un poblet de la Manxa que quasi em va fer posar els pèls de punta: la família carregant el cotxe, quilòmetres i quilòmetres, camps de gira-sols, els vespres de passeig pel poble, les festes patronals,... Els records de la infantesa del protagonista s’assemblen bastant a alguns records de la meva pròpia. Però aquesta primera part, que em va emocionar, dura poc, molt poc.

Després, el llibre continua amb el protagonista ja adult, vivint el seu dia a dia monòton, continu, homogeni, quasi, quasi desesperant. I aquí, jo quasi em vaig desesperar amb ell. Em donaven ganes de cridar: “Espavila! Canvia! Si no t’agrada la teva vida, fes qualque cosa!”. Crec que jo mateixa m’ofuscava i deprimia amb el protagonista. Aquesta part la vaig llegir ràpid, ràpid, perquè volia que el llibre acabés, perquè no podia més, perquè em resultava massa esgotador, gris, trist i terrible.

I la tercera part, la tercera part em va donar l’aire, la llum, l’energia que necessitava per poder acabar el llibre. Aquí llegia ràpid, sí, també, però per curiositat de sabre com acabaria finalment la història, entre l’esperança d’un final feliç (oh, estem tant necessitats de finals feliços aquests dies!) i el pessimisme d’un final gris (oh, estam tant avesats als finals grisos aquests dies!).

No ho contaré, no contaré el final. Només diré que, globalment, el llibre m’ha deixat un gust agredolç que no m’ha entusiasmat massa. Està bé, però ara que l’he llegit, probablement no li regalaria a ningú. És un llibre que no crec que torni a llegir. Suposo que també depèn molt del moment en què el llegeixes, perquè és un llibre que et fa pensar, reflexionar i plantejar-te coses. I no sempre tenim energies per enfrontar això.

"Mi hermana vive sobra la repisa de la chimenea" d’Annabel Pitcher

Oh, és genial això de tornar a llegir llibres en el meu idioma matern. És tan genial, que el primer llibre que vaig llegir, el vaig liquidar en tan sols una setmana. Ànsia lectora li podríem dir.

Aquest és un llibre que la meva germana se va comprar i me’l va deixar per llegir, una vegada llegit ja per ella. I si me’l deixava, és perquè li havia agradat, és clar.

Aquesta és la història contada en primera persona per un nin, Jamie, que veu com la seva família s’ensorra després de la mort en un atemptat terrorista d’una de les seves germanes grans. Cinc anys després de l’atemptat, amb la família destrossada, l’abandó de la mare i l’alcoholisme del pare marquen el dia a dia d’aquest nin que veu com la seva vida s’il·lumina amb l’aparició d’una nina musulmana a la seva vida i un anunci de televisió sobre un programa que promet canviar la vida als seus participants.

És un llibre curtet, molt agut, amb un punt de vista tan innocent com real i dur, bo de llegir, en aparença molt fàcil i senzill, amb tocs humorístics però amb un transfons dramàtic i molt dur. Aquest llibre va de com les petites decisions poden canviar les nostres vides, com superar una pèrdua, com adaptar-se a les pitjors situacions i com les persones adequades poden aparèixer a la nostra vida en els moments més durs i complicats per il·luminar-la. Va de tot això. En poc més de 200 pàgines.

Una frase:
“[...] y yo oía la sonrisa en su voz como si todas sus palabras tuvieran caras felices”.

I el tràiler del llibre. Sempre flipo quan veig que es fan tràilers de llibres...

"That Old Cape Magic" de Richard Russo

Fa molt, però molt, mesos, que no escric sobre llibres.

Ho he de confessar: he llegit poc.

Per dos motius concrets. Un, perquè a l’hivern me costa més llegir. Ficar-me al llit i treure les mans per llegir me suposa un món. Tinc fred, molt de fred. I no llegeixo. M’estimo més veure una sèrie o una pel·lícula amb el portàtil. O dormir, simplement dormir. Dos, perquè he estat llegint un llibre en anglès, com a deures de les meves classes d’anglès. No és que llegir en anglès no m’agradi però òbviament em costa més que llegir en castellà o català, li he de posar més cap, estar més atenta i concentrada, i m’ha costat molt trobar moments així, de concentració per llegir el llibre que, ara sí, finalment, he llegit.

Em va costar una mica triar aquest llibre: el professor ens va donar un llistat de llibres i no sabia quin triar. Volia triar un de Jane Austen (crec que era “Pride and Prejudice”: com que ja l’havia llegit (en castellà) sabia que m’agradaria i seria més fàcil. Però una altra companya el va triar. Finalment, mirant físicament els llibres per triar, vaig escollir aquest.

Em va atraure la portada (que no és la mateixa que la versió que després me’n vaig comprar jo per fer anotacions i marcar pàgines per la meva col·lecció de paraules): cadires de colorins en una platja deserta. Però també em va atreure el títol: un llibre amb el nom d’un cap a la seva portada m’havia d’agradar. I si el cap se’n diu com un peix (cod, bacallà, Gadus morhua) encara més. La portada de la meva edició (la que surt a la imatge) no era tan xula com l’altra, però també hi surt la mar. La mar, sempre la mar.

El llibre conta la història de Jack Griffin, un professor i escriptor de guions cinematogràfics i la seva relació amb el cap del títol, Cape Cod, que es troba a l’estat de Massachusetts (concretament aquí), als Estats Units. Jack torna al cap per les noces d’una amiga de la seva filla, amb les cendres del seu pare al cotxe per tal d’escampar-les per la zona del cap, on va viure els estius de la seva infància i la seva lluna de mel amb Joy, la seva dona, amb la qual viu un moment difícil. La relació de Jack i Joy, la relació de la parella amb els pares d’ell i d’ella, unes noves noces un any després (les de la seva pròpia filla) i noves cendres d’un altre difunt al cotxe són els principals elements d’aquest llibre.

És difícil fer un resum d’una història (no sé com ho faré a classe d’anglès!) que no és lineal, amb continus flashbacks, referències a fets i elements purament nord-americans i molts de pensaments, reflexions i records d’èpoques passades. Però és un llibre molt amè, divertit (molt), irònic però també agredolç. M’ha agradat molt, molt. És una gran reflexió sobre la família, la relació sobre tot amb els pares, però també amb fills i altres familiars, la parella i, sobre tot, l’amor i la felicitat. Però especialment és una reflexió sobre com de vegades els plans de felicitat que fem cap al futur no ens permeten gaudir i viure la felicitat actual, de cada moment, de l’aquí, de l’ara. De com els records, les interpretacions que fem dels nostre passat, de la felicitat que vàrem sentir (o no) i de la que volem sentir en el futur bloquegen el moment present. És sobre com el present, el passat i el futur influeixen, per bé o per malament, en el nostre dia a dia, en el nostre desig de ser feliços.

Per cert, no m’importaria gens anar-hi, a Cape Cod.

Dos llibres

Els dos darrers llibres que vaig llegir durant 2011 no podien ser més diferents. Me’n vaig comprar el primer d’ells, “Vacaciones con papá” de Dora Heldt, a un aeroport (a Barajas), de camí a Creta, perquè em vaig adonar que quasi havia acabat el llibre que en aquells moments llegia i que encara havia d’agafar 4 avions abans de tornar a casa. Em va parèixer un llibre lo suficientment pla i entretingut per amenitzar tantes hores d’avions i d’espera en aeroports. I és realment un llibre molt pla i, al principi, bastant entretingut. Una dóna de 40 i pico anys planeja passar les seves vacances juntament a una altra amiga, acompanyant a una tercera en els primers inicis d’un bar que ha d’obrir, a una illa alemanya. El que en un principi semblen unes idíl·liques vacances es compliquen una mica quan el pare de la protagonista s’apunta. Situacions entretingudes i personatges graciosos, sí, però és tan previsible, les bromes són tan esperades i fins i tot els personatges són tan plans que quan anava per la meitat em varen fer ganes de deixar-lo córrer. Però no, el vaig acabar per descobrir, oh sorpresa, que acabava exactament com m’ho esperava. És un llibre que va bé per avions i aeroports, i probablement per llegit tombada a la platja a l’estiu, però res més.

“Nineteen eighty-four” de George Orwell va arribat a les meves mans d’una manera molt diferent: com a lectura obligatòria a les meves classes d’anglès. Ja vaig comentar per aquí, tot d’una veure la pel·lícula, que aquesta era la meva segona lectura del llibre. Com ja he dit, és un llibre ben diferent a l’anterior: un llibre gris, pessimista i fosc. No repetiré el que ja vaig comentar de la pel·lícula, ja que aquesta versió adapta bastant bé el llibre. Vaig començar aquest llibre mentre llegia l’anterior (això va en contra del meu principi de no llegir dos llibres simultàniament, però una no en té sempre ganes de llegir en anglès) i el vaig acabar després de veure la pel·lícula. M’agrada més el llibre que la peli. Ja vaig dir que veure en imatges el que passa al llibre se’m va fer molt dur, però a més és en el llibre on trobes tot el sentit a la història, on s’explica tot, s’entén tot. Malgrat la peli és terrorífica, el llibre és escarrufant, perquè comences a pensar i te n’adones que estem més a prop de la ficció que descriu (el control de les nostres vides, la manipulació de la nostra realitat) del que pensem. I, aquests dies, veient les imatges de Corea del Nord davant la mort del seu líder i escoltant coses com que a la televisió nord coreana deien que els ocells ploraven de tristor el dia del seu enterrament, no vaig poder evitar pensar que ja hi ha llocs, al nostre planeta, on la novel·la d’Orwell és una realitat. Quina por.

"Tres maneras de volcar un barco" de Chris Stewart

Vaig comprar aquest llibre per curiositat fa més d’un any, passejant (laboralment) per mars catalanes (concretament aquí). El vaig comprar pel tema (és clar), pel títol (ben suggerent) i perquè una de les tres històries que apareixen al llibre té lloc a Grècia (on sinó?).

És un llibre curtet i entretingut, molt agradable, basat en les veritables experiències nàutiques del seu autor, un home ben curiós, per cert!

La història comença amb una proposta laboral al seu autor i protagonista: fer de patró en un veler durant un estiu per les illes gregues. Però abans de partir cap al Mediterrani, viu la seva primera experiència marinera en aigües angleses (primer volc). La segona part es desenvolupa en l’illa de Spetses i les seves aigües. I la tercera a l’Atlàntic Nord, en una ruta que jo crec que no m’atreviria a fer mai de la vida!

És aquest un llibre amable, alegre i recomanable. Per jo, només té un però: és fa massa curt!

"La chica con pies de cristal" de Ali Shaw

Amb aquest llibre m’ha passat una cosa molt curiosa: el vaig començar a llegir a poc a poc, delectant-me amb cada pàgina, amb els curiosos personatges, les criatures fantàstiques, els esdeveniments estranys, però a mesura que passaven les pàgines, sentia la necessitat de què acabés d’una vegada, d’arribar al final i tancar-lo, perquè no m’aportava gens, gens.

D’aquest llibre em va atreure molt la portada, el títol i la promesa de criatures irreals habitant un arxipèlag fred, llunyà, aïllat i tant tancat al continent com els seus habitants (cosa, per altra part, habitual en els pobladors illencs). Diminuts bous alats, meduses de mil colors, un estrany animal que transforma en albí tota la criatura que li mira als ulls. I una estranya malaltia que transforma els peus de la seva protagonista en vidre. Ah, i una història d’amor. Tenia tots, tots els ingredients perquè fos un llibre captivador i una història meravellosa. I, de fet, totes i cadascuna de les crítiques que he llegides posen el llibre a l’altura de la perfecció literària.

Però a jo m’ha decebut.

En primer lloc, no pots titular un llibre “La noia amb els peus de vidre” i després passar-te un terç del llibre jugant amb el misteri de quina estranya malaltia té la protagonista. No. Hem llegit el títol i sabem que té els peus de vidre. No hi ha misteri. Cap ni un.

En segon lloc, no pots permetre que la contraportada digui “Con esta fábula sobre el amor, bella, singular y exquisitamente triste”. “Exquisitamente triste”????? O sigui, que ja ens han contat el final. Quina putada. Ara, gran part del llibre ja no té ni sentit, perquè ja sabem com acaba (o no).

A més, no se li treu cap partit a tots aquests animalons estranys i fantàstics. Sí, apareixen, però només són personatges secundaris, que apareixen de tant en tant en la història, però res més. No en saben l’origen, ni el destí, ni la seva importància. Ni tan sols sabem què és el misteriós animal que transforma en albí tota criatura a la qual mira als ulls. Quina frustració.

I, finalment, és un llibre fred. Fred perquè és hivern, el paisatge està gelat, neva i tots els personatges (o quasi) estan ferits per amor. Amors sense correspondència, amors frustrats, amors impossibles. Oh, quina tristor.

Per jo, el millor del llibre és un personatge secundari: la filla del millor amic de Midas, el protagonista, de la qual ara mateix no recordo el nom (i no tinc el llibre a mà: estic a més de 2000 km del meu llibre...). Una al·lota llesta, però no només intel·ligent, sinó dotada d’una intel·ligència emocional que ja voldrien alguns dels adults del llibre. Llàstima que no tingui més protagonisme.

Tal vegada, aquest llibre m’hagués agradat més llegit per l’hivern.

Tal vegada, aquest llibre m’hagués agradat més llegit als 15 anys.

Tal vegada el que em passa és que necessito històries amables, amb finals feliços i no històries tristes que em fan pensar que les coses no sempre acaben bé.

Oh.

Avui, actualitzant des de Copenhage, on fa molt, molt de fred. Però no tant com a l’arxipèlag on es desenvolupa aquesta història.

"Solaris" de Stanislaw Lem

Vaig comprar aquest llibre a començaments d’estiu, a la fira del llibre. El vaig comprar perquè era de ciència-ficció, el títol em sonava de qualque cosa i la portada era ben maca. No va ser fins després de començar-lo quan vaig descobrir de què em sonava: de fet, va ser la meva germana la que va dir “Solaris? Això no és una pel·lícula de George Clooney?”. Dons sí. I és la segona adaptació cinematogràfica d’aquest llibre. Però no la he vista. Possiblement qualque dia la/les vegi. No ho sé.

La història em va parèixer fascinant: el protagonista, Kris Kelvin és un psicòleg que arriba a una estació espaial que es troba al planeta Solaris, un planeta estrany, cobert per un estrany mar gelatinós que se suposa és una entitat vida, una espècie de brou viu i suposadament intel·ligent. Kris Kelvin ha de veure què passa amb els tres únics habitants de l’estació i fer front als problemes de conducta que pareix que tenen. Quan arriba a l’estació, fa pocs dies que un dels habitants s’ha suïcidat i els altres dos no són massa cooperatius. Però lo més sorprenent és que comencen a aparèixer altres personatges a l’estació que no haurien d’estar allà, com la dona del propi Kris Kelvin, que es va suïcidar a la terra molt d’anys abans.

He d’admetre que he passat una mica de por llegint alguns trossos d’aquest llibres. Però, com podia ser d’una altra manera? Llegir sobre habitants inesperats que apareixen sobtadament en una estació espaial semi-buida durant el vespre, quan vius tota sola, no pot ser massa bo. Per això vaig decidir llegir aquest llibre només a la platja. Tant de bo que l’acabat abans del fi de l’estiu!

A part dels petits moments de por (diguem-li millor angúnia), m’ha semblat un llibre fascinant: probablement és de les poques històries fantàstiques que parlen d’un habitant d’un altre planeta que no és antropomòrfic ni semblant a cap de les criatures que coneixem del nostre planeta. Un brou dens que és un organisme viu, no és captivador? És molt interessant tota la descripció del planeta, totes les formes que l’oceà solarià és capaç de crear i destruir, la història de la solarística, la part de la ciència que es dedica a l’estudi d’aquest planeta i, sobre tot, els múltiples i frustrants intens de comunicar-se amb aquest brou solariana. Perquè, al cap i a la fi és en això en el que es bassa tota la investigació extraterrestre (i quan dic extraterrestre em refereixo a fóra de la terra en general): no només descobrir si hi ha vida més enllà del nostre sistema solar, sinó si hi ha, comunicar-nos amb ells. La qüestió és: i si la seva forma de comunicar-se és inintel·ligible per nosaltres? No només això, i si la seva capacitat de comunicació és tan superior a la nostra que és capaç de conèixer-nos en profunditat i manipular-nos?

Però aquest llibre té altres lectures, moltes més. Filosofia pura. Romanticisme pla. Hi ha una mica de tot en aquest llibre, segons com el llegeixes, segons el que vulguis trobar. El que està clar és que ha servit a moltes històries fantàstiques posteriors, almenys d’inspiració (el llibre està escrit en 1961): llegint-lo em venien al cap algunes parts d’històries molt més recents, com “Esfera” (genial llibre de Michael Crichton) o “Abyss” la pel·lícula de James Cameron. I veig que no sóc l’única. Vet aquí un interessant text (una mica friki, així sí) sobre aquestes relacions.

Fa pensar aquest llibre, sí.

"El camino de la espiritualidad" de Jorge Bucay

No sóc gens partidària de llegir llibres d’ auto-ajuda o de superació personal o com se diguin tots aquests llibres que te fan pensar, reflexionar i/o orientar-te sobre la teva vida. N’he llegit de ben pocs. De fet, probablement sóc de les poques persones del planeta que va deixar de llegir “El alquimista” de Paulo Coelho: em resultava molt, molt depriment. Tal vegada és que no era el moment adequat, però tot allò de què els somnis se poden fer realitat em sonava a mentida. Així i tot, vaig acabar llegint un altre llibre de Coelho, “Verónica decide morir” i me va agradar bastant.

Vaig comprar aquest llibre de Jorge Bucay perquè una amiga me’l va recomanar, no en pla “He llegit un llibre xulo i te’l recomano perquè és xulo” sinó en pla “Aquest és un llibre adequat per tu”. Així que el vaig comprar. Per lo vist, forma part de l’anomenada “Fulles de ruta”, que inclou 5 llibres, 5 assajos psicològics, sobre 5 camins: l’autodependència, l’encontre, les llàgrimes, la felicitat i l’espiritualitat. Aquest és el darrer. I no és el darrer per casualitat: se suposa que quan tens totes les teves altres necessitats cobertes és quan pots anar més enllà.

M’ha agradat molt, sí, la veritat és que sí. M’ha agradat com explica les diferències i les relacions entre l’espiritualitat i la religió. M’ha agradat sobre tot la part on explica els beneficis de viure a poc a poc, d’aprendre a ser agraïts, d’aprendre a riure. Sí, definitivament, aquest ha estat un llibre adequat per jo. Perquè hi he trobat reflectides coses que jo ja pensava o almenys intuïa, perquè crec que la clau de la vida és precisament això: gaudir de la vida, a poc a poc, sense presa, sense aclaparaments, intentant cercar sempre la part positiva, alegre, intentar no fer mal, ser bona gent, malgrat de vegades, la vida quotidiana ens faci oblidar tot això.

"Mi familia y otros animales" de Gerald Durrell

És aquest un d’aquells llibres que tothom te diu que l’has de llegir i, és clar, al final, te’l llegeixes.

El vaig aconseguir fa mig any, en una de les meves visites habituals a un fnac, sempre que hi vaig a un lloc on hi ha un (en aquest cas, Barcelona).

En cert mode, aquest llibre m’ha recordat al de Calpúrnia Tate (malgrat sigui molt anterior i probablement la línia de pensament hauria de ser justament la contrària): en els dos casos, el seu protagonista és un/a nin/a que descobreix amb passió la natura que l’envolta. Però presenten algunes diferències, no només de narració (tercera vs. primera persona), d’espai (Texas vs. Corfú) i temps (finals del segle XIX vs. meitat del segle XX) sinó, i molt clarament, de to: mentre que el llibre de Calpúrnia és un llibre amable, aquest és un llibre molt més irònic i àcid. Però d'una ironia i una acidesa delicioses.

El llibre (que forma part d’una trilogia – he d’aconseguir els altres dos llibres ja!) narra els 5 anys que va passar l’autor de la novel·la amb la seva mare vídua i tres germans a l’illa grega de Corfú. Els animalons de l’illa, la seva família i altres gents que els envolten són tots personatges de la història, quasi tant com l’illa mateixa. Perquè entre les moltes coses que m’han agradat molt d’aquest llibre està, sense dubte la descripció que en fa de l’illa. Mai no hi he estat a Corfú, però pel que veig les experiències de l’autor en aquella illa no s’allunyen massa de les que jo mateixa vaig viure a Creta. De fet, totes i cadascuna de les descripcions que en fa de Corfú podrien aplicar-se a Creta (i m’atreviria a dir que a qualsevol illa hel·lènica).

Ja en la introducció, que comença amb una frase de la Reina blanca d’”Alicia a través del espejo” (Algunas veces he creído hasta seis cosas imposibles antes del desayuno), ens queda ben clar: Vivir en Corfú era como vivir en medio de la más desaforada y disparatada ópera cómica. Exactament igual que a Creta.

Òbviament, d’aquest llibre ja tinc marcades unes quantes frases per a la meva col·lecció de paraules i, disculpeu-me, no puc evitar copiar aquí algunes de les que m’han tornat fer sentir un lleuger sentiment d’enyor de la meva vida cretenca:

Poco a poco la magia de la isla se nos iba posando suave y adherente como un polen.

Poco a poco la primavera dio paso a los días largos, calurosos y cegadores del verano; las cigarras, chirriantes y excitadas por el cambio, hacían vibrar la isla entera con sus gritos.

El invierno solía llegar suavemente a la isla. El cielo seguía siendo claro, el mar azul y plácido, y el sol seguía calentando. Pero en el aire había como una incertidumbre.

“... aquí en Corfú la realidad... eh... se anticipa, por así decirlo, al arte”.

"Expiación" de Ian McEwan

Fa molt de temps que no escric sobre llibres. En part és culpa d’un error que vaig cometre fa un parell de mesos: vaig triar el llibre menys indicat en el moment menys adequat. És a dir, vaig intentar llegir un llibre que no m’havia cridat. [*]

Quan he de començar un llibre nou, vaig al prestatge (i mig) de llibres sense llegir i agafo un, un que em digui qualque cosa especial, que em digui que ja arribat el seu moment per llegir-lo. De vegades, però, m’equivoco. I aquesta va ser una d’aquestes vegades. Així que vaig optar per deixar de banda aquell llibre i agafar un altre que em cridava més.

Així que després de perdre un mes intentant llegir un llibre que al final he hagut de postergar (no era el moment, no), vaig agafar “Expiación” de Ian McEwan. Ja vaig dir en el seu moment, quan vaig veure la pel·lícula basada en aquest llibre que el volia llegir. Em va costar molt trobar-lo, moltíssim. Al final va ser en una visita a terres (o mars) catalanes, diria que en aquesta.

El llibre m’ha agradat tant com la pel·lícula, sinó més. Ja sabia que l’enganyós subtítol de la pel·lícula era això, enganyós i sabia el que em trobaria. No per això en vaig gaudir menys. Una novel·la tant estructurada i amb parts tan diferents, desiguals i marcades com el llibre. Una història que aparentment s’inicia amable però que realment és tan dura i cruel com la vida sol ésser. Una part final menys abrupta de lo que me va parèixer en la pel·lícula (o lo que jo recordo d’ella), més significativa per jo que en la pel·lícula. Però no ho sé. Fa molt, però molt (més de tres anys) que la vaig veure. Crec que ha arribat l’hora de re-visionar-la.

Casualment (la vida està plena de casualitats infinites!) mentre llegia aquest llibre va arribar a les meves mans (en forma d’un regal molt inesperat, quasi diria que un premi) un altre llibre d’aquest autor, en anglès. Ja ha passat a formar part del meu prestatge (i mig, quasi hauria de dir ja els meus dos prestatges) de llibres sense llegir. I crec que em cridarà prest, aquest nou llibre.

[*] Sí, sé que sona estrany, però s’agraeix sabre que no sóc l’única amb aquesta (estranya?) idea.

Collita del 23 d'abril

Un any més, he gaudit de Sant Jordi, dia del llibre, passejant per Ciutat, malgrat els (maleïts) símptomes de l’al·lèrgia a la primavera que ja fa uns anys m’acompanya en aquestes dates.

Enguany, teòricament, havia d’estar un any diferent, perquè era dissabte, Dissabte Sant, per més senyes. Per jo, no ha hagut tantes diferències: normalment gaudeix del dia del llibre l’horabaixa, i talment ho vaig fer enguany (amb el vist-i-plau de l’autoritat encarregada de les inclemències meteorològiques, que va respectar tan assenyalat dia). Ha estat un Sant Jordi tan divertit com profitós, (plors i mocs al·lèrgics a part), amb un bon passeig, dues novel·les, un còmic i un petit caprici hel·lènic. I, després dels llibres, una obra de teatre fabulosa (de la qual ja xerraré un altre dia) i un sopar bo i divertit.

A la foto, la collita d’aquest 23 d’abril. Més material pel meu prestatge dels llibres sense llegir. M’hauré de posar les piles!

Visca Sant Jordi!

Todos los grandes artistas...

“Todos los grandes artistas saben que parte de su tarea consiste en reducir las distancias entre dos seres humanos” (Nadeen Aslam, "Mapas para amantes perdidos")

El prestatge (i mig) dels llibres sense llegir

Tinc un prestatge (i mig) de llibres sense llegir.

És un prestatge nou, bé la seva designació com “prestatge dels llibres sense llegir” és molt recent, perquè el prestatge en sí no sé quant d’anys té, perquè forma part d’un antic moble que ja estava al pis quan el vaig comprar. Vaig sentir la necessitat de tenir aquest prestatge fa vàries setmanes, quan cercava quin llibre llegir i em vaig perdre entre el caramull de llibres desordenadament repartits pel moble. Perquè he de dir vàries coses. Una és que a casa tinc pocs llibres, bàsicament els que m’he comprat després de tenir la casa i els que a la casa dels meus pares no tenien lloc. La majoria dels meus llibres segueixen a casa dels meus pares, qualque dia me’ls duré, suposo perquè hi ha tota una prestatgeria esperant per ells. Però no hi trobo el moment. I dos, m’agrada tenir els llibres agrupats a l’atzar, sense cap ordre establert. Bé, els que són sagues estan junts, però la resta no. Tal vegada estan més o menys ordenats per mida: els més petits als prestatges més petits i els grossos als grossos i prou. I no penso ordenar-los, vull dir, així com estan jo els trobo ordenats. No vull ordres alfabètics, ni autors nacionals i estrangers. No, és clar que no. Els vull anar col·locant com m’apeteix, segons els vaig comprant.

Després de tot aquest discurs sense sentit, torno al prestatge (i mig) dels llibres sense llegir. Lo de mig bé perquè després de les meves darreres adquisicions (de llibres) m’he adonat de què un prestatge no és suficient pels meus llibres nous. Perquè m’agrada molt llegir llibres i comprar-ne. I no em sap greu tenir llibres esperant ser llegits, al contrari: sense aquest llibres sense llegir em sentiria una mica més desconcertada sobre el futur, almenys sobre el meu futur com a lectora.

A la foto, el meu prestatge (i mig) de llibres sense llegir. M’encanta. I espero que no es buidi del tot mai.

Dos llibres

Una de les (poques) coses bones (probablement la única) d’estar malalta és que si te passes hores i hores llegint no te sents culpable, perquè tanmateix, no tens energies per fer res més. Així, en un període relativament curt de temps m’he llegit dos llibres.

No recordo on vaig comprar “Siempre el mismo día” de David Nicholls, probablement ho vaig veure un dia a una gran superfície quan vaig anar a comprar qualque cosa i em va cridar l’atenció. El títol és atractiu. I la història també: cada capítol del llibre és un dia 15 de juliol, des de 1988 fins a 2007 i, per tant, és un dia en la relació dels seus protagonistes Emma i Dexter. Sincerament, em pensava que el llibre seria molt més empallegós de lo que finalment ho he trobat. Però també m’esperava més, no sé ben bé el què, però més. Me va passar una mica com amb “El mateix dilluns” d’Albert Roquer Grau: la idea de partida és tan original que és molt difícil complir les expectatives. Què voleu, sóc així d’exigent. Per cert, acabo de descobrir que s’ha fet una pel·lícula basada en el llibre. Hm, no sé si la aniré a veure...

Així que en acabar aquest llibre, vaig decidir que havia d’anar cap a una cosa segura: en mig de la meva malaltia eterna, necessitava un llibre entretingut, que no em sorprengués cap a malament (ja que que et sorprenguin cap a bé cada vegada és més difícil) i prou. I “Crepúsculo” de Stephenie Meyer em va parèixer una aposta segura. Fa cosa de mig any em vaig enganxar a les pel·lícules i ja vaig dir que qualsevol dia em compraria els llibres. Idó bé, el primer feia temps que m’esperava al prestatge de llibres sense llegir i vaig pensar que era el moment ideal. I no em vaig equivocar. El vaig gaudir tant, tant com la pel·lícula: dosis justes de romanticisme i d’acció, personatges interessants, història fantàstica però que quasi te la creus i tot. Ni més ni menys que el que necessitava. Em va sorprendre lo molt semblant que és amb la pel·lícula, lo bé que han aconseguit reflectir l’atmosfera del llibre i la personalitat dels personatges. Ah, l’altre dia em vaig comprar el segon llibre. Qualsevol dia d’aquests caurà!

"Una breve historia de casi todo" de Bill Bryson

Vaig conèixer l’existència d’aquest llibre per primera vegada fa quasi dos anys, en mig de la mar, quan un col·lega i amic l’estava llegint. Varis mesos després, en una ràpida visita a un fnac a Barcelona, vaig estar a punt de comprar-lo, perquè hi sentia molta curiositat. Al final, vaig acabar comprant altres llibres (un molt xulo, un altre genial i un altre que encara no he llegit) i posposant la compra d’aquest. L’any passat, de nou en mig de la mar i amb el cor alegre, el mateix col·lega i amic encara llegia aquest llibre (es veu que era el seu llibre “de campanyes”) i, quan el va acabar, allà a la mar, me’l va deixar.

Així que aquest és un llibre prestat.

Sincerament, em feia una mica de peresa llegir-lo: és un llibre llarg i no és una novel·la sinó un llibre de divulgació científica. Però ha estat un company increïble en els meus darrers viatges. Ha sortit viatger aquest llibre: Catalunya, Malta i Sicília. I m’ha enganxat. Totalment. Com ja em va passar amb el llibre de Calpurnia Tate, m’ha fet recordar-me de què és lo que m’agrada de la meva feina en particular i de la ciència en general.

Aquest llibre és, com bé diu el títol, una petita història de quasi tot. Començant per l’Univers i acabant amb els éssers humans com a espècie.

És un llibre que m’ha mostrat coses que no sabia, m’ha fet recordar coses que ja tenia oblidades i m’ha fet reflexionar sobre moltes coses: sobre el propi univers, sobre els misteris de la natura, sobre nosaltres mateixos com a espècie, sobre la importància del coneixement natural i sobre la (gran) necessitat de comunicar d’una forma clara i entretinguda els coneixements científics al món en general.

Un llibre que és un autèntic goig, tant pels que són científics com pels que no ho són.

“Juntos, nada más” d’Anna Gavalda (llibre) i de Claude Berri (pel·lícula)

El primer llibre que vaig llegir d’Anna Gavalda va ser una col·lecció de relats que em va deixar una sensació agredolça. En aquells moments, vaig decidir que no em compraria cap altre llibre d’aquesta autora, per tant, quan la meva germana em va insistir en que havia de llegir aquest, me’l va haver de deixar.

Era molt escèptica jo, amb aquest llibre: no tenia molt clar que el volgués llegir, però quan tens dues veus que t’insisteixen que sí, que sí, que sí... doncs al final t’ho llegeixes.

“Juntos, nada más” és la història de tres personatges (quatre, en realitat) que són bastant desgraciats, cadascú en el seu nivell. Històries, famílies o esdeveniments passats els han marcat de tal manera que els impedeixen ser feliços, vivint unes vides que ni gaudeixen ni desitgen viure. Quan les seves vides s’entrecreuen (cosa no tan fàcil com sembla avui dia, malgrat tot tres viuen en el mateix edifici) tot canvia i, el que en un primer moment pareix una amistat impossible (tot tres són molt diferents), a poc a poc es delata com una realitat tan positiva per a tots com a imprescindible.

El que més m’ha agradat del llibre és que, malgrat la part negativa, agredolça i bastant trista que també conté, la història avança exactament cap a on jo desitjava que avancés. Així, les meves pors inicials (que la història fos al final més agre que dolça) es varen anar diluint a poc a poc i llegir-lo es va acabar convertint en un autèntic goig. Val tant la pena que, poc després d’acabar-m’ho, em vaig comprar un altre llibre de la mateixa autora. Jo sóc així.

I, l’altre dia, vaig veure la pel·lícula que hi ha basada en ell. Ja he parlat més d’un pic (un, dos, tres i fins a quatre pics!) sobre les (habitualment difícils) relacions llibres-pel·lícules i aquest podria ser un cas més per analitzar exhaustivament. La peli està bé, és amena i entretinguda, però és molt més positiva (quasi naïf), senzilla i plana. A la peli vaig tenir la sensació de què tot anava molt ràpid, tot passava massa ràpid (també és cert que un llibre els llegeixes en vàries setmanes i una peli la veus en un parell d’hores...). Els personatges no ho han passat tan malament (o almenys no ho semblen!), no tenen unes vides tan dures i complexes com al llibre, per tant la seva evolució és molt més plana i poc patent. Està bé, però no tant com el llibre. A més, els protagonistes són massa guapos, alegres i positius en comparació a les descripcions del llibre. Hagués estat curiós veure la peli sense haver llegit el llibre, no tinc ni idea de si m’hagués agradat molt, poc o gens.

Referències istanbulenques

Durant els meus dies per mars istanbulenques, no vaig poder evitar tornar mentalment una i una altra vegada a dues referències, una literària i l’altra cinematogràfica.

La referència literària és la “Trilogía de los Trípodes” de John Christopher, que va fer les meves delícies quan era pre-adolescent i que vaig (gustosament) rellegir fa dos anys, durant el meu exili cretenc. Sí, és estrany que una ciutat com Istanbul em faci pensar en uns llibres de ciència ficció, però és que totes i cadascuna de les vegades que durant els meus dies a Istanbul vaig veure o escoltar [*] una mesquita (és a dir, pràcticament cada dia), venia a la meva ment la imatge de les immenses i descomunals Ciutats dels trípodes descrites per John Christopher. Tot d’una vaig poder, vaig consultar l’edició electrònica dels llibres que encara tinc al meu ordinador, cercant la descripció exacta que en fa.

Torres i agulles de metall, segons conten, envoltades d’una gran muralla.

Aquesta és la primera referència que se fa a les seves increïbles i gegants Ciutats daurades.

El que va veure la Ciutat primer ens avisà i els altres vàrem intentar mirar, empenyem-nos uns als altres. S’aixecava a l’altra banda de les ruïnes: un cercle d’or mate que s’aixecava contra l’horitzó gris, coronat i cobert per una enorme bombolla de cristall verd. La Muralla tenia una altura tres vegades superior a la d’un Trípode; era llisa, sense fissures. Tot el lloc, malgrat descansava sòlidament damunt terra, pareixia estar estranyament deslligat a aquesta.

Curiosament, les descripcions que jo recordava eren més detallades de les reals (fruit, suposo, de la meva imaginació) i, ben pensat, les Ciutats dels trípodes no es pareixen tant a les mesquites istanbulenques, però la fascinació i majestuositat d’aquelles és perfectament extrapolable a aquestes. Perquè sí, les mesquites són fascinants i majestuoses. Immenses en la seva magnitud. Elegant en les seves siluetes. Misterioses en els interiors. Els minarets retallats sobre el cel ennigulat, perfils allargats i punteguts, en clar contrast amb les seves cúpules rodones quasi perfectes són fascinants. La seva altura i grandesa, la seva immensitat són majestuoses. Des d’un punt de vista purament arquitectònic i poètic, m’han entusiasmat. Em sentia com els humans protagonistes dels llibres de Christopher, un diminut ésser viu totalment desbordat davant les magnituds de les Ciutats dels trípodes.

La referència cinematogràfica és, òbviament, “Un toque de canela”, de la que ja vaig escriure per aquí en la meva darrera revisió [**] (també fa dos anys, també a Creta, casualment). Si veure aquesta pel·lícula a mars cretenques va tenir un sentit especial, recordar-la durant els meus dies per Istanbul va ser inevitable. Els carrers, la gent, les converses, les persones, les històries, els colors, les imatges, les llums, les ombres. No tornaré a parlar aquí de la fascinació que sento per aquesta peli, però crec que visitar aquesta ciutat m’ha permès entendre més no només la pel·lícula, sinó en general tota la història d’aquest indret al Mediterrani oriental que freqüentment oblidem o, pitjor encara, ignorem. L’oncle del protagonista li diu “He après que, a la vida, hi ha dos classes de viatgers: els que miren el mapa per traçar una nova ruta i els que senzillament es miren al mirall. Els que miren el mapa són els que se’n van, els que es miren al mirall són els que retornen”. Jo segueixo mirant mapes.

A les fotos, mesquites i espècies.

[*] Perquè, de vegades, les mesquites les escoltes, però no les veus, com ja em va passar quan vaig estar per Xipre (bé, en realitat escoltes els muetzins que canten a oració).

[**] Millor dit, en la meva penúltima revisió, perquè la darrera va ser la setmana passada: vaig sentir una inevitable necessitat de tornar a veure-la.