"Flashforward" de Robert J. Sawyer

El primer que he de dir és que odio comprar llibres amb la portada de la pel·lícula (sèrie de televisió en aquest cas) que s’ha fet a partir d’ells, però en aquest cas no em va quedar altre remei: varen treure aquesta novel·la arrel de l’èxit televisiu de la sèrie i, si havia estat publicada abans (no ho sé, però crec que no), no hagués estat senzill trobar-la.

Ja he escrit en altres ocasions (com aquí) sobre les freqüentment difícils relacions llibres-pel·lícules. Són dos mitjans molt diferents, blablabla. En aquest cas, però la relació és molt lleugera: llibre i sèrie comparteixen títol i esdeveniment desenvolupant de tota la història. I prou.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta història va ser per casualitat, un dia (crec que l’estiu passat) vaig trobar el tràiler de la sèrie per Internet i em va parèixer prou interessant per donar-li una oportunitat: l’esvaïment de tot el món durant uns minuts provoca una catàstrofe mundial però també personal ja que durant aquest temps tots visualitzen el seu futur 6 mesos després. El plantejament és, quant menys, fabulós! Què faríem si sabéssim com seria la nostra vida d’aquí sis mesos? Si el que veiem ens agrada, passaríem por de no aconseguir-lo? En canvi, si ens desagradés, ho podríem canviar? Com? La sèrie, però s’ha tornat una mica estranya per jo (de fet, diuen que l’han aturada per “millorar guions”) i, de vegades, tinc la sensació de què no saben com continuar-la: s’han obert tant de fronts que, perquè tot quadri, hauran de fer malabars. A més, no m’agrada massa com estan evolucionant alguns personatges. Jo, amb aquesta història i aquest personatges, hauria anat cap a una altra banda, però bé, això són parides personals meves.

Tot d’una vaig sabre que la sèrie estava basada en un llibre, el vaig intentar aconseguir. Finalment, el vaig comprar en un viatge a Màlaga, fa un parell de mesos. Què bé, què bé, què bé! Tanta il·lusió em va fer que va provocar la meva desconcentració de la novel·la que estava llegint. I, en acabar-la, vaig començar amb aquesta tot d’una!

Com ja he dit, poca cosa comparteixen llibre i sèrie de televisió. A part del títol i l’esvaïment de tot el món, només alguns personatges de la sèrie tenen alguns “restes” de personatges del llibre (noms inclosos): un que veu el seu futur amb una dóna que no és la seva parella actual, un altre que no veu res,... i poc més. Ni tan sols els esvaïment és igual: mentre que al llibre el que veuen és el seu futur vint anys després, a la sèrie és només sis mesos després. També la sensació dels personatges davant aquestes visions és una mica diferent: al llibre ho conten quasi com a espectadors, mentre que a la sèrie són com a somnis. Això sí, al llibre no hi ha tant de misteri envoltant l’esvaïment: des de la primera pàgina apunten cap on van els tirs. I no hi ha ni misteriosos homes que no s’han esvaït, ni esvaïments passats en països africans, ni estranys complots governamentals o militars. Res. Només hi ha un esvaïment, una visió del futur que altera (o no) la vida dels seus protagonistes, una explicació més o menys científica (i més o menys fictícia. Per qualque cosa el gènere es diu ciència-ficció, no?) i un final més fictici que científic i quasi més espiritual que real.

El llibre està molt bé. Comença i acaba. Tot és clar i prou. Et fa reflexionar tant com la sèrie. O més. Perquè a la sèrie s’estan perdent amb misteris, complots i mil històries que no sé jo com acabaran. El que crec ben cert és que no tindrà un final com el llibre, no crec que el considerin apropiat per a una sèrie de televisió d'èxit. De fet, el llibre té un component científic que, almenys de moment, a la sèrie només s’insinua: teories físiques i acceleradors de partícules. No ho sé, si ho treballen bé podria quedar una sèrie interessant, però també la poden cagar.

Una cosa que m’agrada molt d’aquesta història és que et fa plantejar-te coses. Què passaria si coneguéssim el nostre futur? Canviaríem la nostra forma de viure? És possible conèixer realment el futur? És aquest immutable o està predeterminat? Existeix una línia temporal alternativa, és a dir, hi ha molt de móns diferents? Cada vegada que prenen una decisió, el món es divideix en dues línees paral·leles, en dos móns paral·lels? Existeix la Interpretació Transaccional? Les coses són com són i prou, sense possibilitat d’alterar-les? O podem triar la nostra vida, el nostre futur?

Òbviament, no hi ha resposta per cap d’aquestes preguntes, però què és de guapo que una història faci que te les plantegis. No està malament pensar una mica de tant en tant.

Antiga base militar americana a Gournes (Creta)

Fa molt, molt de temps, a una mar illenca molt, molt llunyana...

... vivia jo una vida simple i senzilla, una mica hippy, on les meves preocupacions eren trivials, la meva vida social fluixeta però divertida i les meves vivències plenes de casualitats, moments surrealistes o terriblement surrealistes.

Una de les coses que m’entretenien durant aquell període, probablement no tant idíl·lic com el temps em fa recordar, era fer feina (a la meva tesi a temps complert!! Un somni fet realitat!!) a un institut de ciències marines que es trobava a una antiga base militar americana abandonada que m’impressionava tant com m’atreia.

Una altre cosa que feia (apart d’intentar aprendre idiomes estranys i mirar estels) era llegir i informar-me sobre l’illa, per intentar entendre-la i acabar sentint-me com una autèntica cretenca. D’aquesta manera, vaig descobrir aquesta pàgina web de fotos diferents (vull dir, no les típiques i tòpiques) sobre Creta. Quan era per allà, la mirava de tant en tant però, sincerament, crec que no l’havia tornada a mirar (i no com la pàgina web del Zorbas, on anava a fer cerveses i on vaig viure el vespre més surrealista de la meva vida, que encara avui visito de tant en tant).

L’altre dia, per motius desconeguts, em vaig trobar amb l’adreça als meus marcadors i vaig decidir pegar-li una ullada. Per la meva sorpresa, em vaig trobar a un munt de fotos “noves” (entenent per noves les penjades fa un any i pico, temps que ja fa que vaig abandonar la mar cretenca), algunes d’elles de la ja mencionada base americana que tant i tant me va impressionar i, dic jo, quasi em va traumatitzar i tot. El curiós és que són fotos d’una base desconeguda per jo, de l’interior d’uns edificis que jo no vaig tenir nassos de visitar, com un teatre que ni sé on era o de llocs que ni sabia que existien, com un generador d’energia o una sala de comunicacions. Val la pena mirar amb nous ulls coses que, al menys durant un temps, formaven part del teu dia a dia. I val la pena gaudir d’aquests fotos tan meravellosos.

La foto, feta meva, és del cartell que indicava el carrer principal de l’antiga base militar a Gournes, Creta. Òbviament, les meves fotos no són tan bones com les de terrorkitten!

Soledat

En aquests temps estranys i una mica grisos que són sempre per jo l’hivern en general, l’època nadalenca en particular i el començament d’un any nou en concret, m’he trobat immersa en diferents converses amb gents variades amb un tema comú: la soledat.

La conclusió a la qual he arribat (segon aquest estudi meu ni científic ni estadísticament vàlid) és que ens sentim sols. Tots. O almenys tots els que compartim la única característica que, crec, ens uneix: superem els 30.

Fadrins, amb parella, cassats o fins i tots amb fills, amb molts amics o amb pocs, feiners o a l’atur, ens sentim sols i... perquè?

Malgrat la resposta més simple és que és culpa del canvi climàtic (avui dia tot és culpa del canvi climàtic), jo crec que l’explicació és molt més complexa i difícil.

Som animals socials. O això diuen. Però, què vol dir això? Que hem d’estar envoltats de gent per ser feliços? Però, què passa quan envoltats de gent ens sentim tot sols? Tenen la culpa les noves tecnologies (telefonia mòbil, Internet i les seves xarxes socials o altres eines de comunicació immediata) de la nostra soledat? O tenen raó aquells que diuen que la falta d’espiritualitat de la nostra societat provoca això? Creure en l’existència de qualque cosa “més enllà” ens fa sentir millor? Pot ser, és agradable pensar en que hi ha qualcú allà dalt que controla (i entén) aquest món. Però també és una resposta molt còmoda.

Curiosament, durant el meu exili cretenc, va ser l’època que més sola vaig estar (fins i tot podia passar-me caps de setmana sencers sense parlar amb ningú) però en la qual en cap moment em va pesar la soledat com en altres moments diguem-los socialment més actius. Feia moltes coses, i molt: treballava, nedava, passejava, anava en bicicleta, escrivia, aprenia, llegia, mirava pel·lícules, escoltava música, descobria nous llocs, nous paisatges, feia fotos,... Dedicava molt de temps a fer coses que m’agradaven o que fent-les em sentia millor, a desenvolupar inquietuds que m’omplien (fer fotos, escriure) o perdre hores en coses que normalment he de fer amb preses (pintar-me les ungles dels peus, fer neta la casa). També em socialitzava, és clar, malgrat els meus intents de socialització cretencs fossin summament surrealistes i em fessin sentir-me fóra de lloc en qualque moment. Però això és una altra història que crec que ja he contat.

Tal vegada el nostra problema és, precisament, la falta de soledat: la incapacitat d’identificar moments en els quals necessitem estar tot sols i de trobar les condicions adequades per tenir-los. I utilitzar aquests temps per nosaltres, per desenvolupar les nostres inquietuds, els nostres potencials, per perdre el temps com millor ens paregui o, per deixar passar hores i hores mirant les ones de la mar tocant l’arena de la vorera o esbrinant els estels fugaços des d’un balcó ben orientat.

Perquè, a més, resulta que som adults. Ja tenim trenta o més i, quan érem petits, veiem els nostres majors (és a dir, els que tenien més de 15 anys) i ens pareixia que ho controlaven tot, que ho sabien tot, que ho dirigien tot, que ho decidien tot i que feien el que volien. I ara, que som nosaltres els adults, resulta que no, que vivim com podem o sabem, que les coses passen sense el nostre control, que no sabem res del món (especialment en qüestions relacionades amb el sexe contrari), que no dirigim ni decidim, simplement ens deixem endur pel corrent i que, per suposat, no fem el que volem, sinó el que podem. I això de ser adults és un joc molt difícil.

O igual no i al final sí que resultarà que tot això és culpa del canvi climàtic.

Aquesta cançó la he descoberta avui i, no sé ben bé perquè, trobo que quadra perfectament amb aquest post.

La foto, feta a una platja solitària de Creta, en un diumenge de ple agost de 2008.

Sobre el canvi climàtic

Qui no ha sentit parlar encara del canvi climàtic?

En la nostra societat, la majoria de les coses van per modes: la roba, les joguines, la literatura, la música, la decoració, la cuina,... fins i tot la ciència.

I, és clar, ara mateix el canvi climàtic està de moda.

I a jo, en general, les coses que estan de moda no m’agraden massa. Més que res per dur la contrària.

Amb això no vull dir que cregui o deixi de creure en el canvi climàtic. És un tema del qual no tinc una clara opinió formada. Hi ha coses que em crec. D’altres no. Per això no m’agrada pronunciar-me sobre el canvi climàtic. El que sí que tinc clar és que no m’agrada que avui, al món científic, si no parles de canvi climàtic, no ets ningú.

A dia d’avui, si en un article científic escrius les paraules canvi climàtic, ho tens molt més fàcil per publicar que si no ho poses. És igual de què tracti l’article: de l’augment del nivell de la mar o de l’augment del preu del pa. Això és el de menys. Si ets capaç de relacionar qualsevol variable amb el canvi climàtic, ja està, article publicat!

Fa uns anys, tot era el forat de la capa d’ozó. Ara quasi ningú se’n recorda. Passarà el mateix amb el canvi climàtic d’aquí uns anys? No en tinc ni idea, jo diria que sí, però el que veig és que ara la tendència és que tot sigui canvi climàtic: el forat de la capa d’ozó, l’augment del nivell de la mar, l’acidificació dels oceans... Jo quasi diria que el nou nas de na Belen Esteban també es deu al canvi climàtic...

Repeteixo, no me’n vull burlar d’aquest tema, no vull que es prengui a broma una cosa que, o bé és molt seriosa o almenys ho podria ser. El que passa és que m’emprenya que tota la ciència que no inclou canvi climàtic no existeixi, que s’ignori, que a la premsa i als mitjans de comunicacions tot lo altre no sigui res (amb permís del grip A, és clar).

Aquest dies passats de fred espectacular, he sentit als mitjans de comunicació alguns científics dir que no es pot relacionar aquest fred amb el canvi climàtic i d’altres dient que aquest fred no fa més que confirmar el canvi climàtic. Com sempre, tot depèn de com se miri. En el submón científic en el qual me moc també es diuen moltes coses: des de científics que diuen que s’amaguen dades per no espantar a la població fins a científics que són acusats de manipular les dades per fer veure una situació més catastrofista que la real. No en tinc ni idea. El que sí que està clar és que d’aquí cent anys... tots calbs!

A la foto, la natura bufant fort, fa un parell de mesos a Màlaga.

"La ternura de los lobos" de Steff Penney

És curiós com la meva relació amb aquest llibre ha anat canviant segon passaven els dies. No record ben bé perquè el vaig comprar, suposo que perquè el títol em va parèixer curiós i l’argument interessant. No sé perquè, malgrat la seva portada i que l’argument diu clarament que l’acció transcorre en un poblat fundat per pioners escocesos al nord-est de Canadà, em pensava que l’època era més actual. Repeteixo, no sé perquè se’n va passar això pel cap. Així, en un primer moment, la meva reacció va ser la sorpresa.

Al poc de començar a llegir-lo, me’n vaig comprar un altre llibre de temàtica totalment diferent (ciència-ficció) que, sincerament, en aquell moment me feia moltes ganes llegir, però degut a qualque tipus d’absurd sentit de responsabilitat, me’n vaig obligar a continuar amb aquest, mirant de tant en tant de reüll l’altre... Així, durant tota una sèrie de pàgines, em sentia entre culpable per voler llegir l’altre llibre (com si d’una mena d’infidelitat és tractés) i apàtica (com si ben bé estigués llegint aquest llibre per obligació i en un moment inapropiat).

En qualsevol cas, un dia, de cop i volta me’n vaig enganxar. Totalment. A la història, als personatges, a l’ambient, al paisatge, a tot! Llegia pàgines i pàgines quasi eufòricament, sense aturar-me de sorprendre de la complexitat dels seus personatges (tant principals com secundaris), de la sincronia d’una història on hi ha de tot (suspens, intriga, amor, odi, passió),de la descripció d’uns ambients i paisatges gèlids però a la vegada càlids, fascinants. I, de cop i volta, el vaig acabar. Oh.

I, de què va aquest llibre que ha viatjat amb jo a Màlaga, Escòcia (Què curiós! Llegint a Escòcia un llibre sobre colons escocesos!) i Itàlia? Tot comença amb l’assassinat d’un habitant francès del poblat i la desaparició d’un jove. Aquest dos esdeveniments, relacionats o no, provoquen l’aparició en el poble de tota una sèrie de persones amb diferents interessos en la resolució del crim. La senyora Ross, que no només ha trobat el cadàver sinó que a més és la mare del jove desaparegut, decideix també cercar-lo pel seu compte en la inhòspita i increïble natura canadenca. A partir d’aquí, tota la història, contada des de diferents punts de vista, mesclant present i passat, amb tota una sèrie de personatges amb diferents inquietuds i interessos personals o econòmics s’enllaça, embulla i desembulla com si no res, formant una novel·la interessant, amena, sorprenent i dolça i agra a parts iguals.

Neu al nord d'Itàlia

El mes passat (o hauria de dir l’any passat?), després d’una llarga reunió a un monestir al nord d’Itàlia, on feia fred (molt) i no teníem ni televisor per entretenir-nos els vespres, va nevar.

Per jo, veure nevar és tot un esdeveniment. He vist nevar molt pocs pics a la meva vida i crec que mai de la manera que ho vaig viure el mes passat. Per això em va il·lusionar com a una nina petita, per això en vaig fer fotos i fotos i per això no podia evitar somriure cada vegada que trepitjava la neu que acabava de caure. Cric, cric, cric, cric. Hi ha un so més meravellós que les pròpies trepitjades damunt la neu blanca i fresca?

Això sí, veure l’aeroport de Milà ple de neu i boira em va fer témer pel meu vol, però afortunadament, això va ser dos dies abans de tot el caos que es va muntar allà (i en molt d’altres aeroports europeus). Però això és una altra història.

Ah, i la meva maleta se va perdre en arribar a Itàlia. I en tornar. Però això també és una altra història.

Per cert, aquest és el primer post del 2010. Que ens dugui molta pau, amor i molts de posts pel blog! I, sobretot, salut, que és el que més he de menester en aquest moments. Feliç 2010!