And the Oscar goes to...

Duc aproximadament la meitat de la meva vida seguint en directe la cerimònia dels Óscars. Si no vaig errada, el primer any va ser quan “Belle Epoque” va guanyar l’Óscar. D’ençà aleshores, pràcticament cada any la he seguida, amb alguna excepció puntual (ara mateix només recordo una, estant en meitat de la mar algeriana, l’any que Pedro Almodóvar va guanyar l’Óscar al millor guió original, però això és una altra història).

Amb el temps, la cosa s’ha anat perfeccionant i he passat d’escoltar la cerimònia per la ràdio i passar son al dia següent (a l’escola, a la universitat, a la feina) a veure-la per la televisió, a casa de la meva germana, i demanar-me l’endemà lliure. Avantatges de fer-se gran.

Així que, una vegada més, aquest vespre he dormit poques hores per veure repartir uns premis a unes pel·lícules que quasi no he vist, per menjar crispetes, per botar quan guanyaven els que jo volia que guanyessin i per sortir victoriosa (un any més!) de la nostra quiniela anual.

Sé que no passarà mai de la vida, però si jo fos una actriu invitada a la gala dels Óscars sé que:

1. Duria un vestit negre (com el de Reese Witherspoon) o vermell (com el de Jennifer Lawrence o el de Penelope Cruz –sí, m’agrada aquest vestit, què passa!-) o d’un altre color càlid (com el de Scarlett Johansson o Natalie Portman).

2. No duria un vestit de color carn (com el d’aquesta dona) a no ser que tingués un to de pell com el de Halle Berry (divina), ni un estrany com el de Cate Blanchett, ni (malgrat m’encanta el taronja) em posaria les mames com Jennifer Hudson, ni un negre com el de Marisa Tomei (li fa panxa!), ni un com el de Nicole Kidman.

3. Envelliria com Helen Mirren, és a dir, com tota una senyora.

3. La gala la presentaria Hugh Jackman (encara l'estimo!) i, perquè no, na Anne Hathaway.

4. Aniria a la gala amb Mark Ruffalo o Colin Firth o Ewan McGregor o Jude Law o Ralph Fiennes (què ha passat amb els seus cabells?!) o David Duchovny. Ah, i no els deixaria que duguéssin barba com Christian Bale.

La gala? Curta (afortunadament), res espectacular (excepte en Kirk Douglas!). La Hathaway bé, però en James Franco... no ho sé, aquest al·lot té un puntet, però no per a presentar una gala dels Óscars. I els premis? Cap sorpresa destacable. No he vist quasi cap de les pel·lícules, així que no puc opinar. L’any que ve, més!

Avui va de música. “Falling Slowly” de la pel·lícula “Once”, guanyadora de l’Óscar a millor cançó original fa uns anys. Se’m posa la pell de gallina cada vegada que la sent. Crec que ja és hora de què torni a veure la pel·lícula.

Unforgettable Vienna

Diuen que quan menys t’ho esperes, trobes el que cerques.

Deu ser veritat.

Crec que estava tan preocupada pel meu paper com a cadira a la reunió del meu darrer viatge que ni vaig tenir temps de pensar què m’esperava. No tenia ni idea de què em trobaria a Viena. Només que estaria molt, molt enfora de la mar durant quasi una setmana. No tenia ni idea de què faria a Viena. Només que estaria molt, molt nerviosa fins que veiés que les coses funcionaven. No esperava res, només que la setmana passés el més aviat possible, només això.

I, què em vaig trobar? Em vaig trobar una ciutat càlida, lluminosa, alegre, tranquil·la, magnífica, espectacular, senzilla, acollidora, vital. Em vaig trobar edificis magnànims, grans avingudes, imatges eternes, cels blaus, flors de mils colors i carrils bici.

I, què hi vaig fer? Vaig fer feina moltes hores, com sempre. Vaig descobrir que era capaç de fer de cadira de manera quasi (només quasi) acceptable (i sempre millorable). Vaig recordar que te pots passar una setmana fóra fent molta feina però també gaudint molt, moltíssim.

Vaig gaudir de fer fotos, algunes sota la pluja. Vaig comprar una bossa de mà que no puc deixar de mirar, que no puc deixar de dur. Quasi vàrem patinar sobre gel, quasi. Vaig batre el meu rècord de cerveses en un vespre (que tampoc no era massa alt). Vàrem fer un control d’alcoholèmia voluntari (amb resultats innombrables). Vaig escriure el títol d’aquest post en un quadernet diminut, envoltat de notes musicals i una clau de sol. I tot això en una única horabaixa lliure.

I vaig riure. I vaig ballar. I em vaig avergonyir quan un savi va corregir una falta d’ortografia en anglès que jo havia fet durant una presentació davant 50 persones. I vaig discutir. I vaig tornar a riure. I discutir una mica més. I més rialles, i més feina, i més fotos, i més passeig, i més cerveses.

La setmana va passar molt ràpid. Tal vegada, fins i tot, massa.

I vaig pensar en aquesta pel·lícula. I, en tornar, la vaig mirar una estona, així per damunt, descobrint que una de les primeres imatges que surt a la peli és un pont verd (doble, sorprenent, quasi asèptic) pel qual vàrem passar la darrera horabaixa (i que surt a una de les fotos d’aquí baix). I vaig haver de deixar de mirar la peli, perquè vaig sentir, de nou, que el meu cor minvava una micona, una micona més. Una micona més petit, una micona més dur, una micona més inaccessible. Perquè, de cop i volta, me’n vaig adonar que enyorava Viena. Així, sense cap artifici, sense cap maquillatge, sense cap impostura i, sobre tot, sense poder evitar-lo.

Unforgettable Vienna.

Simplement.

Necessito la música

Necessito la música, per viure, per sobreviure. La necessito sobre tot en els dies grisos, que no necessàriament són dies en els quals no ha sortit el sol. Hi ha dies, a la feina, que estic esgotada, preocupada, estressada o simplement no tan feliç com m’agradaria i, de cop i volta, hi trobo el remei ideal: la música. Li dono a la icona de l’iTunes de la meva barra d’eines i me’n vaig a la llista de reproducció dels meus favorits. Alguns dies, la deixo en mode aleatori, perquè pul•luli pel centenar de cançons d’aquesta llista. Altres dies, quan necessito escoltar una cançó en concret, la cerco el més ràpidament possible, i deixo que la cançó soni i soni fins que l’avorreixo.

M’agrada molt fer feina amb música o, segons les feines que estigui fent, amb la ràdio. És cert que molt de pics ni tan sols la escolto, només la tinc com a melodia de fons, com a banda sonora a la meva vida. Però hi ha moments que necessito ficar-me a la cançó, quedar atrapada per la seva lletra o pel seu ritme. Quant de pics heu sentit que una cançó reflectia exactament el que sentíeu en aquell moment? Quantes cançons coneixeu que són veritablement bandes sonores dels vostres sentiments? Jo, aquest dies, em sento totalment identificada amb el punyent so de la gaita de Carlos Núñez, sonant (quasi, quasi plorant) així el preludi de la Suite nº1. de J. S. Bach. Se’m posen els pèls de punta.

La Sagrada Família

El pitjor de fer viatges molt seguits és que no tens temps de gaudir de les sensacions que et provoquen.

En menys de dos mesos de 2011 ja he viatjat tres vegades: dos per feina i una per plaer.

Viatjar per plaer s’ha torbat un esdeveniment estrany a la meva vida. Perquè quan vaig per feina també m’ho pas (normalment) bé. I, de vegades, aprofito qualque dia extra per fer turisme. Així que, en general, no sento la necessitat de fer més viatges per plaer. Més ben al contrari: em fa ganes gaudir de la meva rutina.

Feia un any i pico que no viatjava per plaer. Enguany, però, ja n'he fet un, de viatge de plaer, de menys de 48 hores, a Barcelona. Un cap de setmana de pluja, fred, música, ball, amics, turisme, compres de llibres al fnac -tot un clàssic- (per omplir el meu prestatge (i mig) de llibres sense llegir) i diversió. Un cap de setmana ficat a una única peça de mà de dimensions màximes 55 x 40 x 20 cm i 10 kg. Un cap de setmana sense la meva reflex (oooh!), sense les meves xeremies (ooooh!) però amb molta gent que estimo (i que no fa falta ficar dins una maleta!).

De la part turística, no puc evitar destacar la magnífica Sagrada Família. Hi he tornat. A la fi. Feia més de quinze anys que no hi entrava, fins i tot potser vint (o més...). Ja vaig explicar per aquí lo màgica que m’ha semblat sempre l’obra de Gaudí. Però també recordo perfectament la sensació de decepció i buit que vaig sentir quan vaig entrar per primera vegada, de nina (o joveneta, o adolescent, no ho sabria dir). “No hi hauria d’ésser una església això?”, vaig pensar. I ara, un munt d’anys després, a la fi vaig trobar allà dedins el que esperava: un temple sublim, lluminós, viu, alegre, sorprenent i màgic. Una altra manera d’entendre l’arquitectura i la religió. Una manera d’expressar, de viure, de crear. Uf, impossible escriure amb paraules, impossible plasmar amb una càmera digital compacta lo molt que vaig gaudir [*] d’aquell dematí del mes de gener a Barcelona dins la Sagrada Família.

Ara em fa ganes tornar a llegir-me “La clave Gaudí”, igual que quan llegia el llibre (entre avions i mars cretenques) em va fer ganes tornar a visitar l’obra de Gaudí.

[*] Gaudí em va fer gaudir! =)

El prestatge (i mig) dels llibres sense llegir

Tinc un prestatge (i mig) de llibres sense llegir.

És un prestatge nou, bé la seva designació com “prestatge dels llibres sense llegir” és molt recent, perquè el prestatge en sí no sé quant d’anys té, perquè forma part d’un antic moble que ja estava al pis quan el vaig comprar. Vaig sentir la necessitat de tenir aquest prestatge fa vàries setmanes, quan cercava quin llibre llegir i em vaig perdre entre el caramull de llibres desordenadament repartits pel moble. Perquè he de dir vàries coses. Una és que a casa tinc pocs llibres, bàsicament els que m’he comprat després de tenir la casa i els que a la casa dels meus pares no tenien lloc. La majoria dels meus llibres segueixen a casa dels meus pares, qualque dia me’ls duré, suposo perquè hi ha tota una prestatgeria esperant per ells. Però no hi trobo el moment. I dos, m’agrada tenir els llibres agrupats a l’atzar, sense cap ordre establert. Bé, els que són sagues estan junts, però la resta no. Tal vegada estan més o menys ordenats per mida: els més petits als prestatges més petits i els grossos als grossos i prou. I no penso ordenar-los, vull dir, així com estan jo els trobo ordenats. No vull ordres alfabètics, ni autors nacionals i estrangers. No, és clar que no. Els vull anar col·locant com m’apeteix, segons els vaig comprant.

Després de tot aquest discurs sense sentit, torno al prestatge (i mig) dels llibres sense llegir. Lo de mig bé perquè després de les meves darreres adquisicions (de llibres) m’he adonat de què un prestatge no és suficient pels meus llibres nous. Perquè m’agrada molt llegir llibres i comprar-ne. I no em sap greu tenir llibres esperant ser llegits, al contrari: sense aquest llibres sense llegir em sentiria una mica més desconcertada sobre el futur, almenys sobre el meu futur com a lectora.

A la foto, el meu prestatge (i mig) de llibres sense llegir. M’encanta. I espero que no es buidi del tot mai.

The straight line is godless and immoral

Aquesta frase il·lustra una bossa que em va enamorar (i me’n vaig comprar) ahir mateix als baixos de la Hundertwasserhaus, l’edifici que apareix en la foto d’aquí devora, a Viena.

Tant el dibuix de la bossa com l’edifici són obra de l’artista austríac Friedensreich Hundertwasser. No sabia res d’aquest artista abans d’apropar-me a aquest edifici i entrar en el petit cafè, sala d’exposicions i tenda de records que hi ha als seus baixos. Però una ràpida visita em va fer admirar aquest artista l’obra del qual es caracteritza pel rebuig a les línies rectes, pels colors brillants, les formes orgàniques i la reconciliació de l’home amb la natura. Una obra sorprenent, atractiva i lluminosa. Així que, a part de la bossa, ara tinc un parell de postals amb dibuixos de brillants colors il·luminant el meu entorn.

Ahir a Viena. Avui a Mallorca.

Tant enfora, tant a prop.

Què estrany.

Sóc una cadira

Tot va començar fa un parell de mesos. Estant passejant (laboralment) per mars catalanes, vaig rebre una cridada d’una Entitat Superior (ES) per comunicar-me que una Entitat Molt Més Superior (EMMS, tan superior que està a Brussel·les) m’havia proposat com a presidenta (P) d’una de les reunions a les que usualment assisteix. Una setmana després, per mars malteses em vaig reunir amb l’EMMS per acceptar extraoficialment el càrrec de P, no sense abans haver-lo consultat amb varis ES de diferents nivells [*].

L’acceptació oficial no se’n va poder fer fins a principis de 2011 (per qüestions laborals summament avorrides que no fa falta explicar aquí), així que, des de fa més o menys un menys sóc oficialment presidenta. O chairperson, si ens guiem per l’idioma que predomina en aquestes reunions. I aquesta paraula, chairperson, m’ha fet reflexionar molt durant aquest darrers mesos.

Fins ara, a aquesta reunió (i altres semblants), la gent que la ha presidia s’ha dit chairman, és a dir, president, en masculí. Però jo no sóc un home, per tant, no em podien dir chairman, així que em diuen chair. Ni chairwoman, com pareix que seria més adequat, ni chairperson, que pareix que seria lo més políticament correcte. No, tothom parla de jo com a chair. I, malgrat la paraula chair s’accepta com a sinònim de chairperson no puc evitar pensar en la traducció més habitual: cadira. Així que, senyors, ara sóc una cadira.

Au, me’n vaig cap a l’aeroport que he d’agafar un avió (vol directe!) perquè durant cinc dies he de fer de cadira. Deu meu, quina responsabilitat això de fer de cadira! [**]

PS que no té res a veure: avui no hi ha foto al post, avui toca música. Ahir vaig tornar al teatre a veure “Ballant, ballant... la història” i em va agradar tantíssim com (o més que) la primera vegada. I, de nou, amb els pèls de punta a l’escena final, amb aquesta cançó:



[*] Per si qualcú en té interès, no, això no és motiu per donar-me l’enhorabona i no, no implicarà cap millora econòmica, però sí més feina (per tant, és un marronàs en tota regla).

[**] El to irònic general d’aquest post és símptoma inequívoc de què estic acollonida amb lo que pot passar durant aquest pròxims dies. Només espero sobreviure. Amb dignitat.

Desfent la maleta, fent la maleta

La setmana passada, vaig fer la maleta dos pics i vaig desfer la maleta dos pics.

Mentida. Encara tinc la segona maleta només mig desfeta.

És igual, el que és cert és que vaig fer dos viatges en una setmana. Un va ser laboral, l’altre d’oci. El meu primer viatge d’oci en any i mig o així. A la fi!

I, encara amb la segona maleta només mig desfeta, estic a punt de fer de nou la maleta, per tercer pic en aquest 2011. Per feina, és clar.

Ja sóc tota una experta en això de fer i desfer la maleta.

A la foto, un tranquil i deliciós sopar a Fuengirola (Màlaga), la única foto (o quasi) que vaig fer durant el viatge laboral. El d’oci es mereix un post propi.