"La evolución de Calpurnia Tate" de Jacqueline Kelly

Fa uns dies, em varen fer una enquesta telefònica sobre hàbits de lectura. Normalment, quan rebo una cridada al telèfon fixo, els qui criden són de companyies de telèfon oferint increïbles ofertes que sempre intento evitar amb un “No, no tinc Internet. No, no tinc ordinador”. L’altra dia, pensava que era una cridada d’aquestes però era una enquestadora i, malgrat la meva primera intenció va ser penjar (estava cuinant), el tema m’interessava lo suficient per perdre una estona. Entre les moltes coses que em varen demanar va ser per quins motius triava els llibres que comprava. M’enumeraren un llistat i havia de triar tres, per odre. La meva tria va ser aquesta: 1. Per la temàtica; 2. Per l’autor i 3. Per la portada.

Idó aquest llibre el vaig comprar, a Barcelona, per dues d’aquestes tres coses: la portada em va cridar molt l’atenció (és fabulosa, la combinació de colors i la quantitat de dibuixets que hi ha inclosos a les branques és genial) i em va agradar la història.

Estiu de 1899. Fentress, Texas. La protagonista del llibre, la Calpurnia Tate del títol, és una nina alegre i curiosa d’onze anys que viu amb la seva família, pares i sis germans, envoltada de pacanes i plantacions de cotó. Aquell estiu, començarà una peculiar relació amb el seu padrí, un home major que passa gran part del seu temps en un cobert convertit en laboratori o investigant pels voltants de la casa familiar. Gràcies a ell, na Calpurnia començarà a sentir ànsia de coneixement, es tornarà observadora amb el seu entorn natural, aprendrà què és el mètode científic, qui es Charles Darwin i la màgia i incertesa de la ciència. I també haurà de lluitar contra les convencions socials i per les seves idees, esperances i il·lusions.

Aquest llibre m’ha encantat. És d’aquest llibres que per una banda no aturaries de llegir i per una altra no voldries llegir perquè no s’acabés mai. Tot d’una acabar-lo, vaig tenir ganes de tornar a començar. M’encanta l’esperit curiós i caparrut de la seva protagonista, la serenitat del seu padrí, els caràcters variats i divertits dels seus germans, la seva peculiar mare i els mil i un personatges que envolten el dia a dia d’una nina que, malgrat essent la única al·lota de la seva família (o precisament per això) lluita durant la seva pre-adolescència per conèixer i descobrir quin és el seu lloc al món.

M’encantaria ser capaç d’escriure un llibre com aquest.

Perquè, a més d’ésser un llibre entretingut i amè, intel·ligent i divertit, on se planteges coses molt interessants, sobre la cerca d’un mateix, del propi camí, del propi futur, feminista en el millor dels sentits, comunica moltes idees científiques i mostra la ciència com lo que realment hauria de ser: una forma de veure la vida, d’entendre el món i (perquè no?) de gaudir del temps lliure. Aquest llibre m’ha reconciliat amb la ciència, m’ha fet recordar perquè m’agrada i perquè m’hi dedico. Ha estat tornar a descobrir la màgia de la incertesa, de fer-te preguntes i cercar respostes que, sense dubte, te duran a més preguntes, l’ànsia de coneixement, la necessitat de sabre què i perquè, el goig de plantejar hipòtesis i ser capaços (o no) de demostrar-les. Aprendre i conèixer. Potser hagi en el món qualque cosa més fascinant que això?

Per cert, podeu llegir les primeres pàgines d’aquest llibre aquí. Però vos ho recomano sencer.

Plantes

- No sabia que t’agradaven tant les plantes.
- Jo tampoc.

Amb les plantes me passa com amb el púding: mai no he sentit cap tipus d’atracció, però darrerament, m’entusiasmen. Són dos fenòmens estranys i quasi paral·lels que s’han donat darrerament a la meva vida.

Mai no he estat una persona especialment amant de les plantes. A casa dels meus pares sense n’hi ha hagut, però mai no lis vaig prestar especial atenció. Record als darrers anys de la carrera haver fet unes pràctiques d’una assignatura de plantes i haver-les gaudit bastant, especialment quan ens les vàrem poder dur a casa una vegada acabades les pràctiques. Record un parell de tomatigueres que ens varen donar un bon grapat de tomàtigues. Quina il·lusió!

Les meves primeres experiències més personals varen estar amb uns potus que una companya de feina em va trasplantar, perquè em feia il·lusió tenir qualque planteta a la feina. Crec que no va ser fins al quart o cinquè intent que un d’ells va sobreviure i va créixer tant que ara són dues plantes: una actualment dona alegria al meu despatx i l’altre ocupa un lloc privilegiat al meu menjador.


El que sí que m’han sobreviscut han estat els cactus. Un d’ells, des de fa un any (o més, no me’n record) m’alegra cada cert temps amb una floreta. Increïble! Fins i tot, aquest estiu me va donar tres floretes de cop, quin alegria.


Durant aquesta primavera-estiu, vàries plantes m’han alegrat el dia a dia: em feia peculiar il·lusió cuidar-me d’elles i veure-les créixer. Estic especialment orgullosa dels pebres que m’ha donat una planta que ha sofert una plaga de bitxets ben emprenyosa. Però, així i tot, he tingut un parell de collites interessants. Això sí, el bot que vaig pegar en trobar un cuc enorme i repugnant dins un dels pebres és històric.


I, amb la tendència de florir que tenen les plantes a casa, veure l’aloe florit ja quasi ni va ser una sorpresa, però sí que va ser ben curiós.

Una altra planta que m’ha fet molta il·lusió veure créixer és el gira-sol. En realitat eren tres plantes: una mostradora (la de la foto) i les altres dues feien bastant pena, perquè les seves flors tenien poquíssims pètals. Sincerament, eren bastant penosos. Sento debilitat pels gira-sols, malgrat un camp de gira-sols morts pot ser la cosa més trista del món.


Però si hi ha una planta que és la meva súper-debilitat és sense dubte el meu ginkgo, del que ja vaig contar la seva història aquí. Ara mateix, el meu ginkgo té un aspecte bastant decent, tenint en compte que ha sofert la mateixa plaga que va afectar als pebres i que va acabar amb la (traumàtica per jo) amputació d’una de les seves quatre primeres fulles i danys considerables en altre. Però crec que sobreviurà: ha tret tres fulles noves, així que tinc moltes esperances.


El meu amor pel ginkgo es va veure incrementat l’altre dia quan vaig decidir revisar les llavors que encara tinc germinant a la gelera. Quina sorpresa em vaig dur quan vaig trobar dues de ja germinades! Quina alegria! La meva família de ginkgos es va incrementant. Encara tremolant, vaig plantar les dues llavors i creuar els dits, esperant que creixin tan bé com el seu germà major. I estat creixent, a poc a poc, però ja hi ha dos tallets tímids al diminut cossiol on els vaig plantar. D’aquí a poc tindré tot un bosc de ginkgos! De les 4 llavors que encara tinc a la gelera, una té un aspecte bastant trist, dues crec que són ben prometedores i la quarta té el mateix aspecte que el dia que la vaig agafar. Ja veurem.


Ara també tinc en marxa unes tomatigueres obtingudes a partir de les llavors d’una tomàtiga que em vaig menjar fa temps. No tenen mala pinta tampoc, malgrat les vaig plantar massa tard. Però qui sap. No serien les primeres tomatigueres que sobreviuen tot un hivern illenc.

Racons (II)

Avui, amb més cansament que ganes d’escriure (que n’hi ha!), continuarem amb la saga de racons de ca nostra que vaig començar fa ja uns mesos.

Ombres i llums científiques

Estimada Sra. Illenca:

Gràcies per enviar el seu manuscrit a La-Nostra-Revista-Científica-Súper-Molona. Em sap molt de greu, però no puc acceptar el seu manuscrit per publicar-lo i l’he de retornar sense revisar. El manuscrit és d’un àmbit massa restringit per La-Nostra-Revista-Científica-Súper-Molona. Pensem que el seu manuscrit aniria millor a una revista més especialitzada.

Reben molts més manuscrits dels que poden publicar així que hem de concentrar els nostres esforços en aquells manuscrits que poden atreure a uns lectors més amplis i internacionals. Per tal d’estalviar el temps als nostres revisors i per permetre que els manuscrits puguin ser enviats més ràpidament a una revista més apropiada, els manuscrits que no arriben als nostres criteris de prioritat són rebutjats sense una revisió formal. Això no implica cap judici sobre la qualitat del seu article.

Gràcies per considerar La-Nostra-Revista-Científica-Súper-Molona.

Atentament,

Sócun Pedant
L’Editor-Amb-El-Cap-Més-Gros


Això és una traducció lliure d’un e-mail que vaig rebre ahir. Pels profans, això és lo que l’Editor-Amb-El-Cap-Més-Gros volia dir:

Estimada Sra. Illenca:

Gràcies per enviar el seu manuscrit a La-Nostra-Revista-Científica-Súper-Molona. Em sap molt de greu, però n’hi m’ho he llegit perquè presenta alguns problemes i no és digne de la gran diversitat de lectors de La-Nostra-Revista-Científica-Súper-Molona. No ha inclòs les paraules “canvi climàtic” al títol, vostè prové d’un país petit i sense tradició científica i el seu manuscrit tracta de les caniques quadrades, quan La-Nostra-Revista-Científica-Súper-Molona és sobre caniques en general.

Com comprendrà, no podem arriscar-nos a llegir-lo, no sigui cosa que realment ens interessi i haguem de publicar-lo a La-Nostra-Revista-Científica-Súper-Molona. En realitat, no sabem si és bo o dolent, però no ens agraden les caniques quadrades, només ens agraden les caniques vermelles. I el canvi climàtic. I no sabem on està el Mar Mediterrani (segur que no és un llac?).

Gràcies per considerar La-Nostra-Revista-Científica-Súper-Molona, però no ens emprenyi més amb històries absurdes de caniques quadrades a la seva mar illenca diminuta, que tenim molta feina.

Au,

Sócun Pedant
L’Editor-Amb-El-Cap-Més-Gros


La foto, ombres i llums. Com la ciència mateixa. Fins aquí, les ombres. A partí d'aquí, la lluminositat científica.

Llocs abandonats

Me fascinen igual que m’aterren els llocs abandonats.

Sé que hi ha gent (com podeu veure aquí i aquí) que es dedica a anar-hi i, sense tocar ni modificar res, fer fotos d’edificis que anteriorment varen ser útils com a fàbriques, cases o hotels i que, a dia d’avui, no són més que restes abandonats. Fins i tot hi ha un club.

Hi sento fascinació perquè, en general, la gent que s’hi dedica a fer fotos, fa coses espectaculars, bellíssimes i no puc menys que admirar-les (i admirar-los) totalment.

Hi sento terror perquè em fan veure lo fútil que és tot, l’estreta línia que separa la utilitat de la inutilitat, la vida de la mort.

Ja he xerrat vàries vegades (aquí i aquí) de lo molt que em va atreure en el seu dia l’antiga base militar abandonada de Gournes, a Creta. Durant quatre mesos hi passava cada dia, anant i tornant de la feina, ja que aquesta estava situada ben en mig de tot l’abandonament. Em fascinava veure els edificis, plens d’arbres que hi creixien envoltant-los i dins ells. Em fascinava descobrir les seves antigues funcions: boleres, discoteques, parcs de bombers, fins i tot hotels. Em fascinava el variat ús que la gent d’allà en feia dels edificis abandonats. Però mai, mai, mai no vaig tenir coratge d’entrar en els seus interiors, per descobrir-los més i intentar fer qualque foto interessant. M’aterrava.

He anant descobrint els seus interiors gràcies a gent que sí que ha tingut coratge d’entrar i fotografiar-los, com terrorkitten, del que ja vaig parlar per aquí. Em pareix fascinant sabre que vaig viure durant quatre mesos a un parell de centenars de metres d’aquests llocs tan màgics i increïbles i que no vaig ser capaç de descobrir-los per jo mateixa. La covardia em podia.

Quan fa només uns mesos vaig tornar per allà, em vaig proposar tornar-hi i ser més valenta, inspeccionar més sobre aquests meravellosos i misteriosos edificis abandonats, però entre cans salvatges que pul·lulaven per la zona, gitanos més o menys perillosos que vivien per allà i activitats no sé si legals o il·legals que la gent aprofita per desenvolupar-hi, no vaig ser capaç de fer-lo.

Oh, com m’agradaria ser més valenta!

En qualsevol cas, m’he de conformar i agrair a gent com terrorkitten de fer i compartir fotografies meravelloses, no només de la base abandonada sinó d’altres molts de llocs de Creta. Perquè no sé si a altres bandes hi ha tant d’edificis abandonats per tot arreu com a Creta, no sé si allà era jo particularment sensible o què, però vaig trobar que allà hi ha havia no molts, sinó moltíssims. De fet, tot té com un aire de degradació, deixadesa i abandonament, fins i tot els llocs habitats. De fet, als apartaments on jo hi vivia, hi havia una piscina buida, abandonada. Allà, a Creta, no pots evitar trobar-te cada dos per tres en mig de qualque cosa abandonada (una base militar, un hotel, un restaurant).

L’altre dia, unes fotos d’un hotel abandonat no fa tant em posaren els pèls de punta. I encara més quan vaig llegir que l’hotel encara té una pàgina web, on pots fer les teves reserves. L’abandonament que presenta és escarrufant. Vull dir, encara hi ha els telèfons, papers, llibres de registre o de comptes,... Hi ha gairebé de tot. Com si un dia, simplement, ningú no hagués anat a fer feina, i no hagués tornat a pensar en anar-hi. Què mou a la gent per abandonar edificis? Què ens mou per deixar buits, fóra vida llocs on abans es vivia, es gaudia, s’estimava o es menjava?

Suposo que una raó és que deixen de ser funcionals, que deixen de complir la funció que complien. Com, per exemple, l’antiga base militar de Creta.També pot ser perquè deixen de ser útils, com hotels que deixen de ser rendibles pels seus propietaris i, el més barato és simplement deixar d’utilitzar-los.

Una altra raó és que els seus habitants desapareixen sobtadament i no hi ha ningú que se’n pugui (o vulgui) fer càrrec. Vaig veure un exemple d’això mateix en el meu propi barri, quan l’amo d’una autoescola va morir inesperadament i allà va quedar el seu local, degradant-se a poc a poc.

Qualsevol d’aquestes raons em posa els pèls de punta.

Perquè, per damunt la fascinació que hi sento cap a aquest llocs i obviant la part més terrorífica que (per jo) lis acompanya, trobo que no hauríem de deixar que res quedés abandonat. Sé que és absurd, i difícil, però a jo, aquests llocs abandonats em provoquen una sensació de tristor infinita, molt, molt desagradable. Fins i tot per damunt el terror. Fascinació i tristor. Serien les dues paraules que definirien els meus sentiments. Rehabilitar, reutilitzar, aprofitar, arreglar, reconstruir, ressuscitar. Sé que seria més difícil que simplement deixar morir els edificis, però quan els edificis moren, moren una mica també els seus antics habitants, o el que queda d’ells allà.

De vegades, quan veig les fotos de terrorkitten, sento por de trobar-me una de la meva antiga casa cretenca o de qualque lloc on jo hi vaig estar, que vaig conèixer viu i que ara s’està morint. Igual que penso en els meus llocs més o menys habituals, que poden acabar degradant-se i morint, com ho està fent l’antic estadi de futbol del RCD Mallorca que hi ha al meu barri, que he vist en tot el seu esplendor, que he vist degradant-se i que, espero, veuré renéixer de les seves pròpies cendres en algun temps.

Diuen que l’ésser humà crea, destrueix i oblida. Què trist.

Avui la banda sonora la posa Jorge Drexler, “Todo se transforma”. Estaria bé poder aplicar això també als llocs abandonats.



I les fotos, fetes durant meu exili cretenc, les poso jo.

"El peor remedio" de Donna Leon

Així és un dels dos llibres que una amiga em va deixar, de la mateixa autora i amb el mateix protagonista: el comissari Brunetti. Com que ja fa bastant (o massa) mesos que me’ls va deixar, vaig decidir llegir-m’ho, per tornar-li (ja és ben hora) ja que l’altre me’l vaig llegir ja fa un temps. És un llibre que, d’entrada, no m’hagués comprat mai: no m’agrada gens la portada, la veritat. Però bé, de vegades no ens hauríem de fiar massa de les aparences.

He llegit aquest llibre molt ràpidament. Suposo que en part perquè està en el meu idioma matern, no com l’anterior a aquest i per la seva temàtica, bastant més simple i, en cert mode, superficial en comparació a l’anterior (i perquè a més té un parell de centenars de pàgines).

Com totes les històries de Brunetti, és una història policíaca que té lloc a Venècia. Aquesta vegada, l’expositor (jo hagués dit escaparate) romput d’una agència de viatges inicia una trama que mescla viatges de turisme sexual i un assassinat que pareix relacionat més amb la Màfia que amb el trencament d’expositors, i que inclou a la dona de Brunetti implicada en la trama.

Llibre entretingut i amè. M’han agradat les històries de Brunetti. Suposo que acabaré llegint més, perquè fan passar una estona ben entretinguda.

Catastrofisme

Odio les pel·lícules, les series i les notícies en general que promouen el catastrofisme. Em posa nerviosa veure com són capaços de manipular el subconscient col·lectiu, traspassant fronteres i generacions. A nivell de notícies, ara està de moda posar el crit en el cel sobre les terribles conseqüències del canvi climàtic [*]. A nivell cinematogràfic, em crida especialment l’atenció com la societat assumeix que a la natura hi ha animals “bons” i “dolents”.

Virus assassins, formigues terrorífiques, aranyes infernals, piranyes psicòpates, orques venjatives. Són molts els grups animals que han sofert la humiliació d’escriptors i guionistes obsessionats en trobar protagonistes a les seves històries de catàstrofes. Però, sense dubte, els que es duen el premi són els pobres taurons. I això que només ocupa un sisè o novè lloc (segons el llistat que mirem) al llistat dels deu animals més perillosos.

De fet, hi ha tot un subgènere de cinema etiquetat com a “taurons”. En general, cap d’aquestes pel·lícules destaquen pel seus guions, ambientacions o grans actuacions, però el que sí que tenen totes i cadascuna d’elles és una falta de respecte absoluta a les realitats del món animal.
Perquè sí, hi ha casos d’atacs de taurons a humans, no ho negaré, però d’aquí a mostrar-los com els animals sanguinaris i manipuladors que ens venen hi ha tot un món. També solen mostrar els taurons com habitants de llocs més o menys exòtics quan la seva presència és vulgarment habitual en tots els mars del món (sí, també hi ha taurons a la Mediterrània, és clar que sí!).

Jo sento especial debilitat pels elasmobranquis en general i els taurons en particular. Em pareixen animals majestuosos, quasi mítics i suposo que em part aquesta debilitat és que sempre els pinten com “els dolents de la peli”. He intentat fer memòria sobre pel·lícules de taurons, a veure si en qualcuna apareixen com “els bons” però no se m’acudeix cap ni una. Fins i tot, en molts de documentals els mostren com a sanguinaris i no dubten en posar la música de John Williams de la mítica pel·lícula de Spielberg. Ah, i sense oblidar els taurons de “Buscando a Nemo” que intenten no ser “dolents” però no ho poden evitar (los peces son amigos, no comida).

Tot això m’ha vingut al cap perquè l’altre dia vaig veure una estona d’una (terrible) pel·lícula anomenada “Tiburones en Venecia”. La temptació de veure els meravellosos canals d’aquesta màgica ciutat va ser massa forta i hi vaig caure. Mare meva. Ni les millors imatges de la (probablement) ciutat més maca del món compensen sofrir una estona d’una peli així.
Pobres taurons. Lo que han d’aguantar!

La foto és d’una foto d’aquestes impressionants que circulen pel món i que, en cert mode, ha contribuït a pintar els taurons com a animals assassins, feta a la darrera conferència de l’Associació Europea d’Elasmobranquis, novembre passat.

[*] Que no dic que no existeixi, només que ara pareix que no existeix un mal pitjor al món, com ja vaig escriure per aquí.

"El escritor" de Roman Polanski

Al contrari que anar a concerts al Castell de Bellver, gaudir del cinema al Parc de la Mar amb vistes a la Catedral va ser pràctica meva més o menys habitual fa bastant d’anys. Per les circumstàncies que siguin, vaig abandonar aquest costum ja fa temps, de manera que les meves visites al Cinema a la Fresca que organitza l’Ajuntament de Ciutat han estat, durant els darrers anys, esporàdiques (per no dir pràcticament nul·les). Per tant, quan l’altre dia vaig tornar-hi (fet provocat pel meu esquinç, que m’ha allunyat de les places on ballar o assistir a concerts per pegar bots, durant més de la meitat del mes d’agost), ho vaig gaudir com si fos el primer dia.

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que segurament no aniria a veure al cinema, per pura peresa de “pensar” o de veure cinema de temes “seriosos”, però que, una vegada veig, me demano com punyetes la vaig passar per damunt. Perquè és una pel·lícula magnífica.

El meu adorat Ewan MacGregor és un negre literari (o escriptor fantasma, segons traducció literal del títol original en anglès) que rep l’encàrrec d’acabar la feina començada d’un altre negre, mort ofegat en els voltants d’una illa, on es refugia l’autor teòric de l’autobiografia que estava redactant, un ex primer ministre britànic (Pierce Brosnan). Per tal motiu, el protagonista viatja a aquesta illa (freda, plujosa, ventosa) i es posa mans a l’obra, envoltat de tota una sèrie de secundaris tan fabulosos com misteriosos i curiosos. El que en un principi pareixia un encàrrec fàcil (i extremadament ben pagat) es transforma en una història d’investigació i crims de guerra, tan interessant com perillosa (pel seu protagonista).

M’ha encantat tot d’aquesta pel·lícula: la història, els personatges, els actors, la fotografia, la música. Amb pelis com aquesta, no és difícil recuperar l’amor pel Cinema. Així, en majúscules.

De concert... amb Jorge Drexler

Gaudir d’un concert al Castell de Bellver, un vespre d’estiu és una de les experiències més recomanables que ens pot deparar un estiu.

Encara no me puc explicar com és que no hi havia anat mai allà a un concert. No serà per falta d’ofertes, perquè els concerts allà són, si no abundants, sí almenys freqüents.

Així que l’altre dia vaig gaudir, per primera vegada, d’un concert al Castell de Bellver. I vaig gaudir, per primera vegada, d’un concert de Jorge Drexler.

El concert, malgrat els problemes tècnics o precisament per aquests, va ser fantàstic. Només funcionava el micròfon del cantant i, una mica, del baix. Però ni guitarres elèctriques, ni teclats, ni ordinadors amb músiques enllaunades varen poder fer acte de presència. Ni se lis va enyorar. Els aplaudiments d’acompanyament varen haver de ser substituïts pel xisclar dels dits i els instrumentistes d’aire havien de fer un esforç per no sobresortir massa per damunt la resta de companys. Però, per damunt de tot, el major goig va ser veure a uns grans professionals fent un treball magnífic malgrat les dificultats amb unes cares de felicitats que eren de poema. Somriures i mirades còmplices entre els músics varen ser la tònica habitual del vespre i això, inevitablement, s’aferrà a un públic entregat i gaudidor.

Nota personal per l’estiu que ve: anar a més concerts al Castell de Bellver. Màgic, sense dubte.