Esgrima

Ahir, molta de gent va sentir xerrar (quasi) per primera vegada d’un esport anomenat esgrima. Primera medalla olímpica espanyola en esgrima. En espasa, concretament. (Per cert, gràcies sis per mantenir-me informada!! Una excursió va postergar fins a darrera hora de l’horabaixa la meva lectura on-line de la premsa).

L’esgrima és un esport difícil, elegant i molt poc publicitat. No explicaré ara que hi ha tres armes diferents: floret, espasa i sabre, que no es distingeixen només perquè, físicament, són armes distintes, sinó també tenen normes diferents. Tampoc no contaré que, per jo, el floret és la més avorrida, l’espasa la més elegant i el sabre la més dinàmica. Tampoc no diré que, fins fa pocs anys, no existia competició oficial de sabre femení. No, no, no contaré res d’això. No és el lloc ni el moment.

Avui vull dedicar aquest post (i també el meu fotolog d’ahir) a tota la gent que fa esgrima i, és clar, molt especialment a José Luis Abajo “Pirri”, per la seva medalla, al seu mestre, Ángel Fernández (perquè, sabeu?, en això de l’esgrima, als entrenadors els hi diuen mestres) i a tota la gent que ha fet possible que aquesta medalla es faci realitat.

Fa uns dos mesos, cercant roba vella per dur-me a la campanya, vaig trobar la camiseta que surt en la foto de per aquí devora, de la que ni me’n recordava, i no vaig poder evitar fer-li una foto. Un petit record de la Universíada’99 (fa casi 10 anys, ja!) en la que vaig participar com a voluntària, precisament en esgrima. I em va fer recordar lo bé que m’ho vaig passar aquells dies, fent feina a control d’armes. I lo bé que m’ho vaig passar l’any anterior (fa ja 10 anys!) fent la mateixa feina de voluntària en el Campionat d'Espanya d’Esgrima Absolut. Quins records! Quantes armes varen passar per les meves mans, quantes caretes, quants d’equips, sota la supervisió de “Manolo Material” (l’únic responsable de control de material que -en aquella època, ara no ho sé- existia a Espanya), quantes, quantes!!

També em va fer pensar en els meus (penosos i infructuosos) intents, temps després, d’aprendre aquest fascinant esport. “Pero tira a darme, ¡¡tira a darme!!”, em deia el meu mestre. “No, ¡¡qué igual te doy!!”. Ja, ja, ja, així em va anar!!

Res, que em va fer molta il·lusió trobar aquesta camiseta amb la firma dels components de l’equip espanyol d’esgrima de la Universíada, incloent el ara medallista olímpic “Pirri” –arriba a la dreta- (“¡¡Arriba, Abajo!!”, li cridàvem durant la Universíada), l’entrenador/mestre –davall de les estrelletes- i algun dels que encara han de competir als Jocs (com en Jorge Pina).

I m’ha fet molta il·lusió sabre que ha guanyat una medalla una persona que he conegut i que tenia pinta de molt bon tio i molt bona gent. I que, a la fi, l’esgrima surti per la tele i pels diaris, malgrat sigui només per un dia. He llegit a qualque banda que la imatge de Pirri guanyant ha obert fins i tot qualque informatiu televisiu... Tot un somni per a qualsevol amant de l’esgrima. És increïble, quina alegria!