"La Trilogía de los Trípodes" de John Christoper

Al poc d’arribar aquí, xerrant un dia sobre llibres de ciència-ficció amb el meu veïnat, vaig recordar aquesta trilogia que havia llegit durant la meva adolescència i que, en cert mode, va ser responsable de la meva posterior afició a la ciència-ficció. De cop i volta, vaig sentir unes ganes horribles de tornar-la llegir i, com que els llibres “físics” es trobaven a més de 1000 Km d’aquí, vaig aconseguir-la com a llibres electrònics.

Aquesta trilogia està formada per tres llibres “Las Montañas Blancas”, “La ciudad de oro y de plomo” y “El estanque de fuego”.

Aquesta trilogia conta la història de Will, un jove que viu en una època “futura”, en la qual els trípodes, suposats robots de tres potes, dominen el mon i els humans viuen com al segle XIX, sense cap signe de tecnologia o modernitat. Quan fan 14 anys, aquests trípodes col·loquen als humans una placa al cap, moment en què els joves deixen de ser nins i es converteixen en adults... i esclaus. Però Will se planteja dubtes sobre el mon que li envolta, sobre el perquè de la placa, qui són els trípodes, si són robots o són només vehicles. Arrel del seu encontre amb un estrany home que pareix boig, la vida de Will canvia totalment.

El primer llibre és una fugida, rebelió, una cerca de llibertat individual. El segon és coneixement, aprenentatge. El tercer és lluita, la cerca de la llibertat global.

He gaudit tant, o fins i tot més, amb la re-lectura d’aquest llibres. Són magnífics. Malgrat etiquetats “per a joves”, crec que són llibres que et poden agradar a qualsevol edat. L’evolució del protagonista és clara, igual que de la història. Des d’un primer llibre més exploratori, d’aventura pura i dura, fins a un darrer llibre molt més reflexiu, sobre tot el capítol final, que et deixa un gust agredolç quan l’acabes de llegir. Els dos primers llibres els vaig devorar, el tercer no tant: recordava perfectament el final, sabia que m’havia emocionat tant que em va fer plorar (i són pocs els llibres que m’han fet plorar, 3 si no record malament) i no estava segura de voler acabar-lo. Però ho vaig fer i aquesta vegada em vaig emocionar tant com la primera -o les anteriors, perquè crec que d'adolescent els vaig llegir més d'un pic-.

Per cert, que circulen moltes referències per la xarxa d’una suposada adaptació al cinema de la trilogia... no sé si qualque dia ho veurem, perquè ja fa anys que se xerra d’això i no s’ha fet res. També sé que hi ha una precuela “When the tripods came”, però no he tingut nassos de trobar-la... llàstima...

Per cert, les fotos les he tretes d'aquí, aquí i aquí. Són les portades dels llibres que jo tenc a ca nostra... Quin goig veure-les de nou!