Això s'acaba

D’aquí dos dies, agafaré 3 avions (TRES!) i deixaré la mar illenca cretenca per tornar a la mar illenca mallorquina.

Què puc dir de Creta que no hagi dit ja?

A Creta la vida no només té un altre ritme, té un altre sentit.

No sé si haurà una vida abans i una vida després de Creta, o si tot el que he viscut aquí quedarà simplement com un parèntesi en mig de la meva vida “normal”. No ho sé.

Aquí la meva vida s’ha girat de cap a peus. Malgrat l’argument principal de la meva vida ha estat el mateix que a Sa Roqueta (feina, feina, feina i una mica d’oci), el que hi ha darrera, el fons, és ben diferent. Ara valor coses que abans no valorava, he fet coses que estant a Mallorca probablement no hagués fet i he aprés a gaudir de cada dia com si la vida fos un compte enrere, com si els meus dies estiguessin limitats. Òbviament, els meus dies aquí estaven limitats però ben pensat, no ho estan també a la nostra vida sempre? Perquè vivim com si fossin immortals? Perquè no intentem gaudir de cada dia, de cada hora, de cada instant, de cada segon com si fossin lo que realment són, únics, irrepetibles?

En cert mode, crec que aquí he après a viure. O almenys a viure a la manera cretenca!

I una cosa que indubtablement em duc cap a Mallorca: una nova piga que m’ha sortit al mentó. Ho juro!

-La foto, platja a Palaiochora (sud de Creta), durant la posta de sol-.