Se’m fa estrany això d’haver tornat.
És mal d’explicar.
La meva vida aquí, que abans era per jo normal, ara se’m fa summament rara.
Tal vegada tot és perquè, a Creta, la meva vida era molt simple.
Simplicitat. Així es podria definir el meu dia a dia durant els darrers 4 mesos. Ara tot és complicat, de vegades difícil d’entendre.
Per una part, tot aquí continua igual, però per altra, és totalment diferent. Suposo que sóc jo la que és totalment diferent.
Enyoro els quatre mesos que he passat allà, és clar! Enyoro la meva vida simple, enyoro tota la gent que deix allà. El més curiós és que tampoc no voldria tornar, perquè res no seria igual. Fins i tot, si qualque dia tenc la sort de tornar a trobar-me amb la gent que he conegut durant aquest temps, tampoc no serà igual. Quatre mesos irrepetibles. Però, que no ho són, tots, d'irrepetibles?
És estrany enyorar una cosa que saps que no tornarà mai.
Estic intentant trobar-me de nou amb la rutina d’aquí, però també em costa. Tothom ja té la seva rutina en la qual jo ja no formo part, així que he de tornar a incloure’m de qualque manera.
Acabo d’arribar (bé, fa una setmana, ja!) i ja han passat moltes coses. Ha nevat. Ha arribat la meva carta de fi de contracte. El món, allà defora, s’ha tornat totalment boig (si és que més bogeria era possible). Mentre vivia a l’altre illa, el món m’agafava molt enfora: vivia dia a dia, gaudia dia a dia. Ara estic en mig d’una voràgine estranya, que no puc controlar i em controla ella.
Suposo que passarà. D’aquí un parell de dies seré un moneiot més d’aquesta voràgine i tot lo altre serà passat.
O no.
A la foto, una bestiola (Cidaris cidaris) al CretAquarium, Creta. On sinó?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada