Calçotada. I quatre mesos

Aquest cap de setmana, he anat de calçotada.

Després de 10 dies tancada a un vaixell i veient únicament a la mateixa vintena de persones cada dia, ha estat un bon canvi estar en mig de terra ferma envoltada d’altra gent. El menjar genial, la companyia estupenda però el millor de tot ha estat el meravellós dia que ens va acompanyar, amb un sol enlluernant que m’ha deixat el nas com un pebre vermell i la marca del rellotge al canell.

Perquè, per si no ho sabíeu... JA ÉS PRIMAVERA!

Aquest són els moments que més m’agraden de la primavera: quan comença. Perquè l’hivern ha estat dur i etern i quan fa, com ara, mitja dotzena de dies seguits de sol, pareix que mai, mai més tornarà a ser hivern. Mentida!!! Perquè els vespres són encara ben freds i encara ens posarem abrics i zorros folars (o són forros polars?). Però és igual, pareix que la primavera ja ha arribat per sempre i ens sentim feliços i positius. A més, les gramínies encara no estan pol·linitzant, així que puc gaudir d’un dia de camp sense xutar-me una sobre-dosi d’anti-histamínics i drogues legals vàries.

Però no tot pot ser felicitat en un cap de setmana, també ha d’haver temps per a la reflexió (i es pot reflexionar molt mentre es netegen rajoles). Diumenge es varen complir 4 mesos de la meva tornada de terres cretences. No, a partir d’ara no faré d’aquest fet una celebració, de fet (espero) que aquesta sigui la darrera referència que faig al tema cretenc. Però no ho he pogut evitar: ja han passat 4 mesos de la meva estada cretenca de 4 mesos. Sense dubte, és un dia per reflexionar, no?

Se’m fa difícil analitzar aquest 4 darrers mesos a la meva vida, però també se’m fa difícil entendre el que els 4 mesos anteriors han significat a la meva vida. L’altre dia, pensant en la (remota però veritable) possibilitat de tornar a curt termini a Creta (de reunió) me’n vaig adonar de què... no volia tornar! De cop i volta pensava: “Val, si anem allà de reunió, quedaré uns dies més”. Però després vaig pensar: “Per què? Què faré? On aniré?”. Perquè vaig anar a tant de llocs fabulosos que se’m faria insuportable haver de triar només un parell de llocs per visitar de nou. Vaig començar una llista i me’n vaig adonar que aquesta seria interminable! Frangokastello, Haniá, Elafonissi, ... Hi tornaria sempre, però ja no seria el mateix, jo ara ja seria una turista més i no el que vaig ser durant 4 mesos de l’any passat.

La primavera em torna melancòlica i estranya. Serà el pol·len. Serà el canvi climàtic. Crec que, d’ençà vaig tornar, el dia que m’he sentit més trista (en referència a la meva vida cretenca) va ser quan vaig sentir el nom d’un poble cretenc i no me’n vaig recordar on era. Ho vaig cercar per Internet i vaig descobrir que sí, efectivament, jo havia estat allà, però no havia pogut situar-lo al mapa. En aquell moment me’n vaig adonar que Creta ja era passat, que havia arribat l’hora d’oblidar (m’agradés o no).

Només hi ha una cosa que sí tinc clara (apart que aquest és el darrer post que escric sobre la meva emigració cretenca): ja és ben hora que organitzi les fotos que vaig fer a Creta i faci un parell d’àlbums decents!

Les fotos, fetes durant la calçotada de dissabte amb una càmera prestada.