Gent que se sol passejar per aquí

Com veureu, aquí a la dreta hi ha un nou apartat que es diu "Gent que se sol passejar per aquí". En principi, podeu apuntar-vos com a seguidors del blog, malgrat no sé ben bé què vol dir això... No sé si és que rebreu un cel (= correu electrònic= e-mail) si jo actualitzo, o no. Jo ja m'he auto-fet seguidora del meu propi blog, més que res per veure com va això (i perquè a ningú li faci vergonya ser el primer). Sé que qualque seguidor (en aquest cas seguidora, i de la família justament) ja s'ha apuntat però no hi apareix i no se sab ben bé perquè... Bé, si veig que això no té molt d'èxit, o la funcionabilitat esperadal, ho acabaré llevant.

Bon cap de setmana! Jo estic entre eufòrica per poder dormir una hora més aquest vespre i deprimida pensant que demà a les 6 de l'horabaixa ja serà vespre tancat.

La foto, feta meva, camí cap a casa, una horabaixa de tardor de fa uns dies, després de la pluja.

Coses que se poden dur en una pickup

Segons un estudi no científic i estadísticament invàlid, 1 de cada 3 cotxes a Creta és una pickup, una furgoneta d’aquelles que surten a les pel·lícules americanes amb la part de darrera descoberta (que també es pot cobrir). Aquesta proporció disminueix segons t’apropes a Heraklion, la capital de l’illa i augmenta (fins 2 de cada 3) als pobles del centre i del sud de l’illa. Això és una foto d'un dia qualsevol (p.ex. ahir) de camí a la feina:

Amb una pick-up, pots transportar de tot: bidons, taules, cadires, fruites, begudes, sombrilles, motos, motors, arbres, ovelles, cabres, gent,... i coses que ni sé identificar. Per desgràcia, no he pogut fotografiar tot el que he vist (això de manar cotxe i fer fotos simultàniament no sempre és possible), però vet aquí un petit mostratge d’alguns dels usos d’aquest meravellós mitjà de transport.

Aquest cretencs són la pera... Encara no els he vist dur a la padrina a la pickup, però estic ben segura que la duen...

Et comences a sentir com un/a autèntic/a cretenc/a quan…

En agafar el telèfon, dius “parakaló”, “ne” o “el·la”.

Et pareix normal que el cambrer tardi més en dur el compte que el temps que has tardat en dinar. I que no es preocupi de demanar-te si vols postres.

La policia fa un avançament per doble línia contínua -sense anar a cap emergència- i no t’entren ganes de fer-li una foto i mostra-li a tothom.

En intentar avançar un cotxe i veure que aquest no s’aparta al voral, penses que haurien de prohibir llogar cotxes als turistes.

Intentes convèncer a les visites de què: i) that thing about the Greek toilets tampoc no és tan anti-higiènic, 2) avançar per doble línia contínua i utilitzar el voral com a carril no només és útil, normal i habitual, sinó totalment imprescindible. Coses que, per cert, tu també trobaves anti-naturals no fa tant.

Jugues a backgammon i opines que s’hauria de convertir en esport olímpic.

Trobes normal poder anar a la platja per octubre. De fet, t'emprenyes si fa mal temps i no pots anar-hi!

No pots viure sense el cafè, frappé és clar!

No t’espantes si, en una carretera perduda per poblets del centre de l’illa, trobes els cartells escrits només en grec (com els de la foto). De fet, els saps llegir sense gaire problema.

Et demanes perquè serveixen els McDonald’s si existeixen els gyros pita.

T’atures en mig de la carretera, fas un gir cap a l'altre sentit -en línea contínua, és clar-, se’t cala el cotxe, tornes arrancar, voltes i continues la teva marxa en sentit contrari i no te sorprèn que, de la cola de cotxes que has provocat en els dos sentits, ningú no et piti.

Beus cervesa Mythos.

Decideixes no posar el despertador per l'endemà, malgrat sigui dia laborable.

Quan manes cotxe, fas una altra cosa a la mateixa vegada (xerrar per telèfon, menjar, beure, consultar el mapa) i quan veus qualcú que fa dues coses (a part de manar, és clar, p.e. xerrar per telèfon i treure el braç per la finestra) te pareix admirable (i no perillòs).

La majoria de gent que t’envolta se’n diu Kostas, Dimitris, Giorgos, Evangelina, Maria o Sofia. I els seus llinatges acaben en –akis.

Te’n recordes que hi havia una cosa que es deia “tenir horari fixo per anar a la feina” (o per dinar) però no recordes exactament en què consistia.

Al súper, al bus o al carrer es dirigeixen a tu en grec. Ja no tens cara de guiri! I, malgrat només entens una de cada cinc paraules, somrius amablement, contestes “ne, ne” i quedes com una reina!

"La Trilogía de los Trípodes" de John Christoper

Al poc d’arribar aquí, xerrant un dia sobre llibres de ciència-ficció amb el meu veïnat, vaig recordar aquesta trilogia que havia llegit durant la meva adolescència i que, en cert mode, va ser responsable de la meva posterior afició a la ciència-ficció. De cop i volta, vaig sentir unes ganes horribles de tornar-la llegir i, com que els llibres “físics” es trobaven a més de 1000 Km d’aquí, vaig aconseguir-la com a llibres electrònics.

Aquesta trilogia està formada per tres llibres “Las Montañas Blancas”, “La ciudad de oro y de plomo” y “El estanque de fuego”.

Aquesta trilogia conta la història de Will, un jove que viu en una època “futura”, en la qual els trípodes, suposats robots de tres potes, dominen el mon i els humans viuen com al segle XIX, sense cap signe de tecnologia o modernitat. Quan fan 14 anys, aquests trípodes col·loquen als humans una placa al cap, moment en què els joves deixen de ser nins i es converteixen en adults... i esclaus. Però Will se planteja dubtes sobre el mon que li envolta, sobre el perquè de la placa, qui són els trípodes, si són robots o són només vehicles. Arrel del seu encontre amb un estrany home que pareix boig, la vida de Will canvia totalment.

El primer llibre és una fugida, rebelió, una cerca de llibertat individual. El segon és coneixement, aprenentatge. El tercer és lluita, la cerca de la llibertat global.

He gaudit tant, o fins i tot més, amb la re-lectura d’aquest llibres. Són magnífics. Malgrat etiquetats “per a joves”, crec que són llibres que et poden agradar a qualsevol edat. L’evolució del protagonista és clara, igual que de la història. Des d’un primer llibre més exploratori, d’aventura pura i dura, fins a un darrer llibre molt més reflexiu, sobre tot el capítol final, que et deixa un gust agredolç quan l’acabes de llegir. Els dos primers llibres els vaig devorar, el tercer no tant: recordava perfectament el final, sabia que m’havia emocionat tant que em va fer plorar (i són pocs els llibres que m’han fet plorar, 3 si no record malament) i no estava segura de voler acabar-lo. Però ho vaig fer i aquesta vegada em vaig emocionar tant com la primera -o les anteriors, perquè crec que d'adolescent els vaig llegir més d'un pic-.

Per cert, que circulen moltes referències per la xarxa d’una suposada adaptació al cinema de la trilogia... no sé si qualque dia ho veurem, perquè ja fa anys que se xerra d’això i no s’ha fet res. També sé que hi ha una precuela “When the tripods came”, però no he tingut nassos de trobar-la... llàstima...

Per cert, les fotos les he tretes d'aquí, aquí i aquí. Són les portades dels llibres que jo tenc a ca nostra... Quin goig veure-les de nou!

Tardor

Tardor és quan et poses aubarques i calçons d’estiu i plou. O quan et poses vaqueros i esportives i fa un sol escarrufant.

Tardor és quan, de tornada a casa a peu, sents trons i veus llamps i no dus paraigües.

Tardor és quan, després de passar-te una bona estona rentant roba a mà (perquè utilitzar la rentadora de l’amo és més difícil que demanar audiència papal) i deixar-la penjada, es passa tot el dia plovent (mentre estàs a la feina). Dit d’una altra manera: quan despenges la roba està més banyada que quan la vares penjar.

Tardor és caminar esquivant caragols, perquè no t’agrada el renou que fan si els trepitges (cric-cric-cric).

Tardor és quan dus durant una setmana el paraigües a la motxilla i no plou. O quan finalment el treus, comença a ploure.

Tardor és quan vas caminant i surt aigua de la punta de les teves aubarques.

Tardor és quan fa sol i et poses les ulleres de sol, per tornar-te-les llevar un segon després perquè s’ha tornat ennuvolar.

Tardor és quan passes fred el vespre que et poses el pijama d’estiu i calor el vespre que et poses el pijama d’hivern.

Això és la tardor.

O és mala sort?

¡Oh, el sonido...

"¡Oh, el sonido de las gaitas! Tan hermoso que era imposible describirlo."
(Diane Setterfield, "El cuento número trece")

Ja prenc cafè...

... frappé, és clar.

Jo que no prenia mai café, he caigut.

Tot sigui per tractar d'evitar l'inici d'hivernació que m'amenaça d'ençà s'han acurçat els dies i no fa tanta calor (eufemisme per dir que ha arribat la tardor).

Ja sóc una experta en fer frappés. Això sí, ben personalitzats: poc café i molt de sucre!

A les fotos, el café instantani que es fa servir per preparar els frappés i la versió fast-drink que es ven per tot arreu (per si sents la necessitat imperiosa de prendre un frappé i no hi ha una cafeteria a prop!).