Llocs històrics

Quan et trobes a un lloc històric, moltes coses poden passar pel teu cap, moltes preguntes, incògnites, curiositats,... Qui va viure aquí, qui va morir, qui va ser feliç,... Pots arribar sentir coses molt variades. Malgrat sigui un lloc inerte, els segles i segles d'història i vida els pots notar vius... És com si cadascuna de les milers d'ànimes que han passat per allà hagin deixat una minúscula porció d'elles mateixes i, al llarg de milers d'anys i milers d'ànimes, aquell lloc tingués la seva pròpia identitat, la seva pròpia ànima com a suma de milers de bocinets... Això és almenys el que m'ha passat a jo de vegades (p.ex. al Coliseu de Roma).

A l'Acròpolis d'Atenes, on vaig estar ara fa cosa d'un mes, me'n vaig plantejar moltes preguntes... part d'elles fruit de la meva ignorància històrica (i de la poca informació que hi havia allà). Quin va esser l'ús original, quins varen ser els usos posteriors, ha estat sempre així de sec o hi havia arbres i flors, qui la va destrossar,... Però una altra part fruit de les meves bogeries. Per què hi ha tanta de gent si és tan prest, perquè hi ha tantes grues, quines d'aquestes pedres són originals, perquè m'han cobrat l'entrada completa si els museus (l'antic i el nou) estan tancats, què és aquel globus que tenen allà en mig, per què no m'han donat un miserable tríptic... Però sobre tot... Per què no puc tocar cap pedra i perquè no puc entrar al Partenón...

No, no se poden tocar les pedres i no, no se pot entrar ni al Partenón ni a cap temple, per no poder entrar, no se podia entrar ni al museu! Tal vegada per això l'Acròpolis me va parèixer un lloc mort, tan sols una escultura allà enmig penjada, una joia que pots mirar d'enfora però no et pots atracar per por que es rompi. Vaig sentir aquesta sensació a tots els llocs històrics on vàrem anar, a tots els temples i per tot arreu. La ciutat pareix que està viva només a les tabernes. Les pedres estan mortes. Només va haver un lloc on vaig sentir la pedra vida allà a Atenes, curiosament al Forum romà... Allà, ben enmig de les columnes, pissant les rajoles, tocant (ben d'amagat!) la pedra, vaig sentir la pols dels milers d'ànimes que les trepijaren abans que jo...

Pocs dies després, coses que passen, vaig tenir l'oportunitat de visitar les ruïnes d'Empúries, a Girona. Allà hi ha dues ciutats, la grega i la romana. Va ser increíble trepijar les pedres i poder tocar-les! Les ciutats estaven vives! Passejant per mig d'un pati d'una casa grega i d'una casa romana, vaig tornar a sentir la pedra viva. Quasi podia sentir el renou dels nins passant per damunt la fonteta d'una de les cases i sa mare cridant "Puellae, quitatum fuentae jo dixit!!" o com fos que es digués "Nins, vos he dit que no heu de jugar a la font!".

No m'agraden els llocs històrics morts.

Les fotos, fetes meves, són de l'Acròpolis d'Atenes i d'una casa romana a Ampúries (Girona).