“El mateix dilluns” d’Albert Roquer Grau i “Pregúntale a la noche” d’Eduardo Jordá

Amb tant de viatges i tant d’avions (i sobre tot amb la falta d’internet a alguns hotels i a un portátil sense wifi) ha fet que se m’acumulin els post. Així que aquest post literari és com els petit-suises “¡a mí me daban dos!”.

“El mateix dilluns” és un llibre petit, curtet, que conta com viu de cinc maneres diferents un mateix dilluns el seu prota, en Poe, un jove estudiant. Així que són cinc capítols d’un mateix dia però amb cinc versions diferents. És un llibre que em va cridar l’atenció però que no l’he trobat res especial. De fet, he tardat bastant en acabar-lo. Envoltant en Poe hi ha tota una sèrie de personatges secundaris que cobren més o menys protagonisme segon el dilluns que sigui: els pares (en Ramon i na Pilar), la madona de la tenda on fa feina la mare, un llibre que llegeix, la música que escolta, companys de facultat, amics, gent del barri,... Per jo, el llibre es pot resumir titulant cada capítol així: 1. Poe hedonista, 2. Poe familiar (aquest capítol em va parèixer una mica llaaaaaaaarg), 3. Poe observador, 4. Poe estudiant, 5. Poe reflexiu... i il·lusionat? És un llibre curiós, però crec que no li regalaria a ningú.

Amb “Pregúntale a la noche” he sentit coses molt diferents que amb l’anterior llibre. Em va atrapar des de la primera pàgina. M’agrada molt n’Eduardo Jordà, el segueix com a articulista i ja havia llegit dos llibres seus (“Terra incognita” i “Playa de los Alemanes”), el que passa és que no m’agrada massa llegir poesia, així que probablement m’he perdut alguns els seus millors escrits. En qualsevol cas, aquesta novel·la irradia poesia pels quatre cantons. La portada és preciosa, el títol seductor (“Si quieres saber lo que ocurre durante la noche, pregúntale a la noche”, diu un proverbi de Burundi), la història complexa, un pel romàntica i també cruel i els personatges meravellosos! El protagonista, el pare Gevaert és un missioner bastant contradictori, però coherent, lluitador i molt més fort del que ell mateix és pensa. Els personatges que l’acompanyen, majoritàriament dones, són fortes, denses, amb personalitats i tipus de vida molt diferents: una monja, una infermera, una dona que va confiar en ell, una que viu al carrer, a més del fill d’una d’elles. Tot envoltat d’una guerra civil entre tutsis i hutus, en el cor d’Àfrica, que marca totalment la història i realment és un personatges més. La veritat, no el volia acabar! Per jo ha estat llegir poesia escrita en prosa. M’ha agradat molt i m’ha impactat bastant. Volia sabre més dels personatges, volia sabre més sobre com segueixen les seves històries, volia sabre més del seus passats... però el llibre ja s’ha acabat i només em queda imaginar tot això...