Les principals característiques de les desconnexions és 
que són abruptes i inesperades, apareixen quan menys t’ho esperes, fins i tot quan encara no t’has adonat que allò era una connexió. I passen els dies i confies en què torni aquella connexió perduda. I quan veus que no, que la desconnexió va a més te demanes... “realment ha hagut en qualque moment una connexió?”. Perquè això és el que tenen algunes (des)connexions: són tan subtils que, de vegades, no saps ben bé què ha passat. On comencen i on acaben. Si han començat i han acabat o si, simplement, no han existit mai. I penses i penses i no arribes enlloc. Així que tires endavant, esperant noves connexions o sospirant per connexions passades.
Novament, no xerr d’amor, ni d’amistat, ni de sexe. Crec que, aquesta vegada, ni jo mateixa sé de què xerr. Sí, sí que ho sé, de connexions perdudes, de desconnexions.
La imatge de la nit estelada de Van Gogh, un dels meus quadres favorits del món mundial, l’he trobada per Internet. No té res a veure amb el post. O tal vegada sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada