HCMR

Avui tenc ganes d’escriure sobre el lloc on estic fent feina ara mateix. Se diu Hellenic Centre for Marine Research o sigui Centre Hel·lènic per a la Investigació Marina, HCMR pels amics (ho he intentat escriure en grec però no em deixa...).

L’HCMR (la L blanca al mapa de google) forma part d’un conjunt de tres edificis denominat Thalassocosmos (és a dir, el món de la mar) que està situat a la antiga base militar aèria americana de Gouves (Creta, Grècia), de la qual ja vaig xerrar aquí i que encara avui em té totalment al·lucinada. Els altres 2 edificis són un aquari (Cretaquarium, al NE de la L, encara sense construir en aquesta imatge de google, però totalment operatiu a dia d'avui) i l’institut d’aqüicultura (just al N de la L).

L’HCMR és un curiós i modern edifici en forma de L i una entrada principal en la zona còncava de la unió de les dues potes. Una entrada grossa, ampla i completament buida, que ningú l’utilitza i està sempre tancada. A la nostra pregunta a dues natives sobre perquè sempre estava tancada, no varen poder ser més clares: perquè això no és un edifici públic i no pot entrar qualsevol. I, a més, està ple de cagades dels coloms!! Explicació, aquesta segona, que em va parèixer totalment surrealista. Igual de surrealista va ser la cara de les natives quan el meu veïnat (un altre biòleg exiliat, portuguès) lis va dir: idó, jo vull entrar per la porta principal. Pobres al·lotes, encara no s’han recuperat d’haver de trepitjar totes aquelles caguetes dels coloms...

I, per on entra la gent? Idó pel lloc més normal: les sortides d’emergència. Que n’hi ha, i moltes. Això sí o: (i) tens la sort de que qualcú se deixi una porta oberta o entri quan tú o (ii) pitges un botó escrit en grec (i no al que està escrit en anglès) i tens la sort de què qualcú t’obri o (iii) ets un afortunat i te donen una targeta magnètica per entrar. Jo sóc una afortunada de nivell (iii), així que entr i surt quan i com vull (fins i tot, si volgués, per l’entrada principal...).

M’han dit que hi ha unes 150 persones fent feina aquí. Jo no he vist més d’una trentena. És tot tan gros i tan ample, que és difícil trobar qualcú. A més, aquí el tema d’horaris és una mica... diguem que personal. El primer dia m’explicaren que la gent sol arribar de 9.30 a 10 del dematí, però ningú em va aclarir a quina hora partien. Jo, de moment faig el que vol i observ a la gent que m’envolta: la meva companya de despatx, per exemple, arriba entre les 9 i les 11 i se’n va entre la 1 i les 4, depend del dia. També pot ser que sigui això l’horari d’estiu...

També és curiosa el grupet de cans que viuen per allà defora (i que l’altre dia quasi em van fer caure de la bici) o el moixet que quasi cada dematí entra amb jo a l’institut (“no te preocupis, em va dir una nativa, sempre entra, no passa res”).

Idó com tot aquí, no passa res!

Quina vida!

(M’agrada!).

Idó aquí és on darrerament faig ciència.

Ver mapa más grande