Més surrealisme

Com ja vaig contar aquí, la meva estada a aquesta illa està plena de moments surrealistes. La setmana passada, és clar, no podia ser menys. No va bastar amb la surrealista excursió de dimecres vespre “clubbing in Hersonissos”, una espècie de Magaluf o a L’Arenal a la grega, amb una Dutch party plena de Dutch people i un pub irlandès que era tan irlandès com jo. No, no va bastar això. No va bastar acabar a les xxxx (censurat!) del dematí tirats en terra de l'apartament filosofant i dormir només xxx (censurat!) hores abans d’anar a fer feina. No, no va bastar això.

No, i com que no va bastar això, la meva tornada diumenge d’Agios Nikolaos havia d'arribar a un major nivell de surrealisme. En primer lloc, va durar dues hores, només el doble del que seria normal. I, és clar, apart vaig tenir una discussió (no, dues!) surrealista amb l’home que em venia el ticket (però que no sabia quin bus havia d’agafar!), amb l’home que no em deixava pujar al MEU bus, amb l’home que no em deixava pujar al següent bus. Surrealista va ser quan discutiren entre ells per arribar a la conclusió de què el meu autobús era el primer! (Jo ho sabia!). Surrealista va ser també quan em vàrem dir que aquell autobús no arribava a la meva aturada però “el farien arribar”. I quan a meitat de camí ens varen fer baixar a una dotzena de passatgers. I quan l’autobús que ens havia de recollir va arribar en sentit contrari.

Si no hagués estat perquè tenia pixera, mal de cap, mal de coll, molta calor i estava angry i hungry, hagués rigut.

Però és clar, la història no acaba aquí.

Surrealista va ser quan, en arribar a casa, vaig descobrir que els fems pudien com si duguessin 4 anys allà ficats. O quan vaig descobrir que m’havia deixat el restes del sopar en el forn i el peix amb verdures em va saludar des de dins del forn, fent-me un ullet (supós que aquell dia va haver com 70º al meu apartament). O quan el meu veïnadet, tot somrient em va dir “I think there is no water”. I surrealista va ser comprovar que... tenia raó!!

Aquest cap de setmana, ja ho he decidit, no surtiré de ca nostra (només per anar a comprar aigua, que m’estic quedant sense!). I a la platja és clar. I... no!! Res de turisme! Necessit tranquil·litat, relaxació i res de surrealisme!

La foto, per cert, és de l'illa de Spinalonga, prop d'Agios Nikolaos (E Creta), on vaig passar tan surrealista jornada.

PS que no té res a veure (o sí): acab de veure un estel fugaç que m'ha fet plorar. Ho dic en sèrio. Primer era verd, després taronja i, finalment, blanc. Era enorme i ha durat molt, quasi diria que 10 segons. No fa falta sortir del meu balcó per viure moments surrealistes. Però aquest ho ha superat tot! (Estic emocionada!).