No sé si el fet de ser signe de foc té qualque relació, però està clar que sóc una persona d’estiu.
L’hivern és per jo un període llarg, fred i fosc que només té sentit per dormir hores i hores ben abrigada en un llit calentet. Per a jo, és la única cosa bona de l’hivern. Els dies són malaltissament curts, els vespres inexplicablement llargs, el fred se’t fica als ossos i els músculs estan encartonats. Tothom vesteix robes fosques (perquè?) i tristes i pareix que la successió de vespres llargs té com a finalitat una nit eterna.
Els dies solejats de l’hivern són com una petit oasi en mig del desert. Igual que quan comencen a allargar-se els dies o quan apareixen els primers ametllers florits. “Hm, ja s’ensuma la primavera!”, pensem tots. I no, encara queda molt d’hivern per davant, però almenys és un respir.
Enguany, però, vivim un hivern sense final. Probablement no és l’hivern més fred de la història, però quasi ho sembla. Els dies se’m fan eterns i pareix que no podem gaudir de dos dies seguits de sol. Pluja, fred, vent, núvols. És curiós, perquè amb l’arribada del bon temps tampoc estic del tot feliç ja que sóc al·lèrgica a la primavera [*], però haver de prendre anti- histamínics és un símbol de que l’estiu ja està més a prop!
Fa poc mes de tres mesos que no em fic a la mar i ja friso de tornar-hi!
[*] Realment sóc al·lèrgica al pol·len de les gramínies (molt) i de les oleàcies (poc), però dir que sóc al·lèrgica a la primavera sona més poètic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada