Barcelona

El meu darrer viatge per terres catalanes, m’ha deixat un gust agre-dolç, fins i tot tirant cap a amarg que no em puc llevar de damunt. Però tampoc sé massa bé d’on ve o què ho ha provocat.

És una mica la sensació que tenia estant per Creta: què és real, lo que estic vivint quan estic fóra de Mallorca o la realitat és lo que tinc quan torno? I si les dues coses són reals, perquè són tan diferents?

El meu fil de pensaments va i ve entre les feines i obligacions que tinc aquí i les feines i obligacions que tinc estant fóra. Les responsabilitats que tinc, les que assumeixo, les que hereto. Les decisions que prenc i les que hauria de prendre.

El meu fil de pensaments anava entre el passat, el present i el futur. Què he fet fins ara? Què estic fent ara? Què en faré després? Després? Després de què? Cada dia és un després, un després de l’ahir, un ahir del demà, un avui de l’ara. És una realitat que em costa assumir. Sempre penso en el després i crec que això fa que em perdi part de l’ara.

I la gent. Un dia, sense adonar-te’n, la gent que puntualment veus en aquestes reunions es converteixen en amics teus. O quasi. I entre reunió i reunió planifiques el pròxim encontre, la pròxima trobada, les pròximes rialles plegats i, perquè no, les pròximes discussions laborals cara a cara. Fins i tot això acabes enyorant.

Laboralment aquest viatge ha estat molt pesat. Extra-laboralment ha estat divertit.

I això que no he tingut temps per fer turisme. Ni pràcticament per fer fotos.

Sopars entre rialles, el meu primer partit de futbol a un estadi (Barça-Osasuna), unes compres ràpides al fnac i un passeig reflexiu devora la mar sota un sol que, finalment, ens va visitar el darrer dia, per tirar un parell de fotos (i no sentir-me absurda per haver carregat amb la màquina i no utilitzar-la).

Odio fer el viatge d’anada el mateix dia que comença una reunió. Odio fer el viatge de tornada el mateix dia que acaba una reunió. Cansament, estrés. No val la pena.

Tinc la sensació de què aquest viatge, malgrat tot, no l’he gaudit tant com hauria.

Bé, ja n’hi haurà més. Suposo. Espero.