Fa un parell d’anys, vaig intentar convèncer un gallec que Cabrera era un dels llocs més paradisíacs del planeta. Ell, escèptic, després de fer una volta per la illa em va contestar “Bé, nosaltres tenim les Cíes i també són espectaculars”. Jo vaig insistir, em costava creure que unes illes en un mar salvatge i en un ambient plujós fossin comparables a la màgia de Cabrera. Ell també insistia que ho eren.
Tres viatges a Vigo després, he pogut saciar la meva curiositat i visitar les Cíes. I, ho he d’admetre, les Cíes són tan màgiques com aquell gallec m’havia insinuat.
Previsió de pluja: 100%. Vespre anterior: sopar i marxa. Tot indicava que aquell diumenge no era el més indicat per anar a les illes, però quan, després de dormir 6 horetes, vaig mirar per la finestra i em vaig trobar un cel inusualment blau vaig dir “O avui, o mai!”. I va ser “avui”.
Des del primer moment me’n vaig adonar que aquell seria un dia perfecte, i ho va ser!
Passejar per unes illes quasi desèrtiques, amb un sol que encalentia però no cremava, anar totalment a la meva bolla, gaudir del paisatge, de caminar, de la soledat,de la música, del relax, del primer bany de la temporada en unes aigües gelades, d’unes imatges espectaculars que se’m clavaren a la retina i fins i tot de les gavines punyeteres que, en alguns moments, pareixien a punt de protagonitzar una seqüela de “Los pájaros” de Hitchcok, amb jo de protagonista principal. Tot això va fer d’aquell dia un dia increïble i inoblidable. Ja he incorporat les Cíes al meu arxiu mental de llocs màgics per tornar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada