Avui, mentre feia el sopar, m’ha passat una cosa a la vegada sorprenent i preocupant. Estava jo preparant el meu sopar, avui típicament grec (veure foto), i, de cop i volta, m’han entrat unes ganes sorprenents (i absurdes) de posar-li a l’ensalada cogombre, COGOMBRE!! (Jo li hagués dit pepí...). Jo, que l’odiï, que no puc menjar una ensalada si un cogombre s’ha passat per allà, malgrat fos només de visita. Jo, que he intentat obligar a desterrar de la vida familiar els cogombres. Jo, que he obligat a fer el gaspatxo a ca nostra sense cogombre. Jo, jo mateixa, he sentit necessitat de menjar cogombre. M’estaré tornant grega?
He d’admetre una cosa: el cogombre d’aquí no sap cop el de ca nostra. Hi, ho diré fluixet, m’agrada, bé, diré que el puc tolerar, que el puc menjar... De fet, m’encanta el tzatziki, salsa feta a base de iogurt i cogombre. Després de l'estranya fascinació cogombrera d’avui vespre, he decidit que igual, tal vegada, és possible, o probable que un dia d’aquest compri un cogombre... què fort, no? No ho conteu, per favor, que tenc una reputació anti-cogombres reconeguda...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada