Aeroports

Sempre he sentit una peculiar fascinació pels aeroports. Gent que no té res a veure, amb vides molt diferents, es creuen durant minuts, durant hores en un espai limitat, on tots som iguals. Gent que va i ve, a/de llocs on qualque vegada he estat o on no he estat mai i probablement no hi estaré. Em resulta fascinant veure el llistat de vols per agafar. Noms de ciutats conegudes, que fa temps que no visito, noms de ciutats desconegudes, que em semblen molt interessants, fins i tot noms de ciutats que no sé situar al mapa. Moscou, Sevilla, Milà, Roma, Bucarest, Santander, Chicago, Varsòvia, Helsinki... Em resulta fascinant la gent que em puc trobar, però em resulta més fascinant pensant que tan sols a un vol, que tan sols a unes hores d’avió, si entro por una d’aquelles portes amb nom de ciutats meravelloses, podria estar allà, podria arribar. Només a un avió de distància.

Fa molt d’anys, vaig fer feina durant un estiu a un aeroport. Em va encantar. Gent de per tot, accents de per tot, monedes (encara no havia euros!) de per tot! Era estrany estar allà, sense moure’m de la meva terra i sentir-me en tots els meravellosos llocs que les targetes d’embarcament d’aquella gent senyalava o en les ciutats a les quals alguns vols amb retard anunciava la megafonia.

Ara, que viatjo més que quan feia feina a l’aeroport, em segueixen fascinants els panels plens de noms meravellosos i sorprenents, la gent estranya, peculiar, divertida, simpàtica, absurda, famosa o anònima que circula per les terminals, les tendes on pots trobar de tot i de res.

Un aeroport és un altre mon, és una ciutat amb vida pròpia, un planeta estrany i controlat on pot passar qualsevol cosa, bona i dolenta, on sempre estam de pas però, ben en el fons és el lloc on més en casa ens podem sentir.

La foto, a la T4 de Madrid-Barajas ahir mateix.