Ahir, devers les sis i mitja de l’horabaixa, tenia gana. Molta. Vaig pensar “ara soparia i tot”. Però és clar, les sis i mitja de l’horabaixa no són hores de sopar, així que em vaig fer un pa amb oli petit amb formatge, per aguantar fins a l’hora de sopar.
Aquest fet tan simple i absurd m’ha fet pensar en quant diferents són les meves vides mallorquina i cretenca. Si hagués estat a Creta i a les sis i mitja de l’horabaixa hagués tingut ganes de sopar... doncs hauria fet el sopar i hauria sopat. Així de simple, així de senzill, així de lògic, sense plantejar-me res.
Però no, aquí he de mirar el maleït rellotge per comprovar si puc fer el que vull fer quan ho vull fer, o si he d'esperar que sigui el moment adecuat per fer-lo, malgrat ja no ho vulgui fer!
Quin rotllo això dels convencionalismes.
A la foto, una finestra a una ciutat màgica, Hania o Chania o La Canea, o sigui Χανιά, a Creta (on sinó?).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada