Als taxistes de l'aeroport de Palma

Benvolgut senyor taxista:

No sé el seu nom i vostè tampoc no sap el meu. No importa, des del primer moment en què les nostres mirades es varen creuar, tot dos vàrem sabre que la nostra seria una relació tortuosa. Perquè recordo perfectament la seva cara quan em va veure: fàstic, decepció i bastant, què dic, molta mala llet. No només era jo una jove que no tenia pintes d’estrangera que ve a passar uns dies a un indret perdut de la nostra illa, sinó que ni tan sols duia cap maleta grossa que ficar al maleter i, per tant, un altre extra que ja sabia que es quedaria sense cobrar. Asseguda darrera seu vaig veure perfectament com bufava i negava amb el cap quan li vaig dir el destí del meu viatge: Palma. Exacte, les seves sospites s’havien complit: hores i hores d’espera a l’aeroport per a una ridícula curta carrera fins a Ciutat.

Suposo que el viatge va ser tan desagradable per vostè com per jo: vostè, no sé si ho recorda, no aturava de bufar i negar amb el cap mentre que jo, amagada darrera seu, només pregava quan viatjàvem per l’autopista a una velocitat bastant superior a la permesa legalment. “Només faltaria que ara ens matàssim en un accident”, pensava jo. Justícia poètica, li diuen. Els carrers de Ciutat eren per vostè un circuit de fórmula 1 i, emulant a un Fernando Alonso en els seus millors moments, vàrem arribar al nostre destí en un temps rècord.

Sí, sí, ja sé que vostè viu d’això. Que vostè es va passar hores i hores esperant una carrera decent i que la meva aparició li va arruïnar el vespre. Però, què vol que li digui? Òbviament, no li explicaré els meus motius per agafar un taxi. Com pot suposar, els clients no ens hem de justificar davant vostè, o almenys no ho hauríem de fer. Ningú no li ha d’explicar que agafa taxi perquè està rebentat d’estar fóra de casa en reunions esgotadores, o perquè té molta presa per arribar a veure a un familiar que està morint, o perquè és un viatge de feina i li pagaran, o perquè està ansiós per re encontrar-se amb un antic amant del qual fa anys no sap res o, encara més simplement, perquè se pot permetre un luxe així. No, no senyor, ningú no li bufa ni nega amb el cap, ni el fa sentir incòmode, ni fa perillar la seva vida incomplint la normativa viària i, a més, li fa pagar per això. És curiós mai no havia pagat per sentir-me maltractada.

I què passa amb la imatge que donen a la gent que ve de fóra? Fa no tant, uns companys peninsulars que venien a una reunió em varen relatar, més espantats que indignats, el sermó que lis va amollar el seu taxista de camí de l’aeroport a Palma. Que si és una vergonya que lis hagin enganat així, que Palma és una ciutat horrible, que haurien d’anar a passar les seves vacances ben enfora de la ciutat,... Ells, ja dic, bastant espantats amb aquest sermó (probablement ni tan sols improvisat), no varen poder explicar que ells estaven fent, ni més ni menys, el mateix que el senyor taxista feia: la seva feina.

Res més. Espero que tingui més sort en les seves pròximes carreres i, sobretot, esper que jo mai més no hagi de menester els seus serveis. Pot estar ben segur que faré tot el possible perquè així sigui.

Atentament,

Mar illenca