Gaudint del cinema

Ja que darrerament he escrit poc de cinema (bàsicament perquè he estat bastant de temps sense anar-hi) , avui em desfogaré escrivint sobre les darreres pel·lícules que he anat a veure. Sí, sí, pel·lícules. No una. Ni dues, sinó tres. Tres pel·lícules en un lapsus de temps relativament petit. M’estaré tornant cinèfaga en lloc de cinèfila?

Crec que era inevitable, amb una professió com la meva, anar a veure “Océanos” de Jacques Perrin y Jacques Cluzaud. O no. Perquè en això dels documentals sobre natura en general i sobre el medi marí en particular ja s’ha fet i s’ha vist (quasi) de tot. Malgrat això, veure “Océanos” és una experiència més que recomanable tant per aficionats a documentals com per amants de la natura i el món marí. Imatges espectaculars, sorprenents, d’una qualitat increïble,, les més o menys típiques de cetacis i altres grans bestioles marines, però també imatges noves, seqüències no tan habituals, personatges (és a dir, animalons) quasi desconeguts i un missatge final clar: hem de cuidar la nostra mar, hem de preservar la nostra natura.

“Que se mueran los feos” de Nacho G. Velilla és una altra història. Una peli divertida, entretinguda, amb personatges que et cauen bé (malgrat tot) i secundaris que envolten perfectament a uns protagonistes que (tant en Javier Cámara com na Carmen Machi) m’encanten. Vaig riure bastant i em va deixar una bona sensació final. Tant previsible com imprevisible (sé que és contradictori, però com que hi ha vàries històries dins la mateixa història, això és perfectament viable! I ho és!). Per passar una bona estona en el cinema i aprendre a riure’ns de nosaltres mateixos.

Vaig anar a veure “Alicia en el País de las Maravillas” de Tim Burton entre la il·lusió de veure una nova peli de Burton i la precaució de coses que m’havien contat o havia llegit. En primer lloc, malgrat el seu títol, la peli no conta la mateixa història que el llibre de Lewis Carroll del qual agafa el títol (i que vaig rellegir estant per la mar cretenca) ni del següent, sinó que és una continuació de la història, amb una Alícia més major, arribant a una edat adulta en la que s’ha de decidir entre fer el que ha de fer i el que vol fer. I, amb tot el que representa la Alícia original (incloent teories biològiques), no sabia ben bé si el que em trobaria m’agradaria o me decebria moltíssim. Idó bé, em va agradar molt, malgrat el Wonderland de Burton és més fosc i tètric del que a jo m’agradaria (cosa que no em va sorprendre gens) i alguns personatges van passats de rosca (tant de caracterització com d’actuació). La història és amena, ben enfilada amb l’anterior i que et fa sentir curiositat per el què passarà després. Però (sempre ha d’haver un però!) li falta la transcendència de l’obra de Carrol, el mirar més enllà de la història (fantàstica, però en el fons simple) que amaga molt més del que conta. Però bé, el cinema és espectacle i la pel·lícula és espectacular. I el personatge d’Alícia, amb el que de vegades em sent identificada, ha evolucionat com jo crec que a Lewis Carroll li hagués agradat: una heroïna adulta, decidida, però que no oblida la màgia del món de la infantesa. Ah, no la vaig veure en 3D, perquè això de haver de posar-se unes ulleres damunt unes ulleres no va ser una experiència que m’agradés massa en el seu moment.