Vermell

Què voleu que vos digui, és tot un goig encendre la tele per veure les notícies i en lloc de veure els caretos dels polítics del govern i de l’oposició, en lloc de veure les seves bronques, el seu mal fer, la seva desgana, crispació i falta de coherència, en lloc de veure que el món es desfà per una crisi econòmica que estem pagant els que no la vàrem provocar, trobar-te amb gent i més gent somrient, botant i, bàsicament, oblidant les misèries actuals per uns instants; sortint al carrer en petits pobles i grans ciutats, amb amics, familiars o desconeguts. Gaudint, simplement gaudint.
Perquè sí, ho admeto, jo també m’he alegrat de què la selecció espanyola de futbol sigui campiona del món.

Jo sóc d’aquest percentatge de gent que, en general, no li agrada massa el futbol però que ha estat més o menys atenta (sense arribar a veure cap partit sencer) de què estava passant a Sud-àfrica. I sí, sóc d’aquests que són capaços d’identificar a un bon nombre de jugadors de la selecció (bàsicament, els que apareixen al Crackòvia). I sí, sóc d’aquests que es varen a posar a pegar bots i aplaudir quan n’Andrés Iniesta (“¡Ese que la mete, es de Albacete!”) va ficar el gol diumenge passat [*]. Sí, ho confés, sóc un d’aquests. I què?

Segons avançava el mundial i cada cop l’equip espanyol s’apropava més a la final, he sentit queixes i més queixes de gent sobre el mundial. Que si amb tanta celebració la gent treu lo pitjor (és a dir, bronques i baralles), que si seria millor que la gent en lloc d’unir-se per algo tan absurd com el futbol ho fes per una causa justa (com acabar amb el mal del món), que si és una vergonya el diners que el govern espanyol els pagaria dels nostres impostos si guanyessin (cosa que no és ben bé així), que si és una vergonya que jugadors catalans (i pro-catalanistes) juguin amb l’equip espanyol o que si no se pot ser bon català i donar suport a la selecció espanyola. Sí, sí, tot això ja em va bé, estam en una democràcia i cadascú és lliure d’opinar el que vulgui, però senyors, no és el món suficientment horrible, miserable, absurd, cruel, depriment com per ignorar un motiu (sí, és només futbol, ho sé) que fa a la gent somriure? Perquè òbviament, després d’aquest mundial continuarem pagant les nostres hipoteques, continuarem tenint una taxa d’atur insufrible, continuarem vivint en un país on la societat està fins als nassos d’uns polítics incapaços de fer lo que aquest grup de jovençanos sans i amb pinta de bona gent (sí, i millonaris, i molts d’ells pijos i insofribles, no diré que no) han fet: unir-se amb un objectiu comú. Perquè per jo, veure als capitans de dos equips eterns rivals com el Barça i el Madrid abraçar-se emocionats significa molt més que guanyar milions (ells) o aixecar banderes, significa que no hi ha res impossible, que se pot sortir de les pitjors situacions, que se pot arribar on se vol arribar si es lluita, si es juga net, si se coopera, si se deixen de banda les arrogàncies personal i se pensa en treure entre tots endavant una cosa (un partit, un país). I, què voleu, crec que els nostres polítics haurien d’aprendre molt d’aquests al·lots.

Sincerament, crec que no ho faran. I després d’aquests dies de bon rotllo i de veure felicitat pels telediaris, tornarem a veure les cares de faves de polítics crispats, lluitant pel poder en lloc de lluitar per millorar el dia a dia de la gent del carrer. Per això estic contenta de què la selecció espanyola hagi guanyat el mundial. Perquè, per uns moments, han fet a milers de persones feliços. I, al cap i a la fi, la vida està feta per gaudir dels petits (i grans) moments de felicitat. Així que els que no esteu contents de que la selecció espanyola hagi guanyat o simplement aquest és un fet que vos deixa indiferent, almenys deixeu-nos gaudir als altres d’aquest somni. Malgrat sigui només per un parell de dies.

[*] He d’admetre, però, que me’n vaig emocionar molt més amb el petó que li va plantar en Casillas a na Sara Carbonero, però això ja és una altra història…