"Casablanca" de Michael Curtiz

Fa molt, molt de temps que no vaig al cinema. I fa molt, molt de temps que no escric sobre llibres. Tot això és degut a la meva concentració quasi absoluta en acabar la (interminable) tesi: cada vespre i els caps de setmana intento dedicar-li tot el meu temps lliure a editar i maquetar.

Això no vol dir que, de tant en tant, em prengui alguns moments lliures per quedar amb els amics (poc) o mirar qualque cosa a la tele (encara menys). Però aquesta ha estat una setmana rara, quasi almodovariana (de la que ja en xerraré més endavant) i, com a setmana rara, dijous en lloc d’enganxar-me a la tesi, vaig enganxar-me a “Casablanca”.

Hi ha moltes, moltes pel·lícules que m’agraden molt, però crec que “Casablanca” és la meva peli favorita. No recordo quan la vaig veure per primera vegada. Sé que com a cinèfila que era jo durant la meva adolescència havia sentit parlar-ne molt i tot d’una vaig poder, la vaig veure. En aquella època no existia Internet (i sobrevivíem!) i, o t’anaves al videoclub a llogar una peli, o la miraves per la tele. Jo la vaig veure a la tele, suposo que a qualque sessió d’aquelles d’altes hores de la matinada a La 2. Sé que vaig al·lucinar. I sé que, entre lo que havia llegit ja d’ella i lo que vaig llegir després, me’n vaig convertir en una experta en “Casablanca”. O quasi. Si no recordo malament, encara hi ha un llibre meu sobre “Casablanca” a casa dels meus pares. O fins i tot podria ser el guió. L’hauria de recuperar. És igual. Amb el temps, tot allò que coneixia (anècdotes, detalls, curiositats) se m’ha oblidat. Però segueixo pensant lo mateix sobre aquesta peli que en aquell temps: és al·lucinant.

Feia mil anys que no la veia. Òbviament, mil anys no, però molts, molts d’anys. La tinc en VHS, gravada en un vídeo al qual li vaig fer una portada casolana i tot. Però no recordo quan la vaig veure per darrera vegada. Abans de dijous, vull dir.

Dijous vaig tornar al·lucinar. Estava bastant cansada per aquesta setmana estranya que duia (o duc?) i estava convençuda de què em dormiria: no importa lo molt que m’agradi una pel·lícula, si estic cansada, me dormo. Però no. Em vaig enganxar des del primer moment a la història, a Rick, Ilsa, Laszlo i tots els secundaris meravellosos, als diàlegs (vaig intentar-la veure-la en anglès, però al final vaig desistir: no vaig ser capaç de posar els subtítols –malgrat el meu profe d’anglès diu que al nivell que estem, no hauríem de posar subtítols-). Em vaig enganxar i vaig gaudir, molt, moltíssim. I vaig ser conscient que encara em sé molts dels seus diàlegs. Sorprenentment, alguns me’ls sé en anglès, així que no descarto que durant la meva adolescència veiés la pel·lícula en versió original subtitulada. Probablement més d’un pic.

És igual, sigui com sigui, estic encantada d’haver-la tornat a veure. I estic encantada de comprovar que, malgrat el temps que hagi passat, segueixo pensant el mateix sobre ella. Això és genial: sé que sempre hi podré tornar. I gaudir-la.