Tristor

Darrerament, estic trista.

És una tristor absurda, quasi infantil.

És una tristor inesperada i momentània. No estic tot lo dia trista. Però cada cert temps, cada certs dies o certes hores, em sento trista.

És una tristor estranya i incontrolable, d’aquestes sense sentit.

A lo millor estic a casa, escurant els plats, i sento ganes de plorar.

A lo millor acabo d’arribar a l’escola d’idiomes i, tot d’una deixar la bici, sento ganes de plorar.

A lo millor m’estic rentant les dents, me miro en el mirall, i sento ganes de plorar.

A lo millor estic a la feina, darrera de l’ordinador, i sento ganes de plorar.

A lo millor estic conduint, m’aturo a un semàfor i sento ganes de plorar.

En general, no ploro. Malgrat tingui ganes.

Simplement perquè sé que és una tristor passatgera, momentània, absurda i espontània.

En general, tal com ve, se’n va.

De vegades, em dura una estona més. Però així i tot, en general no ploro.

Tanmateix, què arreglen quatre llàgrimes?

De tant en tant, cada molt de dies, la tristor passatgera, momentània, absurda i espontània s’apodera de jo. I dic “basta”. I dic “no puc més”. I ploro quatre llàgrimes passatgeres, momentànies, absurdes i espontànies. I, en general, després em sento millor.

O no.

El més curiós de tot és que, malgrat aquesta tristor, en general em sento feliç. O tristament quasi feliç.

I és aquesta contradicció, més que la tristor en sí, el que m’ofega.

Perquè igual estic rient amb la família, xerrant amb amics, mirant una peli o sèrie que m’agrada o gaudint de la feina. I, de cop i volta, arriba la tristor. Oh tan absurda i incontrolable. I és en aquest moments quan penso “què putes fa aquí aquesta tristor absurda?”. I intent allunyar-la de mi. Però normalment no ho aconsegueixo.

Perquè la tristor té un gran problema: calma els ànims, engana. Arriba i te diu “Ah, estàs trista. Ah, s’està bé així, eh? Per què no et delectes de la teva pròpia tristor? Per què no fas una mica de pena a qualcú per a què te facin cas i et sentis millor?”.

Sí, home!

Ni parlar-ne!

Admeto que arribis de tant en tant, de manera passatgera, momentània, absurda i espontània. Fins i tot admetré que ho facis de manera més o menys recurrent. Però que sàpigues que te vigilo. Que te controlo. Que sàpigues que no podràs amb jo, perquè, saps per què? Perquè jo sóc més forta i et conec bé, molt bé. I sé qui sóc i lo molt que m’ha costat arribar a ser qui sóc. I no deixaré que una espontània tristor absurda com tu, m’ho arravati.

He dit.

O millor... he escrit.

La foto, borrosa i dolenta, és feta a Barcelona, a finals de gener passat.