Aixecar-te a les quatre i mitja del dematí sempre és estrany. No m’ha costat gaire, la veritat. Només he pensat durant un micro-segon que m’agradaria dormir una estona més, però he recordat el temps (llunyà) en què aixecar-me a les quatre no era tan estrany, sinó quasi part de la rutina.
Poc després de les cinc, ja era a la llotja de peix. Sempre és un plaer tornar al port, al moll, a la llotja. Una hora i pico de visita. Sorprenentment, encara hi ha peix a la mar.
Un berenar de croissant (un dia es un dia) i un dia de feina més o menys normal, més o menys esgotador (com darrerament és habitual), més o menys ple de moments de follia, mesclats amb el cansament d’haver-me aixecat tant i tant prest.
Al dinar, a la televisió, les notícies pareixen més boges i grises que mai. Quin oi mirar la televisió. Quin oi assumir que les converses, totes i cadascuna d’elles, acaben amb l’actitud grisa i pessimista que regna ara sempre.
I el dia, tan gris i pessimista com la societat actual, no ajuda gens, gens.
La tornada a casa, a una hora més que decent, però alhora estranya. Anar a comprar quatre coses i sorprendre’m de trobar un barri mig buit i trist, la fruiteria habitual tancada (perquè?), el supermercat mig buit, gent estranya al carrer, un estrany fum que ho mig ennuvolava tot.
I durant tot lo dia estrany, pensant en el blog, en què darrerament no actualitzo ni com ni lo que voldria. Pensant en un post que fa setmanes vaig escriure i no em veig amb coratge de publicar. Pensant en què em sento com a bloquejada, com a paralitzada. Serà la son.
Amb la compra feta, he tornat a casa a gaudir de regar plantes. Un plaer que no ho és tant en una horabaixa estranya, grisa, desagradable i fosca com aquesta. Però és clar, són les plantes, les meves plantes.
I em trobo unes maduixes precioses.
Unes tomatigueres falagueres.
Les flors del cactus que creixen a poc a poc, tira, tira.
La flor de l’aloe vera, ja més alta que les fulles.
L’orquídia, ah, l’orquídia, amb les seves onze flors (sí, 11!), tan bella i espectacular que és impossible reflectir-la en una foto.
Ni en dues.
I el bosc de ginkgos, espectacular, què dic espectacular?, escandalosament espectacular.
Fins i tot un dels ginkgos ja treu fulles per dues bandes diferents (és a dir, està formant la seva primera branca!).
Afortunadament, sempre ens quedaran aquest petits moments absurds que em fan somriure.
Però així i tot, aquest ha estat un dia estrany.
Crec que me’n vaig a dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada