He tingut la sort de tenir un boss que ha canviat sovint d’ordinador i, per tant, he anat heretant els seus. Així, cada any i mig o dos anys, canviava d’ordinador. Vaig passar per varis pcs i després ja em va tocar tenir portàtil. Primer el compaginava amb el pc, però finalment vaig fer cas del boss i per evitar bipolaritats només tenia (i tinc) un ordinador, un portàtil.
Al menys així era en el període pre-crisi.
Les coses ara són molt diferents. Tinc el mateix portàtil des de setembre de 2007. Ho recordo perfectament: a 15 dies d’anar-me’n al meu primer viatge a Grècia (una reunió a Atenes), el meu portàtil se’m va rompre. I em vàrem comprar aquest que tinc ara.
És un Toshiba gros, potent i fort. És un ordinador genial, que malgrat els seus quatre anys i mig, funciona molt, però que molt bé.
És un ordinador tot terreny. Ha viatjat molt, però que moltíssim!! Ha recorregut amb jo aeroports i més aeroports. És el meu ordinador de sobretaula a la feina. El meu ordinador per anar de reunions. El meu ordinador per fer la tesi a casa els caps de setmana. I el meu ordinador personal, on hi ha ficada tota la meva vida, les meves fotos i tot jo.
Només té un petit problema.
Però és petit.
La pantalla se despenja.
Amb això de què se despenja vull dir que la pantalla va cap a baix. A tota la part superior, puc veure un bocinet (abans petit, ara cada vegada més gros) metàl·lic que no és la pantalla. I a la part inferior... a la part inferior vaig perdent visibilitat, més per la banda dreta que per l’esquerra.
Fa molt de temps que passa això i la situació va empitjorant: ara ni tan sols veig l’hora. Bé, sí, la veig, però he de pujar manualment la pantalla per veure-la.
L’informàtic de la feina m’ha dit d’obrir-lo i col·locar-la. Li he dit que no.
El meu boss ha rebut un portàtil nou i m’ha dit de donar-m’ho. Li he dit que no.
No em puc arriscar, no, a aquestes altures de final de tesi, a perdre ni un sol segon en canviar d’ordinador. Ni de passar tres o quatre mesos fins que estigui exactament configurat com a jo m’agrada. Ni a deixar d’utilitzar alguns programes perquè amb la versió nova de Windows-no-sé-què sé que no funcionaran. Ni de rompre el vincle cretenc que tinc i que sé que, quan formategi aquest ordinador, perdré.
Així que fins que arribi l’inevitable moment que m’hagi de separar d’aquest ordinador (que per cert, pesa mil quilos i és un conyàs per anar de reunions), per sabre l’hora hauré d’aixecar la pantalla. O mirar el meu rellotge.
A la foto, com no se veu l’hora al meu portàtil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada