Maremostra

Fa uns dies, es va celebrar a Ciutat Maremostra,el primer festival de cinema temàtic d’Europa amb el mar com a protagonista.

Malgrat va ser una setmana particularment ocupada dins aquest mes peculiarment frenètic, vaig trobar temps d’anar dos dies a veure qualque cosa.

“The Cove” de Louie Psihoyos és un documental (que va guanyar un Òscar a 2010) que explica la matança anual que es fa de dofins al Japó. Em feia moltes ganes veure aquest documental, però em va agradar fins i tot més del que em pensava: no només la temàtica és atractiva, sinó que està rodat de manera magistral, amb ritme, talment com si d’una pel·lícula d’intriga es tractés, amb un ritme fabulós, moments dramàtics, sense caure en l’excés de sang, moments sensibles, però sense caure en la sensibleria barata (que el tema ho propiciava). Em va parèixer molt emocionant, més d’un va acabar plorant, malgrat al començament em pensava que el documental aniria en pla de “som els súper defensors dels dofins i som súper guays”. No, va més enllà de l’(òbvia) atracció i seducció que provoquen aquest animals, més enllà del fet que tenir animals en captivitat no és res especialment bo pels animals, més enllà de lo que la matança d’animals pot significar per a una població. Perquè les escenes finals em varen posar la pell de gallina i són tan senzilles com un home carregant amb una pantalla de televisió, mostrant als membres de la Comissió Balenera Internacional (el típic lloc on se prenen decisions polítiques sobre temes ambientals, sense suport científic ni coneixement real) què se fa realment amb aquest animals en una matança que se justifica el seu manteniment per ser una cosa tradicional.

“The Tsunami and the Cherry Blossom” de Lucy Walker és el documental que més tenia ganes de veure de totes les pel·lícules que se projectaven. Explica com, després del tsunami, els supervivents troben forces per tirar endavant quan comencen a veure com els cirerers comencen a florir. La idea (i el títol) me resultava molt, molt, molt poètica i vaig suposar que les imatges anirien a joc amb la idea. Però no. En el fons, és un documental “normal” sobre gent que lluita per sobreviure després d’una catàstrofe escarrufant. La poesia, la sensibilitat de la idea i del títol se queda en això i algunes imatges dels cirerers florits. Però esperava més emoció, més poesia visual.

I també vaig tenir oportunitats de veure els curtmetratges que es varen presentar a l’únic premi que es donava al festival: curtmetratges gravats amb un mòbil i amb una idea comú: la mar i el número 8. (Lo del número 8 perquè el concurs estava patrocinat per Windows Phone i és possible que part de les imatges les utilitzin per promocionar el nou Windows 8 –au, quina por!-). Me va encantar veure els documentals, em va sorprendre molt les moltes i bones coses que se poden fer només amb un mòbil. El curt guanyador va ser “Ochoneta”, però a jo també me va agradar molt “H28”, on a més apareix el fill d’una amiga meva! Val la pena veure’ls, tot dos.

L’any que ve, més!