Són moments estranys, aquests.
El món s’ha tornat boig, boig perdut.
Se m’han ajuntat totes les feines possibles i inimaginables en un sorprenentment curt període de temps, amb el conseqüent estrès laboral.
El meu cor ja no sap si minvar o explotar, amb el conseqüent estrès personal.
Em passo els dies fent una quantitat insofrible d’hores de feina, amb el cap bullint amb mil i una cosa que he de deixar llestes abans de final de mes.
Em passo els vespres (alguns, no tots) fent feina a la tesi, intentant-la deixar llesta abans de final de mes.
Vull sortir, caminar, gaudir del sol, fer esports, arreglar la casa, canviar la roba d’hivern per la d’estiu, passar estones amb la família i els amics, aprovar l’anglès, acabar un informe que fa 2 mesos que hauria d’haver acabat, planificar un projecte nou,...
Uff.
Uff, uff.
I és en aquests moments d’estrès total i absolut. Moments en els quals tinc el cap tant ocupat i confús que faig coses tan estranyes com anar a dinar a casa dels meus pares i acabo en la meva (i no m’he n’adono fins que no hi estic dedins). En aquests moments, deia, és quan el simple fet de regar les meves plantes, el simple fet de gaudir-les uns moments, d’aturar uns segons, uns minuts, per donar-les l’aigua que les fa viure, és en aquests moments quan trobo uns petits (i valuosos, i immillorables, i imprescindibles) moments de relaxació, i pau, i felicitat.
I quasi (quasi) em reconcilio amb el món.
Perquè veure créixer els meus ginkgos és... és... indescriptiblement satisfactori.
I és tan, tan, tan simple...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada