dimecres, 29 d’agost del 2012

“Tokio Blues. Norwegian Wood” d’Haruki Murakami

Vaig comprar aquest llibre per consell d’un amic durant el darrer dia del llibre. Fa unes setmanes, em va demanar si l’havia llegit. Encara no ho havia fet, així que vaig trobar que havia arribat el moment.

Se m’ha fet molt dur llegir aquest llibre. En cert mode, de qualque manera, m’he sentit molt identificada amb la història i això que no tinc cap tipus de similitud ni amb la història, ni amb els personatges, ni amb cap de les situacions que viuen. Però, en cert mode, sí.

Aquesta és la història de’n Watanabe, del seu pas de l’adolescència a la vida adulta, però és sobre tot una història d’amistat, de sentiments, de sexe. És la història de gent que no sap trobar el seu lloc al món (i qui ho sap trobar, en realitat?), de gent que decideix abandonar i suïcidar-se, de gent que es deixa arrossegar pel dia a dia (excepte els diumenges. “Los domingos no me doy cuerda”, diu Watanabe) i de gent que malgrat les circumstàncies més dures, sobreviu amb molta més alegria, dignitat i força de lo que es podria esperar.

Crec que aquest llibre m’agradarà més i més quan passi el temps. Fa només uns dies, en casa d’una amiga vaig veure que el tenia i li vaig dir que l’estava llegint, però que se’m feia dur, molt dur. “Però al final te deixa un bon gust, de veritat”, em va dir. I és cert. Segons passen les hores i els dies, vaig madurant més el que he llegit, ho entenc millor, ho poso en el seu lloc, sóc capaç d’entendre més enllà de la història de (menys o més) amor, desamor, amistat, sexe i problemes mentals. Crec que aquest és un llibre que se viu molt diferent segon com i quan el llegeixes, segons la situació personal de cadascú.

Una cosa molt curiosa que m’ha passat, referent a la ja esmentada sensació d’identificació amb la història, és que fins quasi, quasi el darrer moment no m’he adonat perquè em sentia identificada. Ha estat curiós, molt curiós. Hi havia en Watanabe, el protagonista. Hi havia na Naoko, l’al·lota del seu millor amic d’adolescència, que es va a suïcidar als 17 anys. Hi havia na Midori, una jove una mica esbojarrada que coneix en Watanabe mentre na Naoko es troba aïllada del món, intentant curar-se d’una malaltia mental que, per jo, és simplement hiper-sensibilitat al món desconcertant que ens envolta. Sincerament, na Midori em queia malament, molt malament. M’he adonat que el que m’emprenyava d’ella no era tant la seva naturalitat i capacitat d’actuar de manera poc convencional per enfrontar-se a la seva dura realitat. Tampoc no era, totalment, el fet que estigués ficada a una estranya relació d’amistat que pareixia que aniria a més, o no, o sí. Només a lo darrer, cap al final, m’he adonat que na Midori em queia malament precisament perquè jo sóc Midori. No sóc ella, òbviament, i no estic amb les seves circumstàncies, però hi ha coses d’ella que m’han recordat molt, massa, la meva realitat.

Com he llegit avui mateix aquí, de vegades quan llegeixes tractes de fugir de lo que no vols veure i, de cop i volta, t’ho trobes allà, en les pàgines que llegeixes. Això és precisament el que m’ha passat amb aquesta història.

Hi ha una pel·lícula basada en aquest llibre. L’hauria de veure un dia d’aquests. I he llegit que aquest autor, en els seus següents llibres, deixa de ser tan realista i se torna molt més fantàstic. M’interessa, això. Sé que llegiré més llibre de Murakami. Uy, quant de deures!