Cada dia, quan me’n vaig a dormir, penso “Avui no l’he cridat”. I em quedo així, aparentment feliç, com si aquest gest no fet fos tota una victòria.
I després, penso, penso una micona. És realment una victòria, aquesta estupidesa? És intentar mantenir les distàncies, no fer cridades desitjades, no avançar, deixar morir una amistat tan especial una victòria? No és més bé una derrota, un fracàs? I em poso trista, una mica només. I començo cercar excuses per l’endemà, i pel dia després de l’endemà, i per l’altre, per no cridar. “Demà tinc un sopar, demà passat fan un partit a la tele, idó li puc cridar l’altre”. Però ja sé que “l’altre” trobaré noves (o repetides) excuses. I durant uns moments, sentiré la victòria. I, un instant després, sentiré la derrota.
I així, amb aquest absurd, passen els dies.
La foto, horabaixa de tempesta, fa un parell de dies. Però ben bé podria ser avui mateix. Aquest temps de tardor avançat em fa reflexionar coses absurdes.
dissabte, 1 de setembre del 2012
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada