Clavegueram a Rethymnon

Fa ja uns dies, vaig fer una petita excursió a Rethymnon (hores i hores d'autobús!!), localitat situada en la costa nord de Creta, a l’oest d’Heraklion. És un lloc pintoresc, que val la pena visitar, amb un petit port venecià, dins el port modern, acabat en un interessant far. Rethymnon té petits carrers plens de flors i casetes i tota una sèrie de restaurants de marisc en el mateix port venecià. Però el que em va cridar poderosament l’atenció (a part de les gambes gegants exposades als restaurants), va ésser el sistema d’identificació del clavegueram: amb dibuixos claríssims, envoltats d’una parella de dofins. Una manera bella d’adornar els carrers empedrats d’aquest lloc al que esper tornar.

Esgrima

Ahir, molta de gent va sentir xerrar (quasi) per primera vegada d’un esport anomenat esgrima. Primera medalla olímpica espanyola en esgrima. En espasa, concretament. (Per cert, gràcies sis per mantenir-me informada!! Una excursió va postergar fins a darrera hora de l’horabaixa la meva lectura on-line de la premsa).

L’esgrima és un esport difícil, elegant i molt poc publicitat. No explicaré ara que hi ha tres armes diferents: floret, espasa i sabre, que no es distingeixen només perquè, físicament, són armes distintes, sinó també tenen normes diferents. Tampoc no contaré que, per jo, el floret és la més avorrida, l’espasa la més elegant i el sabre la més dinàmica. Tampoc no diré que, fins fa pocs anys, no existia competició oficial de sabre femení. No, no, no contaré res d’això. No és el lloc ni el moment.

Avui vull dedicar aquest post (i també el meu fotolog d’ahir) a tota la gent que fa esgrima i, és clar, molt especialment a José Luis Abajo “Pirri”, per la seva medalla, al seu mestre, Ángel Fernández (perquè, sabeu?, en això de l’esgrima, als entrenadors els hi diuen mestres) i a tota la gent que ha fet possible que aquesta medalla es faci realitat.

Fa uns dos mesos, cercant roba vella per dur-me a la campanya, vaig trobar la camiseta que surt en la foto de per aquí devora, de la que ni me’n recordava, i no vaig poder evitar fer-li una foto. Un petit record de la Universíada’99 (fa casi 10 anys, ja!) en la que vaig participar com a voluntària, precisament en esgrima. I em va fer recordar lo bé que m’ho vaig passar aquells dies, fent feina a control d’armes. I lo bé que m’ho vaig passar l’any anterior (fa ja 10 anys!) fent la mateixa feina de voluntària en el Campionat d'Espanya d’Esgrima Absolut. Quins records! Quantes armes varen passar per les meves mans, quantes caretes, quants d’equips, sota la supervisió de “Manolo Material” (l’únic responsable de control de material que -en aquella època, ara no ho sé- existia a Espanya), quantes, quantes!!

També em va fer pensar en els meus (penosos i infructuosos) intents, temps després, d’aprendre aquest fascinant esport. “Pero tira a darme, ¡¡tira a darme!!”, em deia el meu mestre. “No, ¡¡qué igual te doy!!”. Ja, ja, ja, així em va anar!!

Res, que em va fer molta il·lusió trobar aquesta camiseta amb la firma dels components de l’equip espanyol d’esgrima de la Universíada, incloent el ara medallista olímpic “Pirri” –arriba a la dreta- (“¡¡Arriba, Abajo!!”, li cridàvem durant la Universíada), l’entrenador/mestre –davall de les estrelletes- i algun dels que encara han de competir als Jocs (com en Jorge Pina).

I m’ha fet molta il·lusió sabre que ha guanyat una medalla una persona que he conegut i que tenia pinta de molt bon tio i molt bona gent. I que, a la fi, l’esgrima surti per la tele i pels diaris, malgrat sigui només per un dia. He llegit a qualque banda que la imatge de Pirri guanyant ha obert fins i tot qualque informatiu televisiu... Tot un somni per a qualsevol amant de l’esgrima. És increïble, quina alegria!

Terapia de luz solar

"También intenté otras cosas: aciete de noche de primavera, vitamina B6, ejercicio físico, cintas de autoayuda subliminal que pones mientras duermes, yoga, un tanque de flotación, masaje con aromaterapia, shiatsu, reflexología, dieta sin levadura, dieta sin gluten, dieta sin azúcar, ayuno, dieta vegetariana, dieta de mucha carne (no sé si tiene nombre), un ionizador, un cursillo de reafirmación personal, un cursillo de pensamiento positivo, terapia de sueño, regresión a vidas anteriores, oración, meditación y terapia de luz solar (unas vacaciones en Creta, para ser exactos)."
Lucy, la protagonista del llibre "Lucy Sullivan se casa" de Marian Keyes, explicant alguns dels mètodoes que ha intentat utilitzar per superar la depresió.

Sí, aquest és el lloc ideal per fer "terapia de luz solar". La part negativa és que no hi ha manera de què em surtin fotos guapes, totes pareixen una mica velades., és tanta la claror que hi ha durant el dia. És clar, no puc demanar massa més de la meva càmara, però em fa una ràbia...

La foto, feta meva, sol enlluernador a la mesquita Neratze a Rethymnon (W Creta) -llàstima de minaret en obres-.

"Una mujer va al médico" de Ray Kluun

Tal i com m’ha passat amb relativa freqüència darrerament, vaig veure per primera vegada aquest llibre a un aeroport. Malgrat no el vaig comprar en el seu moment (tenia sentiments contradictoris cap a ell: per una part m’atreia la relació música-relat i per una altra em pareixia un llibre trist i dur) al final, com sempre, vaig caure en la temptació.

Aquest llibre és un llibre dur, trist, probablement poc recomanable per l’estiu (si associam estiu amb llegir llibres lleugers i sense pretensions). Però també és un llibre optimista, amb una estructura molt amena i original, clar, directe, sense pels en la llengua. És la història de com canvia la vida de’n Dan i na Carmen, un matrimoni jove, pares d’una nina petita, quan a na Carmen li diagnostiquen un càncer de mama. Dan, un tipus monofòbic, amant dels pits, de les dones i de les festes. Carmen, una dona forta, decidida, professional. I, de cop i volta, Dan, Carmen i el càncer. I tota una sèrie de personatges secundaris que donen profunditat, sentit, alegria i força a una història dura i real.

En un principi, el que més em va impactar del llibre és que l’autor, Ray Kluun, va passar per aquesta mateixa experiència, així que el llibre està basat (no sé si molt o poc) en la seva vida. Segons passaven les pàgines, malgrat encara tenia present aquest “basat en fets real”, m’ha impactat quasi més el continent que el contingut. Vull dir, la història és dura, però la manera com està contada, la reacció de tot dos en front del càncer, com evoluciona la seva relació, els moments bons i terribles, l’amor incommensurable de’n Dan cap a na Carmen, la força brutal, admirable i totalment increïble de na Carmen,... I, ara ho diré, la gran sensibilitat de l’autor (un home!!) a l’hora de reflectir accions, reflexions, sentiments i pensaments. M’ha sorprès gratament aquesta sensibilitat que en cap moment arriba a sensibleria. I una altra cosa que m’ha sorprès és el tractament “normal” que es fa de temes delicats, no només del càncer, sinó també de l’eutanàsia. És clar, els autors són holandesos, un país amb molts menys tabús que a altres països europeus, però així i tot, admirable el tractament d’un tema delicat, admirable la tranquil·litat, admirable la pau que, en tot moment, tot el llibre irradia, malgrat xerrar de dolor, de desesperació i de mort.

Molt recomanable. No sé si per l’estiu (m’he sentit bastant estranya llegint-lo mentre prenia el sol en la platja...), però molt recomanable.

Y quizá haya tanta distancia...

"Y quizá haya tanta distancia hasta mis pensamientos más íntimos como la que hay hasta las estrellas más lejanas del Universo" (Jostein Gaarder, "El enigma y el espejo")

Surrealisme

D’ençà he arribat a Creta, almenys un pic per setmana tenc qualque experiència surrealista o directament friki. El més surrealista de tot és, per jo, tota la zona que envolta al meu nou lloc de feina, del que no em cansaria de xerrar i que ja he mencionat aquí, però hi ha coses més concretes. Com ara escoltar el “Chiki-chiki” a una ràdio grega conduint per tortuoses carreteres o la festa de dissabte vespre, que per jo va ser una de les experiències més almodovarianes que he viscut a la meva vida. Però el que és surrealista total és el sistema de tiquets d’autobusos cretencs.

No em queixaré del seu servei, són bastant puntuals, moderns i amb aire acondicionat i te poden dur per tot arreu (amb paciència, perquè les distàncies aquí són molt grosses), però el tema dels tiquets... A veure, de l'aturada que tenc més a prop a Heraklion (la capital) el viatge val 1.70 €. Això vol dir que arriba l’autobús, te puges (per la porta de darrera), et seus on te diu el (diguem-li) revisor-venedor-de-tiquets i esperes a que ell li faci ganes cobrar-te. Quan li pagues, te dona el o els tiquets. Normalment “els”. El primer dia, jo vaig comprar el tiquet a un mini-market de devora la meva aturada i em varen donar UN tiquet que posava 1.70. A la tornada, el revisor-venedor-de-tiquets em va donar un de 0.90 i un de 0.80. Un altre dia, un de 1.60 i un de 0.10. Però el millor va estar quan a la mateixa aturada ens vàrem pujar 4 persones i... ens va donar dos tiquets – un de 5 i l’altre de 1.80, (crec) per totes quatre!!! (això sí, cobrant-nos per separat!). Per desgràcia, no me’l vaig quedar jo.

Estic guardant els tiquets cada vegada que vaig a Heraklion, a veure quantes combinacions puc aconseguir sense repetició...

HCMR

Avui tenc ganes d’escriure sobre el lloc on estic fent feina ara mateix. Se diu Hellenic Centre for Marine Research o sigui Centre Hel·lènic per a la Investigació Marina, HCMR pels amics (ho he intentat escriure en grec però no em deixa...).

L’HCMR (la L blanca al mapa de google) forma part d’un conjunt de tres edificis denominat Thalassocosmos (és a dir, el món de la mar) que està situat a la antiga base militar aèria americana de Gouves (Creta, Grècia), de la qual ja vaig xerrar aquí i que encara avui em té totalment al·lucinada. Els altres 2 edificis són un aquari (Cretaquarium, al NE de la L, encara sense construir en aquesta imatge de google, però totalment operatiu a dia d'avui) i l’institut d’aqüicultura (just al N de la L).

L’HCMR és un curiós i modern edifici en forma de L i una entrada principal en la zona còncava de la unió de les dues potes. Una entrada grossa, ampla i completament buida, que ningú l’utilitza i està sempre tancada. A la nostra pregunta a dues natives sobre perquè sempre estava tancada, no varen poder ser més clares: perquè això no és un edifici públic i no pot entrar qualsevol. I, a més, està ple de cagades dels coloms!! Explicació, aquesta segona, que em va parèixer totalment surrealista. Igual de surrealista va ser la cara de les natives quan el meu veïnat (un altre biòleg exiliat, portuguès) lis va dir: idó, jo vull entrar per la porta principal. Pobres al·lotes, encara no s’han recuperat d’haver de trepitjar totes aquelles caguetes dels coloms...

I, per on entra la gent? Idó pel lloc més normal: les sortides d’emergència. Que n’hi ha, i moltes. Això sí o: (i) tens la sort de que qualcú se deixi una porta oberta o entri quan tú o (ii) pitges un botó escrit en grec (i no al que està escrit en anglès) i tens la sort de què qualcú t’obri o (iii) ets un afortunat i te donen una targeta magnètica per entrar. Jo sóc una afortunada de nivell (iii), així que entr i surt quan i com vull (fins i tot, si volgués, per l’entrada principal...).

M’han dit que hi ha unes 150 persones fent feina aquí. Jo no he vist més d’una trentena. És tot tan gros i tan ample, que és difícil trobar qualcú. A més, aquí el tema d’horaris és una mica... diguem que personal. El primer dia m’explicaren que la gent sol arribar de 9.30 a 10 del dematí, però ningú em va aclarir a quina hora partien. Jo, de moment faig el que vol i observ a la gent que m’envolta: la meva companya de despatx, per exemple, arriba entre les 9 i les 11 i se’n va entre la 1 i les 4, depend del dia. També pot ser que sigui això l’horari d’estiu...

També és curiosa el grupet de cans que viuen per allà defora (i que l’altre dia quasi em van fer caure de la bici) o el moixet que quasi cada dematí entra amb jo a l’institut (“no te preocupis, em va dir una nativa, sempre entra, no passa res”).

Idó com tot aquí, no passa res!

Quina vida!

(M’agrada!).

Idó aquí és on darrerament faig ciència.

Ver mapa más grande