De Sa Roqueta a Salvaterra do Miño

Tenc moltes coses pendents que contar per aquí, però per motius de salut familiar i per responsabilitats científico-laborals, va passant el temps i no escric res... Intentaré posar-me al dia, almenys a poc a poc.

Fa ja dos diumenges, per circumstàncies baiesianes, vaig sortir, de nou, de Sa Roqueta, cap a destins gallecs. Aquesta vegada, com vàrem passar per damunt la Serra, vaig tenir l’oportunitat de fer un parell de fotos aèries diferents. I és que, en el fons, això d’anar en avió m’agrada... I les 4 hores dins la T4 també varen ser profitoses, però això ja és una altra història.

Aprofitant que arribava diumenge horabaixa, vaig fer una mica de turisme acompanyada per un guia local. Llàstima que es fes fosc tan prest (així mateix una hora més tard que aquí), però el nostre passeig ens va dur fins a 500 m de terres portugueses, devora el Minyo, frontera natural entre terres portugueses-espanyoles. Es feia fosc, feia fred però el passeig valia la pena. Almenys vaig passejar una mica després de tant d’avions i tant de T4.

Després d’un diumenge curiós i, diguem, interessant, la resta de setmana va ser bastant més feixuga: malgrat he d’admetre que sóc una friki de les matemàtiques, cinc dies xerrant i fent estadística arriben a fer-se llargues, sobre tot si és estadística baiesiana, que arriba ser més filosofia que estadística! La profe genial, els companys també i l’oportunitat de trobar coneguts, amics i vells amics que feia temps que no veia sempre s’agraeix.

Enguany, a diferència de la meva visita viguesa de 2007, vaig poder recórrer una micona la ciutat: freda i humida, en un darrer vespre plujós, plena de llum carnavalera i, encara més freda i neta, en un bon dematí solejat. Sens dubte, el passeig del darrer vespre sota la pluja em va omplir d’energia (i probablement del refredat que ara estic sofrint...) i el dematí fred em va deixar conèixer un Vigo molt diferent del que coneixia fins ara.

No sé si les ciutats tenen sexe, però si el tenen, per jo Vigo és una dona, malgrat el “sireno” que domina un dels carrers més importants.