No és la primera vegada que escric sobre lo difícil que és tornar a la vida normal després d’una campanya. I, espero, no serà la darrera. Per això he deixat passar més d’una setmana des de la tornada per escriure sobre la campanya, per això encara no he recuperat el ritme d’escriure al blog, per això m’he sentit durant tota la setmana una mica fóra de lloc.
Per desgràcia, l’excés de feina i la mala cobertura internetera m’han impedit actualitzar el blog des de la mar... No se pot tenir tot!
Aquesta ha estat una campanya particularment especial, i no precisament pel fet que hi hagi participat de forma altruista. La meva feina ha canviat. El paper que he hagut de jugar ha estat ben diferent que durant els anys anteriors. He passat de fer feina al laboratori de pesca, envoltada de 15 companys, a fer feina al pont del vaixell, envoltada d’oficials i un company amb el qui compartia responsabilitats. On hem de pescar avui, què facem si hi ha xarxes calades, quin dia entrem a port a fer un descans (si és que el facem), ... A priori, pareixen decisions senzilles però a la pràctica es tracta de tenir el cap em marxa, amb plans A, B i Cs des de que el cervell se’m posava em marxa (a les 6 i pico del dematí) fins que em deixava de funcionar conscientment (sempre després de mitja nit). La meva anterior responsabilitat era molt més física, malgrat tenia també un gran component organitzatiu. Aquesta vegada... aquesta vegada he fet quasi més de psicòloga que de biòloga. És molt dura la vida a la mar. No tot és veure dofins i mirar el paisatge.
Fins ara, la feina que feia em donava una certa satisfacció diària: veure que tot estava controlat, que havíem estat capaços de processar tot el peix que entrava per la popa, que la gent acabava el dia contenta, rebentada però contenta. La feina que he fet enguany m’ha deixat un gust agre-dolç: dolç perquè hem complit els objectius, agre perquè la soledat del pont te’n fa sentir molt enfora dels 15 companys que, 3 cobertes més avall, processen el treball a un ritme frenètic. No és una feina agradable ni amable, però és el que havia de fer. I punt.
He dormit poc i he treballat molt. Hem treballat molt! Ni temps per pin pon ni per gimnàs (ni tan sols vaig tenir temps de veure’l!) ni per estiraments matutins. Pujar i baixar escales era (quasi) el meu únic exercici físic. I una mini-pomada ràpida amb els companys abans de dormir era el meu únic moment d’esbarjo del dia. Per això, els moments que podia baixar al laboratori i col·laborar, quan decidia postergar algunes de les meves feines pel vespre per poder gaudir d’uns moments amb els companys (mesurant peixos, traient otòlits, ordenant paperassa o compartint un berenar), eren tot un regal.
En total, 50 pesques vàlides d’arrossegament, 14 patins gal·lesos (12 vàlids), 5 patins mallorquins (4 vàlids), unes 40 dragues i 2 estacions de robot submarí. I mostres i més mostres. I papers i més papers. I peixos i més peixos. I un vespre a Maó, passejant i prenent copes a l’Akelarre. I un madrugón a Maó per comprar formatge i Gin Xoriguer. I més pesques i patins i mostres. I cansament, molt de cansament. I felicitat per la feina ben feta. I felicitat pels companys meravellosos. I el darrer vespre, aquesta vegada sense festa oficial però si amb la ja tradicional cantada de cançons tradicionals galegues (“Ollos verdes son traïdores, azules son mentireiros...”). I recollir tot. I desembarcar tot. I dir adéu a tothom...
I, ja de tornada, lo únic que puc fer és mirar la mar des de terra...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada