“Hoy no me puedo levantar” de José María Cano y Nacho Cano

Volia començar aquest post dient “mai no havia anat a veure un musical...”, però una conversa amb la meva germana l’altre dia em va fer veure que no és veritat, perquè sí que hi havia vist un musical ja fa un temps: “Cabaret”. És curiós, però, com l’havia esborrat totalment de la meva ment. I perquè? No ho sé ben bé, tal vegada perquè no em va entusiasmar tant com m’esperava o perquè els actors que el protagonitzaven no em varen agradar massa.

Així que “Hoy no me puedo levantar” és el segon musical que vaig a veure però, sincerament, el vaig viure com si fos el primer. En primer lloc, perquè això d’anar al teatre no és una cosa que acostumi a fer, per tant cada vegada se converteix en tot un esdeveniment. I segon, perquè ajuntat amb la il·lusió d’anar al teatre estava les ganes de veure un espectacle on molt probablement (per no dir segurament) coneixia totes les cançons!

Perquè sí, i després de veure aquest musical ho puc confirmar, he crescut escoltant Mecano. La veu d’Ana Torroja, les melenes de Nacho Cano i la serietat de José Maria Cano estan presents en molts de records de la meva infantesa i adolescència. No vaig tenir la sort d’assistir a cap dels seus concerts, però tinc alguns dels seus discos i me sé moltes de les seves cançons.

I, en el musical, m’ho vaig passar pipa, així de simple. El públic estava molt animat, totalment bolcat amb l’espectacle i aquest va estar molt bé. Per lo vist algunes funcions del musical varen ser una mica diferents ja que hi ha actors que han fet diferents personatges al llarg de la gira i fins i tot a Palma mateix. Jo em quedo amb Anselmo (Carlos Benito) perquè m’encantava el personatge i amb Colate (crec que era Alex Forriols) perquè m’agradà molt com cantava (l’ovació que es va guanyar amb “No es serio este cementerio” va ser simplement BRUTAL i el pobre al·lot fent gestos a la gent perquè és callessin... va ser genial! Ho podeu veure aquí).

Però... és clar, qualque però ha d’haver! Idó... però... feia massa calor a l’Auditorium i als actors quasi no se lis entenia quan xerraven. Està clar que els micros no estan igualment equalitzats quan se parla que quan se canta, però si s’han de fer les dues coses... s’ha de fer bé! O era això, o era que parlaven massa ràpid... No ho sé. Està molt bé cantar bé i ballar bé (i fer les dues coses a la vegada encara millor) però també està bé poder entrendre als actors quan parlen...

Res, que m’ho vaig passar pipa, que hagués entrat una altra vegada per veure’l i que va valer la pena els (molt d’) euros que em vaig gastar per anar-hi.