“Los hombres que no amaban a las mujeres” de Stieg Larsson

Poca cosa puc dir d’aquest llibre sobre el que ja s’ha dit tot. Un èxit brutal, tothom el llegeix o en parla (havent-lo llegit o no) o ha vist la peli. Jo ja feia un parell de mesos que el tenia però no m’acabava de decidir a llegir-lo. Havia sentit moltes coses: que l’autor havia mort abans de veure’l publicat, que era molt bo, que enganxava i no podies deixar de llegir-lo, que la protagonista femenina era molt peculiar. Però realment no tenia ni idea de què anava ni tenia cap tipus de referència sobre la història o sobre els personatges. I això és ben curiós: un llibre que és un gran èxit però que pots arribar a ell diguem que virginalment, sense saber-ne quasi res. I això és el millor que pot passar.

Aquesta primera part de la trilogia Millenium m’ha agradat molt, ho admeto. Un llibre que, efectivament, enganxa. Una història amb elements policíacs (la cerca d’una desapareguda 40 anys abans que desemmascara tota una sèrie d’esdeveniments terrorífics), econòmics (tota la part relacionada amb Wennerström), sentimentals (la peculiar relació triangular Mikael-Erika-home d’Erika i la relació de Mikael con varis personatges femenins–tot un crack aquest Mikael!), informàtics (les noves tecnologies juguen un paper molt important), sexuals,... Jo què sé, hi ha de tot en aquest llibre! I uns personatges ben interessants i tots ben peculiars, destacant, com no els seus protagonistes, el periodista Mikael Blomkvist condemnat per difamació i l’antisocial però molt intel·ligent hacker Lisbeth Salander. I un bon grapat de secundaris perfectament perfilats en una trama on tot acaba encaixant perfectament.

Sí senyor, m’ha agradat molt aquest llibre. Malgrat hi he trobat trossos amb un estil molt confús, fins i tot amb idees repetides en poques pàgines en una història que, crec jo, es podria haver contat en un parell de centenars de pàgines menys de les quasi 700 pàgines que té. No és que se m’hagi fet llarg, ni molt menys, però crec que a aquest llibre li ha faltat una bona revisió.

Com a curiositat, la traducció literal del títol suec original (“Män som hatar kvinnor”) és “Els homes que odien a les dones”. Un títol més encertat que les traduccions que circulen per aquí. Perquè una cosa és no amar a les dones i una altra cosa és odiar-les com fan alguns dels personatges masculins. Curiosament, el títol en anglès és “La noia amb el tatuatge d’un dragó” (“The Girl With The Dragon Tattoo”). Quina gràcia això dels idiomes.

Ja friso en llegir la segona part, que ja m’espera en un prestatge de casa. I la tercera, que encara he de comprar. Això sí, no penso llegir de què van. I també vull veure la peli. Jo, és que ho vull tot!