"La evolución de Calpurnia Tate" de Jacqueline Kelly

Fa uns dies, em varen fer una enquesta telefònica sobre hàbits de lectura. Normalment, quan rebo una cridada al telèfon fixo, els qui criden són de companyies de telèfon oferint increïbles ofertes que sempre intento evitar amb un “No, no tinc Internet. No, no tinc ordinador”. L’altra dia, pensava que era una cridada d’aquestes però era una enquestadora i, malgrat la meva primera intenció va ser penjar (estava cuinant), el tema m’interessava lo suficient per perdre una estona. Entre les moltes coses que em varen demanar va ser per quins motius triava els llibres que comprava. M’enumeraren un llistat i havia de triar tres, per odre. La meva tria va ser aquesta: 1. Per la temàtica; 2. Per l’autor i 3. Per la portada.

Idó aquest llibre el vaig comprar, a Barcelona, per dues d’aquestes tres coses: la portada em va cridar molt l’atenció (és fabulosa, la combinació de colors i la quantitat de dibuixets que hi ha inclosos a les branques és genial) i em va agradar la història.

Estiu de 1899. Fentress, Texas. La protagonista del llibre, la Calpurnia Tate del títol, és una nina alegre i curiosa d’onze anys que viu amb la seva família, pares i sis germans, envoltada de pacanes i plantacions de cotó. Aquell estiu, començarà una peculiar relació amb el seu padrí, un home major que passa gran part del seu temps en un cobert convertit en laboratori o investigant pels voltants de la casa familiar. Gràcies a ell, na Calpurnia començarà a sentir ànsia de coneixement, es tornarà observadora amb el seu entorn natural, aprendrà què és el mètode científic, qui es Charles Darwin i la màgia i incertesa de la ciència. I també haurà de lluitar contra les convencions socials i per les seves idees, esperances i il·lusions.

Aquest llibre m’ha encantat. És d’aquest llibres que per una banda no aturaries de llegir i per una altra no voldries llegir perquè no s’acabés mai. Tot d’una acabar-lo, vaig tenir ganes de tornar a començar. M’encanta l’esperit curiós i caparrut de la seva protagonista, la serenitat del seu padrí, els caràcters variats i divertits dels seus germans, la seva peculiar mare i els mil i un personatges que envolten el dia a dia d’una nina que, malgrat essent la única al·lota de la seva família (o precisament per això) lluita durant la seva pre-adolescència per conèixer i descobrir quin és el seu lloc al món.

M’encantaria ser capaç d’escriure un llibre com aquest.

Perquè, a més d’ésser un llibre entretingut i amè, intel·ligent i divertit, on se planteges coses molt interessants, sobre la cerca d’un mateix, del propi camí, del propi futur, feminista en el millor dels sentits, comunica moltes idees científiques i mostra la ciència com lo que realment hauria de ser: una forma de veure la vida, d’entendre el món i (perquè no?) de gaudir del temps lliure. Aquest llibre m’ha reconciliat amb la ciència, m’ha fet recordar perquè m’agrada i perquè m’hi dedico. Ha estat tornar a descobrir la màgia de la incertesa, de fer-te preguntes i cercar respostes que, sense dubte, te duran a més preguntes, l’ànsia de coneixement, la necessitat de sabre què i perquè, el goig de plantejar hipòtesis i ser capaços (o no) de demostrar-les. Aprendre i conèixer. Potser hagi en el món qualque cosa més fascinant que això?

Per cert, podeu llegir les primeres pàgines d’aquest llibre aquí. Però vos ho recomano sencer.