Plantes

- No sabia que t’agradaven tant les plantes.
- Jo tampoc.

Amb les plantes me passa com amb el púding: mai no he sentit cap tipus d’atracció, però darrerament, m’entusiasmen. Són dos fenòmens estranys i quasi paral·lels que s’han donat darrerament a la meva vida.

Mai no he estat una persona especialment amant de les plantes. A casa dels meus pares sense n’hi ha hagut, però mai no lis vaig prestar especial atenció. Record als darrers anys de la carrera haver fet unes pràctiques d’una assignatura de plantes i haver-les gaudit bastant, especialment quan ens les vàrem poder dur a casa una vegada acabades les pràctiques. Record un parell de tomatigueres que ens varen donar un bon grapat de tomàtigues. Quina il·lusió!

Les meves primeres experiències més personals varen estar amb uns potus que una companya de feina em va trasplantar, perquè em feia il·lusió tenir qualque planteta a la feina. Crec que no va ser fins al quart o cinquè intent que un d’ells va sobreviure i va créixer tant que ara són dues plantes: una actualment dona alegria al meu despatx i l’altre ocupa un lloc privilegiat al meu menjador.


El que sí que m’han sobreviscut han estat els cactus. Un d’ells, des de fa un any (o més, no me’n record) m’alegra cada cert temps amb una floreta. Increïble! Fins i tot, aquest estiu me va donar tres floretes de cop, quin alegria.


Durant aquesta primavera-estiu, vàries plantes m’han alegrat el dia a dia: em feia peculiar il·lusió cuidar-me d’elles i veure-les créixer. Estic especialment orgullosa dels pebres que m’ha donat una planta que ha sofert una plaga de bitxets ben emprenyosa. Però, així i tot, he tingut un parell de collites interessants. Això sí, el bot que vaig pegar en trobar un cuc enorme i repugnant dins un dels pebres és històric.


I, amb la tendència de florir que tenen les plantes a casa, veure l’aloe florit ja quasi ni va ser una sorpresa, però sí que va ser ben curiós.

Una altra planta que m’ha fet molta il·lusió veure créixer és el gira-sol. En realitat eren tres plantes: una mostradora (la de la foto) i les altres dues feien bastant pena, perquè les seves flors tenien poquíssims pètals. Sincerament, eren bastant penosos. Sento debilitat pels gira-sols, malgrat un camp de gira-sols morts pot ser la cosa més trista del món.


Però si hi ha una planta que és la meva súper-debilitat és sense dubte el meu ginkgo, del que ja vaig contar la seva història aquí. Ara mateix, el meu ginkgo té un aspecte bastant decent, tenint en compte que ha sofert la mateixa plaga que va afectar als pebres i que va acabar amb la (traumàtica per jo) amputació d’una de les seves quatre primeres fulles i danys considerables en altre. Però crec que sobreviurà: ha tret tres fulles noves, així que tinc moltes esperances.


El meu amor pel ginkgo es va veure incrementat l’altre dia quan vaig decidir revisar les llavors que encara tinc germinant a la gelera. Quina sorpresa em vaig dur quan vaig trobar dues de ja germinades! Quina alegria! La meva família de ginkgos es va incrementant. Encara tremolant, vaig plantar les dues llavors i creuar els dits, esperant que creixin tan bé com el seu germà major. I estat creixent, a poc a poc, però ja hi ha dos tallets tímids al diminut cossiol on els vaig plantar. D’aquí a poc tindré tot un bosc de ginkgos! De les 4 llavors que encara tinc a la gelera, una té un aspecte bastant trist, dues crec que són ben prometedores i la quarta té el mateix aspecte que el dia que la vaig agafar. Ja veurem.


Ara també tinc en marxa unes tomatigueres obtingudes a partir de les llavors d’una tomàtiga que em vaig menjar fa temps. No tenen mala pinta tampoc, malgrat les vaig plantar massa tard. Però qui sap. No serien les primeres tomatigueres que sobreviuen tot un hivern illenc.