A la mar maltesa

En els més de cinc anys que fa que em dedico amb freqüència variable (i amb tendència a l’alça) a viatjar per mitja Europa per qüestions laborals, mai no havia repetit dos pics a un mateix lloc [*]. Mai fins ara.

Se m’ha fet estrany això de tornar a un lloc on ja hi havia estat. A un lloc entre familiar i estrany, on hi ha coses de les quals te’n recordes i d’altres que són tan noves com la primera vegada. Perquè, és clar, passar-nos quatre o cinc dies tancats a un soterrani d’un hotel de luxe tampoc no donen per molt. Afortunadament, un dematí lliure va donar per fer una petita escapada a la capital d’aquesta illa que és un país, on les altes temperatures varen estar probablement el més agradable de la reunió i la feina fins després de mitjanit lo més esgotador.

Tornar a visitar llocs ja visitats se’m fa estrany, per això he intentat descobrir algunes coses noves, en el parell (escàs) d’horetes que he pogut fer de turista i no de científica. Tornar a trobar gent que conec i que feia (més o menys) temps que no veia és (quasi) sempre un goig. Conèixer gent nova és sempre interessant.

Malta m’ha semblat, com ja em va semblar fa més de tres anys i mig, un punt intermedi entre Europa i Àfrica, magníficament mediterrània, del color de la sorra del desert, del color de la pedra de marès. Malta és petita, molt poblada, amb un terç africà, un terç italià i un terç anglès. Malta és, de nou, una gran desconeguda per jo. Juraria que, en tornar de la meva anterior visita, vaig comprar una petita guia turística per posar-me al dia de la seva història passada i present. Però he estat totalment incapaç de trobar-la. També me’n vaig oblidar els mapes que (juraria) tenia. I les targetes de llocs on l’altra vegada vaig dinar o sopar divinament. És igual. Una vegada més, Malta m’ha deixat el gust estrany de lo desconegut, d’una realitat que tens allà, davant teu, però que així i tot ets totalment incapaç d’entendre i gaudir.

Espero, si qualque dia hi torn, poder dedicar-li una mica més de temps per visitar-la, gaudir-la i conèixer-la. Espero que sí.

I la reunió? Uff, aquestes reunions són com dementors: absorbeixen la energia positiva i els pensaments bons.

[*] Sí que he repetit destins nacionals. I un internacional (Creta, sempre Creta), però aquest no conta perquè la primera vegada hi vaig anar a viure (temporalment) i només la segona conta com a visita.