Malalta

Odio estar malalta. És, probablement, la cosa relacionada amb jo mateixa que més odio en aquesta vida. Per motius desconeguts (probablement genètics) la immensa majoria de les meves malalties està relacionada amb el coll. De tal manera, no només tinc faringitis crònica sinó que de tant en tant tinc problemes a les angines, i això que me les varen llevar quan era ben petita [*]. El fet de tenir faringitis crònica no lleva que, de tant en tant, tingui faringitis aguda, que és precisament lo que (combinat amb una faringitis lingual) m’ha tingut k.o. durant els darrers dies.

Una de les avantatges de tenir una certa edat (ejem) és que ja et coneixes a tu mateixa molt (són molt d’anys...) i així, si un vespre te fiques al llit amb una petita molèstia al coll, saps que l’endemà serà el començament d’un període bastant desagradable. Però, és clar, sempre hi ha esperances, sempre penses que serà un simple refredat i, quan l’endemà t’aixeques amb mal de coll, penses que prenent paracetamol un parell (mallorquí) de dies, tot se curarà. Ja. Quan després del parell (mallorquí) de dies de rigor decideixes que ja ets una persona adulta, que això d’auto-medicar-se no està massa bé (malgrat siguis biòloga i distingeixes un virus d’un bacteri i un antibiòtic d’un antiinflamatori) i te’n vas al metge, no té sorprèn que et digui les paraules que ja sabies (faringitis aguda, amigdalitis lingual) però si que li afegeixi una afegitó “la malaltia dels nins petits”.

Val, tinc una malaltia de nins petits, però és una putada. És una putada acabar i començar un any així. És una putada que cada any, quan arriba desembre i/o gener, me posi així. És una putada tenir febre, mal de coll, tossina, mocs. És una putada l’excés de saliva que el cos produeix per contrarestar el mal de coll. És una putada estar cansada, rebentada, destrossada. És una putada començar tres setmanes de vacances que suposadament haurien de ser hiper-productives pel meu ben científic així.

“Estàs millor?”, em va demanar la meva mare l’altre dia. “No, però estic esperançada”. Sí, perquè al cap i a la fi, saps que això no durarà sempre i qualsevol dia d’aquest te tornaràs a trobar bé. O almenys, una mica millor que el dia anterior (i, probablement, una mica pitjor que el dia següent).

El problema és que quan després de sis dies prenent antibiòtics no te sents millor, saps que hi ha qualque cosa que no va bé. Així que tornes al metge, aquesta vegada a l’especialista que somriu irònicament quan li dius el tractament que el metge d’urgències et va donar. “Je, je, això és massa fluix”. Així que tornes a estar a zero: després de deu dies malalta i sis de medicació, estàs igual (de malament) que estaves. I comences un nou tractament, nous antibiòtics, tot nou de trinca, excepte la malaltia, que la dus arrossegant des de l’any anterior.

Bé, això anirà a millor. Segur.

A la foto, un Rei Mag, que l’altre dia va passar per casa ple de tecnologia (i espero que, en un futur no massa llunyà, també de salut!).

[*] Òbviament, això té una explicació científica més que raonable i és que, a principis dels 80, quan estava tan de moda llevar les amígdales als nins petits, no se llevaven totalment, sinó que sempre deixaven les que es diuen amígdales sublinguals, les que estan aferrades a la part més profunda de la llengua.