Entre la mar i l'aire

Ja vaig dir l’altre dia per aquí que, 10 anys després, la il·lusió d’anar a la mar continua intacta. En part és, suposo, perquè m’encanta el que faig. En part és, també, perquè a la mar mai no saps el que pot passar. Pot passar tot, pot no passar res.

Ahir va passar una cosa que ha sorprès no només als nous, sinó també a alguns més veterans: vàrem col·laborat amb Salvament Marítim en un simulacre. Ha estat estrany, sorprenent, sorollós i espectacular. Vespre. Un vaixell en mig de la mar. Un helicòpter que s’apropa des de l’aire. Una corda de l’helicòpter cap al vaixell. Un home que baixa per rescatar un suposat ferit. Llum, soroll i remolins a la mar provocats per l’helicòpter. I nosaltres d’espectadors, d’espectadors entre feliços i sorpresos, entre asustats i excitats, vivint un moment nou per molts de nosaltres, malgrat d’altres ho han viscut, sense que fos un simulacre. Ha estat estrany, tots allà defora, davall l’helicòpter, mirant sense ser conscients del perill que podia suposar estar allà, o simplement, ignorant-lo.

La foto és dolentíssima, no va haver manera de què en sortís una bé, però se veu el rescatador, baixant de l’aire cap a la mar.