Dues setmanes a la mar

Durant dues setmanes a la mar, poden passar moltes coses, se’n poden fer moltes coses. Vet aquí algunes d’elles:

Viure tempestes espectaculars, amb molta pluja, trons i llamps que cauen damunt la mar.

Veure sortides i postes de sol lluminoses.

Enyorar somriures passats.

Ficar el salvavides sota el matalàs al llit, per intentar que els peus es desinflin després de passar dia darrera dia dreta.

Fer un simulacre d’abandonament de vaixell, tots amb els nostres salvavides . I veure un parell de companys vestits de teletubbies.

Col·laborar amb Salvament Marítim en un simulacre nocturn espectacular, amb helicòpter inclòs!

Prendre (difícils) decisions sobre el futur.

Mostrejar amb xarxa d’arrossegament, mostrejar amb draga de sediments, fer fotos i vídeos submarins. Triar, mesurar, pesar i obrir bitxets. O, millor dit, veure com els altres ho fan.

Triar on fer feina cada dia, consultant compulsivament les prediccions de temps i confiant en les oracions de la dona del capità per evitar temporals (infalible!). I estar preparada per prendre decisions ràpides (i espero que correctes).

Decidir, el primer dia a la mar, que lo de comprar ensaïmades ja no és una sorpresa, sinó una cosa que tothom dona per suposats (i, per tant, posar en marxa “l’operació ensaïmada”).

Fer feina escoltant música clàssica. Sobretot aquesta cançó. I fer feina escoltant heavy metal. No simultàniament, però només amb uns minuts de diferència.

Veure la terra des de la mar. Un dia i un altre. I no cansar-me. Mai.

Entrar a terra, a Maó, un dia, anar a sopar (on sempre) i fer unes copes (on sempre). Gaudir-lo com el regal que és. I comprar formatge. I berenar com autèntiques reines amb una terrassa de vistes immillorables.

Veure un eclipsi de lluna total.

Navegar a tota màquina cap a terra, mentre allà a dalt l’eclipsi continuava, per desembarcar un tripulant ferit. I pràcticament inaugurar el dic nou de Ciutadella. Qui ens ho hagués dit.

Xerrar amb patrons que feia molt amb els que no xerrava. I riure amb ells. I prometre que els aniria a veure prest.

Ser objecte de dues entrevistes (i mitja) a la ràdio.

Fer un blog. En concret, aquest.

Fer mostratges a zones on no havíem treballat mai abans. I estar ben acollonida al respecte.

Rebre una convidada per a unes noces. Yupi!

Patir una amigdalitis. I una faringitis. Simultàniament.

Menjar ensaïmades. Menjar molt. De tot. I bo.

Fer molta feina. Dormir poc. Sofrir esperant que cada dia tot surti bé. Viure dies tan llargs que em feien dubtar si el que passava havia estat el mateix dia o dies anteriors. Somriure. Xerrar. Viure. Gaudir.

No tenir quasi temps ni per pensar, ni per sentir. Millor així.

Sopar a popa amb els col·legues, amb els amics, amb els companys. Relaxar-me a la fi, després de dues setmanes, malgrat la febre, el mal de coll i els antibiòtics. Veure a la gent gaudir. Gaudir de veure’ls gaudir.

Decidir, amb l’oficial de guàrdia, que la banda sonora perfecta per la darrera horabaixa a la mar, pels darrers moments ja recollint i replegant, quan la melancolia ja comença a aparèixer és aquesta.

Tornar-me a terra demanant-me a jo mateixa si aquesta ha estat la millor campanya de totes. Somiar amb moltes més campanyes com aquesta. Demanar-me per què no poden ser totes així (però sense faringitis-amigdalitis!). I descobrir que, al cap i a la fi, aquestes dues setmanes han estat tot un regal.